micah p hinson

A la sala, fa estona que el públic espera, pacient. Amb una cervesa a la mà, la majoria. De sobte, la música ambient deixa de sonar. Els llums s'apaguen. El públic dirigeix la mirada cap a l’escenari. Apareix un paio amb gorra militar, vestit de carrer. Amb panxeta, ulleres, i les orelles sortides. Porta una bossa penjada de l’espatlla, unes quantes cerveses a les mans. Les deixa sobre un ampli, junt amb el paquet de cigarretes que portava a la butxaca de la camisa. La bossa, la deixa a terra. Agafa una guitarra acústica, amb les cordes tallades llargues (que fa que sembli una escombra de pèl brillant). Comença a tocar, a improvisar, d’equena a l’escenari, amb un cigarret a la boca, i embocant-se una cervesa cada dos per tres, sense deixar de tocar. Al cap d’una estona comencen a sonar acords que el públic coneix, el concert comença.
És en Micah P. Hinson, a la sala Apolo. Postura deixada, una mica de desgana, que m’encabrona especialment, algunes cançons molt mal cantades, bastant d’autisme, excepte alguns moments genials, de gran intensitat i comunió amb el públic, un so profund i metàl·lic de les guitarres, i un final meravellós, amb una versió de John Denver, dedicada al seu pare, amb una presentació d’una sinceritat corprenedora. No puc dir que hagi estat un grandíssim concert, però sí que hi ha hagut moments que he entrat en comunió absoluta, i que els discs del Micah són altament recomanables, d’una tristesa profundíssima, molt intensos, d’aquells que purifiquen l’ànima en escoltar-los.

*El vídeo és d'un altre concert a tv2

one two three
two two three
it's not what you said
it's just how you said it to me
it's not what you said
it's just how you said it to me
could you stand in my way
it's not what you did
it's just how you did it to me

carrer wellington

Avui a la tarda, diumenge, després d'un dinar que caldria esperar més abundant, a la Barceloneta, la bicicleta m'ha portat cap a un dels meus racons preferits, el carrer Wellington. Ja era un lloc especial quan era punt de trobada de prostitució de carrer, per la discreció del lloc. Sempre em vaig seguir segur en passar-hi. Després de fer-hi passar el tranvia, tot i que a nivell estratègic és bastant absurd, per al carrer ha estat bastant beneficiós. N'ha mantingut la calma. És un espai silenciós, només t'acompanya el pas d'algun tranvia de tant en tant, i els sorolls dels animals del zoo (per cert, què passarà quan el zoo surti d'aquí? em fa por només de pensar-ho).

A més, el carrer va acompanyat de bones obres d'arquitectura. Començant per l'edifici d'habitatges de la cantonada amb el carrer Pallars, diria que dels anys 60, rigorós i elegant, de formigó i maó vist, senzill i auster. Més endavant, hi trobem l'edifici de les aigües, un antic dipòsit que gràcies a un projecte de reforma fet amb molta sensibilitat (que bona que és l'arquitectura quan sap actuar amb discreció en situacions que ho requereixen), dels arquitectes Clotet-Paricio, s'ha convertit en la biblioteca de la UPF. Les obres no estan acabades, de fa molts anys, no sé què deuen estar esperant per resoldre tot el contacte amb el carrer, i l'entrada. Les següents illes són els aularis de la UPF. Dos illes que eren quartels militars, amb l'arquitectura que tocava, rigorosa, ordenada, austera. El primer va ser objecte d'una reforma magnífica de l'Esteve Bonell i companyia, per mi la millor obra tot i que no la més mediàtica, feta amb moltíssima sensibilitat i respecte, també com l'edifici de les aigües. Avui m'he passat una bona estona assegut al pati, veient els estudiants (diumenge!) passar amunt i avall. El segon edifici, què voleu que us digui, no té ni l'actitud discreta, ni la sensibilitat dels altres dos, és un despropòsit. Dels Martorell-Bohigas-MacKay (parlar de l'obra del Bohigas, després d'haver llegit els seus inspirats escrits, donaria per molt, un no acaba d'entendre la relació...).

Aquestes dues illes de la UPF ténen ambdues un bloc d'habitatges fent façana al carrer Wellington. De l'època dels quartels, també. En bastant mal estat, dónen un aire romàntic al carrer, sota els plàtans. No sé quines intencions hi ha, però de moment ja se n'ha enderrocat un tros, i s'hi està construïnt un edifici nou, obra de l'arquitecte Navarro Baldeweg. Fa uns dies vaig passar amb pressa per davant, i em va espantar bastant el que vaig veure. Avui he volgut mirar-m'ho amb més calma. Al cap i a la fi, li tinc un cert respecte, a aquest senyor. Però el que he vist no m'ha agradat gens. Em sembla un despropòsit, una mica formal i banal. Té dues parts, una sembla un vulgar edifici d'oficines dolent, (això sí, amb uns pannells que ténen un reflexe molt bonic), i una part que conté tots els nuclis de rampes i escales, amb una façana inclinada, que per la mida de l'edifici em sembla bastant un despropòsit, ganes de deixar emprempta en un lloc on no toca. Uf, veient aquestes coses un dóna la raó als que de vegades critiquen l'ego dels arquitectes.

Nota: Aquesta és una opinió "en calent", sense conèixer el projecte a fons, ni l'operació projectada epr a aquest front de carrer d'aquestes dues illes. Potser veient el conjunt aquest edifici té algun sentit... deixem el benefici del dubte de moment.

xirinacs i philip roth

Avui la C. m’ha enviat un article del Lluís Maria Xirinacs, parlant de la mort, de les dificultats que tenim per a assumir-la, per tenir-la present en les nostres vides i en nosaltres mateixos. Gràcies. Fa dies em va tocar molt, la seva mort. Era un senyor de fortes conviccions, i molt quixotesc en la manera de lluitar per elles. Tant de bo molts més catalans se li assemblessin ni que fos una mica! La seva mort, diguem-ne el seu suïcidi, em va tocar perquè la mort de persones coherents amb ideals que un comparteix fa que un se senti culpable per tot el que podria fer i no fa, per les petites covardies de cada dia... Així em vaig sentir jo, almenys. Era a Almeria quan me’n vaig assabentar, envoltat de persones amb les que no vaig ser capaç de compartir aquesta barreja de tristesa i culpa. M’ho vaig quedar a dins, tot i que em vaig arrossegar melancòlic tot el dia.
Per a mi, Xirinacs ha estat el Gandhi català. Les seves vagues de fam davant de la presó model per demanar l’amnistia dels presos polítics, amb pallisses policials incloses, la seva acció al senat, on va quedar-se dret durant sessions i sessions perquè no li era permès parlar en català (si això ho fessin tots els diputats catalans del congrés “otro gallo cantaría”), la seva campanya “em planto per la independència”, que va durar mesos i bastant solitari... Fins i tot diria que va dur el seu pacifisme al límit en les seves declaracions sobre “ser amic d’eta”. Per als que no entenen aquestes paraules en la vida d’un pacifista com ell, els diria que molta més gent hauria d’haver dit això, el carrer s’hauria d’haver omplert de pancartes a favor de la llibertat d’expressió, en aquells moments. Les paraules de Xirinacs jo les vaig entendre com una manera de deixar en evidència la llei de partits (recordeu que abans de dir la famosa frase va deixar anar: “declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal...”), una llei descaradament contra la llibertat d’expressió, de pensament i d’associació. Una llei, que seguint l’estela de les lleis antiterroristes, considera més assassí un membre d’Eta que un que mata per plaer o per malaltia mental...
Però bé, més enllà d’aquest petit pensament sobre la figura de l’home, el tema de la mort em permet rescabalar un llibre que he llegit fa poc, que vaig portar de New York. Es tracta de “Everyman” de Philip Roth (“Elegia” en la versió catalana). Tenia molt bones referències d’aquest deixeble de Saul Bellow (els meus amics del Grup de lectura se’n recordaran del llibre “Experiència”, del Martin Amis), del seu llibre “Portnoy’s complaint” (El trastorn de Portnoy), de les seves obres crítiques amb el seu país... I el llibre realment ha connectat amb mi. És el repàs de la vida d’un home qualsevol (com bé indica el títol), pels seus pensaments, pels alts i baixos de la seva vida, les alegries, les pors, els fracassos, les derrotes o els errors que ens acompanyen per sempre... Aquest llibrre té tot el sentit en un autor de 73 anys. Es tracta d’una narració en tercera persona, descriptiva, però a la vegada un se sent molt identificat amb el protagonista únic de la novel·la. Diria que d’aquí ben poc, quan la recordi, pensaré que estava escrita en primera persona. M’ha commogut especialment els moments en què un sent la mort propera, les sensacions complexes de sentir-se poc útil, de voler acabar, i a la vegada el vertígen, l’aferrar-se al poc que queda quan un en sent l’olor... Aquesta part lligaria amb en Xirinacs i amb l’article que avui he rebut de la C.

“There was a short, plump elderly woman at both the funerals who swept so uncontrollably that she seemed moret han a mere friend of the dead and instead, impossibly, the mother of both. At the second funeral, she stood and sobbed only a few feet from him and the overweight stranger next to him, who he assumed was her husband, even though (or perhaps because), with his arms crossed and his teeth clenched and his chin in the air, he remained strikingly aloof and apart from her, an indifferent spectator who refused any longer to put up with this person. If anything, her tears would seem to have aroused bitter contempt rather than sympathetic concern, because in the midst of the funeral, as the rabbi was intoning in English the words of the prayer book, the husband turned unbidden and impatiently asked, “You know why she’s carrying on like that?” “I believe I do”, he whispered back, meaning by this, “It’s because it is for her as it’s been for me ever since I was a boy. It’s because it is for her as it is for everyone. It’s because life’s most disturbing intensity is death. It’s because death is so unjust. It’s because once one has tasted life, death does not even seem natural.” I had thought – secretly I was certain – that life goes on an on. “Well, you’re wrong,” the man said flatly, as though having read his mind. “She’s like that all the time. That has been the story for fifty years,” he added with an unforgiving scowl. “She’s like that because she isn’t eighteen anymore.”

agost a barcelona

L'agost és imminent. Aquest cap de setmana molta gent ha marxat de la ciutat. El festival GREC s'ha acabat. La vida cultural sembla suspesa fins a setembre. A l'estudi, ahir va ser el darrer dia de la temporada, amb dinar de despedida inclòs. Tots se'n van de vanaces. Jo em quedo. Treballant enmig de la xafogor i els turistes. És el meu primer Agost sencer a la ciutat. I tinc certa curiositat per veure com el viuré. I algunes expectatives: de la inexistència de trucades a l'estudi, del ritme pausat i reflexiu en el treball creatiu, de les cervesetes en una terrasseta desconeguda, de les persianes abaixades i el silenci a moltes zones de la ciutat (si és que els transformadors instal·lats arreu per FECSA ho permeten). En fi, com si descobrís una nova ciutat. Això sí, a les rambles ni posar-hi els peus. A no ser per observar l'espectacle de carns rosades en moviment i amb poca roba.

tornem-hi

Vinga, sí, tornem-hi. Com que he perdut el costum, començaré amb una petita perla que m'han fet arribar avui. No us ho perdeu, el nostre millor cantautor versionant la petarda aquesta guapíssima. Perquè diguin que la interpretació no és important!

despedida

marta, guido, simone, pep, amparo, sonja, kassandra, erminio, pedro, bruno, césar, guillem, miquel, marta, kohilam, camilla, joseph, gaia, jorge, jordi, sheila, marc, so young, mario, joseph i maria merz, oscar, rick, raul, i un munt d'anònims...

Gràcies per la companyia. Ha estat un gran plaer estar entre vosaltres. Demà agafo l'avió de tornada a casa. A reveure.

*Per acompanyar aquest adéu, cliqueu en la imatge, us portarà a un petit curt, molt bo, un petit homenatge a la ciutat. Un curt que vaig veure en un cinema a la fresca fa unes setmanes, i em va entrar bastant endins.

dipòsits d'aigua

Un dels elements que marquen més la imatge de Nova York són els dipòsits d’aigua. Després de dies d’anar-los veient coronar els edificis, em vaig anar fixant que en molts casos estaven ocults, integrats en l’arquitectura dels edificis... i vaig començar a elaborar la idea d’aquest post. Fer un catàleg de les solucions de dipòsits d’aigua possibles en aquesta ciutat. Un catàleg que no pretén ser exhaustiu.
Els dipòsits ténen una doble funció: per una banda, garantir l’arribada d’aigua a les plantes superiors sense provocar una pressió d’aigua excessiva en els inferiors. Per altra banda, garantir un volum d’aigua constantment disponible per al sistema d’extinció d’incendis dels edificis. Havia sentit les dues raons de ser sempre que preguntava al respecte, finalment he pogut saber que el mateix dipòsit garanteix les dues funcions.

El tradicional

Començaré el catàleg pel dipòsit tradicional, el que corona mols edificis del Village, sense cap mena de maquillatge ni vestit. Fet de fusta, sense segellar juntes (hi ha molt poques empreses que en montin a la ciutat), i amb una coberta cònica de xapa metàl·lica. La foto no és meva, ans de la brillant parella de fotògrafs-arqueòlegs industrials Bernd i Hilla Becher. Una bona manera de començar el catàleg.

El precís

el maquillat



el dur


l'austerament elegant



el foradat


el venecià


el pastís de noces

el retro

el neoartnouveautipustusquets

el neoclàssic elegant

l'hipòcrita

el místic

l'escapçat

el trampós

el malalt

el transparent

experiència arquitectònica

La setmana passada, abans d’entrar en l’estrés i l’estranyesa sentimental d’aquests dies de despedida de la ciutat dels gratacels i de les persones que hi he conegut, vaig fer dos petits viatges, bàsicament arquitectònics, fora de la ciutat. He anat a New Haven (on hi ha la universitat de Yale), i a Boston. Estant aquí, tan lluny de casa, és gairebé pecat mortal no anar a veure les grans obres del Louis Kahn, arquitectura amb majúscules, i és el que he fet.
A New York no diria que la qualitat de l’arquitectura sigui una cosa destacable. Vull dir que no hi ha grans obres, exemplars dintre de la disciplina. Potser el Museu Guggenheim. Potser queda tot tapat per la potència de l’altura dels gratacels, pel moviment i el soroll del carrer, per la brutalitat de l’urbanisme de Manhattan... però diguem que, tot i que hi he estat atent, m’ha frapat més de Manhattan totes aquestes altres coses que no pas un objecte arquitectònic concret.
Dels dos viatges, em va impressionar especialment Yale. És un campus enorme, en un poble (diguem ciutat) relativament petit, del qual la universitat és el verdader motor. De fet, aquesta ocupa la major part de la superfície, per exemple. I si comptem els habitatges on hi ha estudiants i professors... Un campus allunyat de tot, tancat en si mateix, amb prou activitat cultural, pel que m’ha semblat veure. Amb història i pedigrí, que transpira per tots els porus, en cada racó, en cada edifici.

A Yale hi ha dos edificis del Louis Kahn: la seva primera obra important, la Yale University Art Gallery, i la darrera, que van acabar col·laboradors seus després de la seva mort, el Yale British Art Museum. Tots dos excepcionals, corprenedors, sobretot el British. Té una llum fantàstica, i aquest rigor intern místic tan kahnià. Després de veure’l, de fixar-me una mica en els detalls, ostres, l’Auditori de Barcelona és una gran còpia!

Però no volia parlar d’aquests dos edificis, de fet. Al mig del campus vaig trobar una joia d’edifici. Una de les experiències arquitectòniques més radicals que he tingut. Es tracta de la Beinecke Library, dels S.O.M. (de l’època del Gordon Bunshaft). És una biblioteca de manuscrits, primeres edicions, llibres molt especials. I l’edifici, ja des de l’exterior, ens ho comunica. És una caixa blanca, opaca des de fora, sense ni una finestra, aixecada uns 2,40 de terra. Talment un bunker, un bagul del tresor, un joier. Per entrar a dintre, un es posa a sota d’aquesta “caixa”, el cap gairebé et toca al sostre, i un cop a dins, ooops, tens la caixa oberta cap amunt, tot de sobte, després d’entrar acotant el cap. I quina caixa, senyor! Com d’ivori. Les parets són fetes de pedra blanca, potser marbre, translúcida de manera que una tènue llum entra a través de les parets. Podem pujar al primer pis, que és la base de la “caixa”, una mena de galeria perimetral, que dóna la volta a un element fantàstic, un monolit que s’aixeca de terra i arriba gairebé a tocar del sostre, al mig, tot de vidre, a dintre del qual hi ha tots els incunables, manuscrits, etc, perfectament il·luminats perquè siguin els protagonistes. És el tresor que l’edifici protegeix i homenatja.

galeria de fotos

De fa unes setmanes, penjo les fotos a la galeria de flickr. La galeria de picasa ha quedat desactualitzada.

celluloid skyline

Al vestíbul de l'estació Grand Central hi ha una exposició anomenada "Celluloid Skyline", basada en el llibre del mateix nom, que mostra la relació de la ciutat amb el cinema. N'he tret un llistat parcial però extens de pel·lícules en les quals es mostra New York. N'hi he afegit alguna més de pròpia collita (per exemple totes les de l'Splike Lee).

The shock punch (Paul Sloane, 1925)
Metropolis (Fritz Lang, 1927)
Just imagine (David Butler, 1930)

Sidewalks of New York (Jules White and Zion Myers, 1931)

King Kong (Merian C. Cooper and Ernest B. Schoedsack, 1933) (Peter Jackson, 2005)
Big city (Frank Burzage, 1937)

Dead end (William Wyler, 1937)

Week-end at the Waldorf (Robert Z. Leonard, 1945)

A tree grows in Brooklyn (Elia Kazan, 1945)

The naked city (Jules Dassin, 1948)

Rear window (Alfred Hitschcock, 1954)
On the waterfront (Elia Kazan, 1954)
Sweet smell of success (Alexander Mackendrick, 1957)

West Side Story (Jerome Robbins and Robert Wise, 1961)

Breakfast at Tiffany's (Blake Edwards, 1961)

Midnight cowboy (John Schlesinger, 1969)

The out-of-towners (Arthur Hiller, 1970)

Klufe (Alan J. Pakula, 1971)

The french connection (William Friedkin, 1971)

Taxi Driver (Martin Scorsese, 1976)

Next stop, Greenwich Village (Paul Mazursky, 1976)

New York, New York (Martin Scorsese, 1977)

An unmarried woman (Paul Mazursky, 1978)

Manhattan (Woody Allen, 1979)

Kramer vs Kramer (Robert Benton, 1979)

Fame (Alan Parker, 1980)
Escape from New York (John Carpenter, 1981)
After hours (Martin Scorsese, 1985)

Hannah and her sisters (Woody Allen, 1986)

Working girl (Michael Nichols, 1988)

When Harry met Sally (Rob Reiner, 1989)

Do the right thing (Spike Lee, 1989)

Batman (Tim Burton, 1989), Batman Returns (Tim Burton, 1992)...

The bonfire of the vanities (Brian de Palma, 1990)

The fisher king (Terry Guilliam, 1991)

Six degrees of separation (Fred Scepisi, 1993)

Manhattan murder mistery (Woody Allen, 1993)

Kids (Larry Clark, 1995)

Summer of Sam (Spike Lee, 1999)

Requiem for a dream (Darren Aronofsky, 2000)

25th hour (Spile Lee, 2002)
Spiderman (Sam Raimi, 2002) Spiderman 2 (Sam Raimi, 2004), Spiderman 3 (Sam Raimi, 2007)
Gangs of New York (Martin Scorsese, 2002)
World Trade Center (Oliver Stone, 2006)

portugaltown

Aquí a New York em trobo sovint amb en Pedro, un portuguès, arquitecte, que ha estat treballant a Barcelona el darrer any. Té uns 30 anys i està en un moment vital de canvi, així que ens hem entès de seguida. Tenim la proximitat i la distància adequades per al moment de cadascú. Fa dies que ens dèiem de visitar Newark, i aquest dia ha estat avui.
A priori, Newark no té cap més interès que el fet d’hostatjar l’aeroport de New Jersey, de fet el més proper a Manhattan, encara que no ho sembli perquè no surt mai als mapes de New York. El nostre interès ve de que algú ens havia parlat de la colònia portuguesa als Estats Units, la major part de la qual està a en aquesta ciutat. Hi ha uns 50.000 portuguesos. Així que avui hem anat a trobar-nos amb aquests emigrants.
Només arribar, agafant Ferry St al costat de l’estació, de seguida hem trobat una “pastelaria”, i en pedro no ha pogut evitar entrar-hi i comprar 2 “pastéis de nata”, que hem degustat amb plaer. Al carrer, tot referències a Portugal. “Bairrada Clam Bar”, “Joalharia de Portugal”, “Gaivota”, “Iberia Peninsula”, “Nossa Taberna”, Sagres rest & tavern”, “Tony da Caneca”. També algunes iconografies als aparadors: la bandera, els sants populars, l’uniforme de la selecció portuguesa de futbol... Ens hem aturat a preguntar a la gent pel carrer, on podíem sopar. Tota l’estona parlant en portuguès, rebent respostes que incloïen paraules com “man”, “ok”... enmig de la frase, petites incursions de l’anglès imperant. Finalment ens han dirigit a un lloc anomenat “Marisqueria” del Madison St, una gran barra al voltant de la qual hi havia molta gent sopant. Hem menjat unes “ameijoas à bulhão pato” (cloïsses amb vi blanc), “leitão assado” i “bacalhão à brás”. Tot plegat en gran abundància i regat amb una cervesa Sagres. Tal com si estiguessim a Porto o al mateix Minho (la majoria del personal eren del nord de Portugal). Hem degustat el plaent sopar i encara hem establert conversa amb un parell de cambrers i l’amo del local, tots nascuts a Portugal (molta de l’emigració és encara dels anys 80) i plens de “saudade”. A la televisió, RTP internacional.
Arribat a casa, no puc deixar de sacsejar el cap, pensant com és possible que es mantingui una comunitat així. Com aquesta ciutat permet que cada cantonada tingui un accent i un color diferent. I com la gent, quan és lluny del seu país, tendeix a ajuntar-se al voltant de coses com el menjar, el futbol, la televisió... tot amanit amb la llengua que comparteixen. I pensava com els catalans no tenim això fora del nostre país. Sé que hi ha els Casals Catalans a Argentina, i que a Mèxic també hi havia una comunitat prou forta. Però tinc la impressió que es tractava d’elits, de classe mitja-alta, poc comparable al que he vist avui. A New York hi ha la web dels “friends of catalonia”, i jo de seguida he contactat amb els bloggers catalans, que veig que també ténen més xarxa d’altres catalans, però és tot més dispers, i gens focalitzat en un lloc. És clar que avui en dia la majoria dels que sortim a l’estranger ho fem per gust i no per necessitat. I que és fàcil tornar a Europa de tant en tant.

la ciutat porticada

Una cosa que no he esmentat als meus posts fins avui, sobre els passejos per la ciutat, és la quantitat de bastides que hi ha, sobretot en les zones més denses de Manhattan. Canvien completament la percepció del carrer i dels gratacels. I quan dic que n’hi ha moltes, és que n’hi ha moltes, tantes que un es pregunta perquè. Hi ha carrers que les bastides estan posades l’una al costat de l’altra, varis edifici seguits, i converteixen el carrer en un porxo continu com tenim en moltes ciutats de casa nostra. No és mala idea... la veritat és que quan plou és la mar de còmode.
Una cosa curiosa d’aquestes bastides és que la majoria de vegades s’acaben al primer pis, és a dir que només hi ha un nivell, el mínim per a cobrir el cap dels vianants. I que no hi ha obres per sobre. Realment desperta molta curiositat.
I ves per on que diumenge passat, llegint el diari, vaig trobar un article que parlava precisament d’això. El New York Times incou, en cada edició, un quadern dedicat a notícies de la ciutat (molt semblant a les pàgines centrals de color salmó de la Vanguardia). I en aquest quadern hi havia l’article en qüestió, a plana sencera.
Resulta que tot plegat ve d’una llei del 98, que obliga al manteniment i a inspeccions regulars de les façanes dels edificis (us sona?). La qüestió és que les bastides es posen per fer la inspecció de les façanes. Com que moltes vegades es troben patologies que demanen una intervenció més seriosa, o superficial (tant se val), els propietaris han de demanar llicència d’obres, permís de l’ajuntament, etc, la burocràcia habitual. Dit això, és fàcil pensar: perquè coi no treuen les bastides i no les tornen a posar fins que comencin les obres de rehabilitació?
Doncs resulta que és molt més car tornar a posar les bastides que no pas deixar-les posades, el temps que sigui. A més, sembla ser que les burocràcies de llicències no són massa ràpides en aquesta ciutat per a aquest tipus d’obres, així que ja veieu, la ciutat plena de bastides a mode de carrers porticats, sense ni una obra en procés. Per la quantitat que n'hi ha suposo que deu fer moooolt de temps que hi són. Així que cada dia New Yotk s'assembla més a Padova.

Museus i Richard Serra

Per compensar el silenci, deixo aquí unes notes sobre tres experiències expositives de la setmana, cadascuna amb els seus moments i sensacions, totes diferents i no per això menys interessants.

Primer. Dissabte 9 /6

Al borough de Queens, tocant a l’East River, just per davant de l’illa Roosevelt, hi ha un petit museu dedicat a l’obra de l’escultor Isamu Noguci. Hi vaig estar en una tarda tranquil·la de dissabte. Una recomanació encertadíssima del Joseph Merz. Poca gent. Silenci.
El voltant és una estructura urbana estranya, venint de la ciutat europea. Té l’aspecte de suburbial però no ho és del tot. Alguns solars buits, la ciutat és baixa (màxim 2 plantes) comparat amb Manhattan. Hi ha una descompressió forta en aquest sentit. Els habitatges es barregen amb magatzems i tallers. Els edificis, de molt mala construcció, quasi efímera. El comerç està molt concentrat en carrers que normalment connecten amb estacions de metro. Al voltant del museu, però, res de res. El metro és lluny, uns 20 minuts a peu.
He de confessar que l’obra del famós escultor no m‘atreu excessivament. Formes properes al surrealisme de Miró, pedra polida fins a la brillantor... però la visita al museu em va servir per acostar-me a facetes desconegudes de la seva obra i de la seva vida. Els exercicis de textures sobre la pedra, els projectes d’espai públic, i sobretot la seva vida. Una vida apassionant.
Noguchi va néixer als Estats Units, concretament a Califòrnia. Els seus pares, el poeta japonès Yone Noguchi, i la seva editora als Estats Units, admiradora de la seva obra, enamorada d’ell però no corresposta. Isamu va créixer, doncs, sense pare, entre els Estats Units i el Japó, on es va traslladar la mare tot i el rebuig del poeta. L’artista va estudiar després als Estats Units, lluny de la mare, hostatjat per amics i professors. Tot i aquesta difícil vida de joventut, va fer un camí molt personal en l’escultura, i va fer de connexió artística entre el Japó i els Estats Units. En són molt conegudes les làmpares de paper, basades en les tècniques tradicionals orientals.
El museu és petit i acollidor. L’espai molt obert, les escultures a la intempèrie i un jardí tancat per un mur ple d’enredaderes. Un racó de silenci en aquesta ciutat sorollosa. Un refugi per a la meditació en un espai amb un cert misticisme, acompanyat per les escultures ben definides de l’artista.

Segon. Dilluns 11/6

La visita de dilluns em va portar fora de la ciutat. El museu Dia:Beacon és una gran nau industrial a la vora del riu Hudson, cap al Nord. La fundació Dia, que estava a Chelsea, la va comprar i hi va portar la seva col·lecció. Hi havia hagut una impremta antigament. La fundació té una col·lecció importantíssima d’art conceptual i minimalista de New York, dels anys 60-70, que va posar New York al centre del món artístic. Donald Judd, Sol LeWitt, Dan Flavin, així com dels grans artistes del Landscape Art americà també de la mateixa època (Michael Heizer, Walter deMaria, Robert Smithson...). Per als que apreciem aquesta corrent artística el museu és una meravella (Joan, vaig pensar tant en tu!). Espais enormes, sostres alts, les obres col·locades de manera generosa... permet una relació amb les obres fantàstica, sense constrenyiments d’espai. La col·lecció està plena de les millors peces de tota la colla d’artistes que parlava abans, i també del moviment paral·lel alemany (Richter, Wiener, Beuys...). El fet que un agafi el tren per a venir aquí també provoca un estat d’esperit diferent, més relaxat, sense presses, per tant permet disfrutar més del que s’està veient. L’entorn també acompanya. El riu, de mida americana, està al costat mateix.

copyright foto Dia:Beacon

En una sala més gran encara, hi ha un petit-gran tresor, tres peces del Richard Serra molt pensades per a l’espai en el que estan posades. Dialoguen amb el que ténen al voltant. L’espai està en brut, sense ni pintar, no hi ha il·luminació artificial més que unes bombetes, i això fa que l’experiència d’entrar en les grans planxes d’acer sigui molt potent. Les deformacions espacials de les escultures provoquen un cert mareig, un desequilibri de l’observador, de gran intensitat. L’entorn despullat i industrial s’adiuen molt bé amb la textura de l’acer rovellat.

Tercer. MOMA, Richard Serra Sculpture: forty years. Divendres 15/6

Divendres el MOMA és d'entrada gratuïta. Així que he aprofitat l'avinentesa i he visitat l'exposició amb el César, un estudiant d'arquitectura que he conegut per aquí. El museu sembla més un centre comercial, avui. Està ple de gent, movimenti soroll. No gaire adequat. La resta de dies tampoc és gaire diferent, cal dir.

L'exposició confesso que se m’ha fet petita i curta. És clar que, tenint en compte el tamany de les darreres obres del Richard Serra, finalment n’han pogut col·locar poques. El recorregut cronològic permet entendre d’on surten les formes de les seves actuals escultures de xapa d’acer. Veient les seves escultures anteriors, fetes de rotllo de cautxú, i les formes que de manera natural en sortien, la xapa d’acer és una evolució formal buscant l'estabilitat.
Com deia, l’exposició se m’ha fet petita, i la interacció de les peces amb el museu poc interessant. Després d’haver estat al Dia:Beacon trobo que la diferència és notable. Les grans escultures de la darrera època entenc que són per a estar a l’aire lliure, per a dialogar amb el cel, el sol, les plantes... i el MOMA és el més allunyat d’això. El sostre queda a prop, les guies i els focus ténen una presència massa important... limiten una mica l’experiència de les obres, i això que n’hi ha una d’instal·lada que és impressionant (Sequence). No he sentit el desequilibri que vaig sentir a Beacon, però el més probable és que la segona experiència un no la viu de manera tan intensa com la primera (com tot a la vida).

Silenci

Fa dies que no escric res al blog. La inspiració m'ha abandonat una mica. Els dies se'm fan curts, la tornada s'aproxima, i em desperta una certa angoixa intermitent. Deixo aquí aquesta foto molt adient per al meu silenci d'aquesta setmana.

un tel fi

Avui New York estava especialment bonica. La primavera ha tornat una estona, les temperatures s’han moderat lleugerament. Una fina calitja entelava la visió de la ciutat.
He sortit una estona a passejar, per ventilar una mica el meu constipat de canvi d’estació. He creuat Manhattan pel carrer 125, l’eix vertebrador del Harlem negre, el carrer més viu. A cada avinguda que anava creuant, la vista es perdia lluny, en la nebulosa dels gratacels, al fons, difuminats per aquesta calitja que avui ho cobria tot. Els colors, al meu voltant, eren més vius. Harlem està ple de color. No només de pell. També els edificis, la roba, el menjar...
He baixat la 5a avinguda, i he tornat cap a l’oest tot travessant Central Park. La vista dels edificis que l’envolten, avui, amb el sol baix de fi de tarda, era fabulosa. M’he assegut en un banc per a contemplar-ho, embadalit amb el filtre “venecià” que tenia avui la ciutat. Davant meu anaven passant novaiorquins fent footing, mentre jo assaboria el plaer de la llum del vespre. I em semblava increïble que tothom estigués corrent, davant meu, insensibles a l’espectacle.
M’havien convidat a una festa, avui. Però entre l’estat gripal que arrossego i la melanconia mental de la tarda, no m’hi sentia massa disposat (mil disculpes, G i M, i moltes gràcies). Així que m’he comprat un bon formatge, uns ravioli fets a mà, i per una vegada he cuinat amb ganes, i he disfrutat d’un bell sopar, a casa, acompanyat per la Martirio (Primavera en Nueva York, 2006). Sí, noi, hi ha dies tristos que la bellesa acaba aixecant fins a nivells de plaer inconfessables.
Mentre escric aquestes línies la Martirio ja m’ha deixat, els plats són a l’aigüera, i m’acompanya ara en Mikel Laboa (Xoriek, 2005). Quin bell complement. Quina tendresa. Quina tristesa. I quina força més profunda i necessària.

el museu guggenheim

Dins del meu recorregut, aquesta tarda m’he aturat al Museu Guggenheim. Hi he entrat. A la tarda de divendres és “pay-what-you-wish”. Sort n’he tingut. Perquè haig de dir que m’he endut una gran desil·lusió. Confesso que hi havia exposicions a mig montar, que no es podia baixar tota la rampa expositiva sencera, que hi havia bastanta gent... però el museu m’ha semblat esquifit de petit, l’espai massa baix de sostre per a exposicions, l’ampliació encara m’ha semblat més petita, i poc sensible. Les obres de la col·lecció més aviat dolentes, les dues exposicions temporals poc interessants... no sé, potser tenia el cap massa a fora, a la llum de la tarda, a la bellesa de la ciutat avui. Demano disculpes per la poca objectivitat dels meus comentaris.
Finalment, m’he concentrat en la rampa expositiva, aquest element tant potent i definitori del museu. M’hi he passat una bona estona mirant-m’ho. Realment té força. La poca altura i inclinació del muret de protecció encara la dramatitza més. Potser treu massa protagonisme a les exposicions que es col·loquen al seu perímetre.

la bellesa de la vellesa

Quan un està en el meu estat, és a dir vaguejant durant tants dies, i sense plans preestablerts, li poden passar les coses més inesperades. L’actitud és diferent. Com més dies passen, més lliure i obert em sento. M’agradaria mantenir aquesta actitud, a la tornada.
Avui he anat al Dumbo (la part de Brooklyn que queda sota els dos ponts de Brooklyn i Manhattan), m’hi he trobat amb un arquitecte italià que està fent un concurs d’arquitectura molt ambiciós a la Xina. M’havia demanat de veure’ns per ajudar-lo a aclarir-se les idees. Ja se sap que quan les expliques a algú aquest explicar ajuda a aclarir-se un mateix. Em sembla que l’he ajudat. Ha estat estrany. M’he sentit molt a gust compartint idees sense la pressió d’haver-les de posar sobre el paper.
Després he començat un passeig cap al sud, arran del riu. Brooklyn Heights és un barri molt agradable. El més agradable que he vist fins ara a la ciutat. Les cases són relativament baixes, amb una certa noblesa. Els carrers estan plens d’arbres, plàtans la majoria, que li dónen un caràcter europeu, molt frondosos.
En un racó d’aquest barri hi he vist dues cases de bloc de formigó, molt austeres i ben dissenyades. M’han recordat l’arquitectura domèstica del Louis Kahn. I, amb l’actitud oberta i despreocupada que parlava al principi del post, combinada amb una certa curiositat, he trucat una de les cases, per preguntar qui era l’arquitecte que havia dissenyat aquelles dues petites joies. Ha sortit una dona d’uns 65-70 anys, la Mary. Ella i el seu marit, en Joseph, que ha sortit al cap d’una estona, n’eren els arquitectes, i propietaris d’un dels apartaments. M’han ensenyat l’edifici fins a l’últim racó, totes les millores que hi ha anat fent al llarg de la visa, m’han ensenyat fotos, m’han parlat de les seves filles, d’Itàlia, país que adoren, del Louis Kahn... m’he passat la tarda a casa seva, mirant el fantàstic jardí que queda darrere l’edifici. Hem parlat molt de la passió de l’arquitectura, de dissenyar, dels alts-i-baixos i de la lentitud. De la discreció necessària per afrontar molts projectes complicats... Hem connectat de seguida. Estaven exultants. Això que algú els feliciti per una obra feta tant de temps, ja no els deu passar gaire sovint. A un creador, sobretot d’una professió tan “seca” com l’arquitectura, una petita felicitació pel treball fet, un simple “m’agrada” ens compensa moltes coses.

espectacle al vagó

... i ells disfruten, més que els viatgers, que pràcticament els ignoren.

9 star hotel

La pel·lícula que vaig anar a veure ahir es diu "9 star hotel". És un documental israelià, sobre els treballadors il·legals palestins a Israel, procedents de Palestina. El director fa un seguiment d'un grup d'aquests treballadors de la construcció (perquè serà que a la construcció hi ha tant "marrulleo"?) en el seu periple per travessant la frontera, evitant els policies i militars israelians, vivint en campaments improvisats vora les obres on treballen... No és un film polític, que parli dels problemes polítics israel-palestina, encara que hi són implícits d'alguna manera.¨És un film sobre l'absurd de les fronteres.

noms i homenatges (I)

Ahir vaig anar al cine. A un cine "d'art i assaig". Es diu Film Forum, i està pel Village. Al cantó de Tribeca. És un cine petit, amb dues sales molt petites, i la pantalla encara més petita. Passen moltes pel·lícules interessants, d'aquelles difícils de veure. Duren entre una setmana i 15 dies. Hi ha una programació per avançat, així que un sap què vol anar a veure.

Avui no hi havia gaire gent, a la sala. Era l'últim dia de la pel·lícula que he anat a veure. M'he assegut, i he observat que totes les butaques del cine porten un nom, en homenatge a algú que ha finançat el cine d'alguna manera. Ostres, m'havien dit això dels bancs dels parcs, però això del cine ja m'ha deixat completament trastornat. Algun dia hauré de parlar d'aquest tema de les donacions, quan ho entengui una mica millor, doncs configura una s'erie de detalls que un es va trobant per la ciutat als que no estem acostumats: tots els edificis porten el nom d'un persona o família, alguns grans museus estan estructurats per galeries, cadascun amb un nom tembé, per arribar a lo més petit com és una butaca del cinema.

la informació

La televisió atabala. Hi ha un munt de canals. He fet zàpping fins al canal nº 200, i encara continuava. No he arribat al final. A més, cap m'ha interessat. Totes les TV ténen la cantarella del mític anunci de "pampansilk" de les 3 de la matinada. Potser és aquesta cantarella la que em tira enrere. Els documentals del Michael Moore semblen una caricatura d'aquesta manera de comunicar, però estant aquí t'adones que és que tots parlen igual, la informació està presentada de la mateixa manera! Molta publicitat, exageració, canvi de tema constant...

Els diaris és una altra història, també. N'hi ha infinits. La majoria gratuïts, moltíssims diaris locals (i per locals, vull dir de barri), en multitud d'idiomes, diaris de gais a lower west side... Els de major difussió són molt "a l'anglesa", molt sensacionalistes i parlant de celebrities. L'únic que aconsegueixo llegir, de moment, és el New York Times (ja m'han dit també que el Financial Times es deixa llegir). Té molts articles d'opinió i bastanta informació de cultura. La informació pretén ser objectiva, però la veritat és que no ho acaba de ser massa. Però, és que encara queda algun diari objectiu i independent, al món? Però és un diari incòmode de llegir. Poc pràctic. Fulls enormes, mal paginat, notícies que comencen a la pàgina 2 i continuen a la 6... Sembla com si, tractant-se d'una cosa efímera, no dediquessin ni un minut més del necessari a la paginació. Que diferent dels nostres diaris! També sorprèn que el diari moltes vegades tingui pàgines senars. És a dir, que queda un full "suelto" al mig, no plegat en 2 com tota la resta de diaris.

la música que m'acompanya (I)

Plou a New York. El dia és gris, fosc. No he sortit al carrer, encara. S'està bé a casa. He continuat amb les meves reflexions "illaflaubertianes", que em guardo per a mi. Per compensar el dia gris, he recuperat un disc alegre. Un disc del Harlem.

Als anys 60, al Harlem negre hi havien disturbis continus, com per tot el país. La població negra estava enfurismada, tenia poques oportunitats, es reclamaven els drets civils...

Al Harlem es van crear el Harlem Youth Opportunities Unlimited (Har-You), un grup d'activisme social creat per a millorar les condicions d'educació i oportunitats laborals per als joves afroamericans del barri. També tenia un fort component reivindicatiu, encara que el seu treball al barri fins i tot va ser recolzat econòmicament per l'administració. Els seus plans incloïen la reorganització de les escoles del barri, la provisió dellars d'infants i educació i activitats extra-escolars, programes d'ocupació per a aturats...

Un dels programes educatius del Har-You va ser el programa musical. Es va contractar el precussionista jamaicà Joe Montegro per a ensenyar percussió africana i jazz. D'aquest programa, al cap de 4 anys en va sortir una banda d'11 joves entre 16 i 19 anys, que van gravar un disc mític anomenat "The Har-You percussion group" (1968). El disc que ara mateix m'acompanya mentre escric aquest post. Ple d'energia i multiculturalitat. Molt jazz, molt llatí també, i molt africà.

Podeu escoltar-los aquí.

loft

Per cortesia de l'Ana, una gallega (barcelonina d'adopció, també), festa novaiorquina al seu loft de Williamsburg. Amb terrassa inclosa, tot i que la nit plujosa no ha permès gaudir-ne. El primer loft que "visc" des de dintre. Tot allò esperat: arribada per un carrer desangelat; edifici industrial, descomunal; escales de magatzem; portes i més portes, passadissos interminables...; i un cop a dins: sostres alts, instal·lacions vistes (com ha de ser); personalització de l'espai; art... gràcies Ana.

I de passada ha sigut la primera trobada amb els blogaires que teniu linkats en aquesta pàgina, fora de la pantalla... enchanté quillem i miq. I marta.

sorolls

l'aire acondicionat de casa (un ha d'escullir entre passar calor i poder sentir la música amb dignitat); la nevera (des de la cuina no hi ha manera de sentir la tv); ambulàncies (sovint); un helicòpter, alguns matins; clàxons; vibració dels baixos de la tv del veí; el dia que se li acudeix de veure una pel·li d'acció (sort que no és gaire sovint); vibració de les canonades quan algun veí obre l'aixeta; fregament, un so més agut, en les canonades quan el veí es dutxa; soroll d'aigua en ebullició en els radiadors (això quan feia fred).
Sort que estic en un edifici de classe mitjana, en un barri tranquil.

mal dia

Avui ha estat un dia d'aquells de "no vull estar aquí". La ciutat m'ha semblat insuportable.

No cal dir que els estats d'ànim afecten tota la nostra percepció del que ens envolta, i com que avui no tinc un bon dia la ciutat m'ha semblat monstruosa. Fa molta calor. Molta. Al matí he sortit amb pressa de casa, no he tingut temps de dutxar-me, i amb la calor m'he sentit llefiscós tot el dia. A més, no se m'ha acudit altra cosa que anar al Downtown (a la "punta" de Manhattan, diguéssim). Caminant, des del Soho. Avui la ciutat m'ha semblat caòtica, desordenada, trinxada per infrastructures inhumanes que el vianant ha de travessar o voltejar. Sorollosa, molt sorollosa. I terriblement calenta. Els cotxes, els edificis, tot expulsa l'aire calent cap al carrer. Amb la qual cosa el vianant ha de travessar aquest desert. M'he acostat a un aparador, i en aproximar el cap al vidre, m'ha vingut una bafarada fortíssima d'aire calent, que sortia de sota mateix, del mateix local! Quina barra!

Al Downtown els carrers són més estrets que a l'altra zona de gratacels, el Midtown. És més atapeït, però també hi ha molts buits. Hi ha tots els gratacels antics, els de principis de segle, els pioners a Manhattan. Fent ombra a les quatre cosetes de referència de la ciutat antiga. També hi ha un gran buit, el World Trade Center. Més petit del que m'imaginava. Però envoltat de turistes. La ciutat té un nou mite amb l'11 de setembre. Un troba referències a tot arreu. Al parc de Battery park hi ha una escultura que resulta que estava col·locada a la plaça del Worl Trade Center i s'ha posat remporalment aquí. Amb un cartellet explicant que era una escultura comemorant o reclamant la pau al món (quina coincidència, ves per on), tot va alimentant el mite. Més amunt, al Church street, hi ha un tros de pilar recuperat de les runes, amb el lletreret també, que després es col·locarà en algn lloc del nou edifici... el solar és un punt d'atracció de turistes i visitants. Jo també m'hi he acostat. Hi ha obres en marxa, de fonaments i començant a aixecar l'estructura, encara molts metres per sota de la cota del carrer.

Espero que demà sigui un dia millor.

Són les 3,50 de la matinada. Acabo de tornar a casa. Però no em puc aguantar. Ho he d'explicar. Avui he trobat el lloc més autèntic de Harlem. Un bar petitó, amb jazz en viu, on tothom es coneix, on un pot ballar a la seva... i quina música, senyor, quina música!

Comencen tard i acaben encara més tard, però el local té un ambient familiar que et fa sentir com a casa. Gairebé et fa venir ganes d'agafar una guitarra, uns tambors... i posar-te a tocar. Encara que no en tinguis ni idea. Em sembla que es tornarà el meu local de referència. Les nits d'insomni, i sense plan, em sembla que m'hi acostaré. A més, no està massa lluny de casa.

Staten Island. Sortida de diumenge

Diumenge. Dia de sortir de la ciutat, anar més enllà. He fet el viatge que em va recomanar la meva amfitriona absent, l’Eugènia. Anar en ferry fins a Staten Island. M’hi acompanya la Kassandra, és el primer cop que ens veiem després d’haver-nos conegut al metro.

El primer que impressiona és el ferry i tot el que l’envolta. La quantitat de gent que l’agafa. Sembla l’entrada a un camp de futbol, per l’aglomeració. La terminal de sortida, al Downtown, és enorme. Queda al costat de l’antiga terminal de ferris a Brooklyn (sense funcionar ja fa molts anys), majestuosa. Ha estat abandonada molts anys, deteriorant-se, i ara s’estan acabant les obres de rehabilitació. Ignoro què s’hi farà. De moment, encara en surten alguns ferris cap a Governor’s island. Però ja he sentit a parlar que es farà un telefèric, per tant aquest ferri desapareixerà.
La veritat és que aquestes infraestructures que es surten de les tipologies més comunes, però que a la vegada tenen un caràcter públic però molt utilitari sense arribar a ser una industria (estacions de tren, embarcadors...) són edificis molt interessants. Porten les modes formals del moment a unes formes curioses. En aquest cas, les bocanes enormes, al cantó de l’aigua, recorda als palaus venecians, amb aquells porxos enormes sobre el canal...

El ferri ens porta a Staten Island. Una illa enorme, on viuen molts novaiorquins en casetes amb jardí, suburbials. La manera més ràpida d’arribar a la ciutat és amb el ferri. En cotxe es dóna moltíssima volta.

Hem anat a visitar el “Sailors’ Snug Harbour”. Segons la “Municipal Art Society” (associació preservacionista del patrimoni arquitectònic) es tracta d’una petita joia poc coneguda, “the buildings and grounds, including masterpieces by Minard Lafever that are among the mort important works of Greek Revival architecture in America, are spectacular, and truly one of the treasures of New York City”. Es tracta d’un terreny enorme, amb alguns pavellons col•locats en paral•lel, amb un frontal neoclàssic cadascun, de cara al canal. Era una residència per a mariners retirats, una fundació de beneficència que va crear un comerciant de mar al segle XIX. Estava molt abandonat, i de fet va estar a punt de ser completament enderrocat cap als anys 60, quan hi va haver una forta pressió popular per preservar-lo. Ara està parcialment ocupat amb varis equipaments culturals. Encara està bastant degradat, mai ha obtingut masses diners per a la seva conservació. Això li dóna un aire d’autenticitat i un cert romanticisme. Passejar-se per les sales és un luxe. LA fusta de terra cruix, les finestres no tanquen, encara són les originals de guillotina amb les manetes daurades originals...

Dins d’aquest conjunt hi ha un museu força particular. És la Noble Maritime Collection. Hi ha l’obra gràfica d’un pintor obsessionat amb els vaixells de fusta. Es veu que Port Johnston, molt a la vora, hi havia una concentració espectacular de vaixells de fusta abandonats, que s’anaven acumulant a mida que els vaixells de casc metàl•lic els substituïen a la pesca i a les rutes marítimes. En John A. Noble, el pintor, es va construir un estudi amb la cabina d’un d’aquests vaixells i va dedicar la vida a pintar, i sobretot dibuixar, aquests vaixells atracats o mig enfonsats en aquesta mena de cementiri d’elefants. Els dibuixos són apassionants, sobretot veient l’estudi (l’han recol•locat dins del museu), i sabent la vida que va tenir en John A. Noble.
Quan hi va haver tot el moviment per a la preservació del “Sailor’s Snug Harbour”, una colla de persones amants de l’obra d’aquest pintor es van posar mans a l’obra, van arreglar un dels pavellons, pintaven els caps de setmana... van organitzar un museu casolà. Ja han passat anys, però encara té aquest caràcter. Una de les persones vinculades a aquesta “Noble Crew” era bomber, va morir l’11/09/2001 al WTC, hi havia un recordatori per ell. També hi havia una habitació, que es podia visitar, que van deixar amb l’estat original per poder recordar sempre la feinada que havien tingut.
Total, un lloc amb les parets carregades d’història i emocions, que supuren per tot arreu. Una d’aquelles visites per fer sense pressa i sense esperar-ne res.

Davant del Centre hi ha el canal Kill Van Kull, amb indústries, magatzems i dipòsits a ambdues ribes. Navegat per grans vaixells de càrrega, contrasta amb la finesa dels edificis neoclàssics petits, i amb la delicadesa de l’amor d’arqueòleg d’aquest pintor pels vaixells antics. Però és un lloc agradable per fer una becaina amb el sol suau de la tarda. Hem anat veient passar els grans vaixells, agradablement, i la llum ha anat baixant fins que se’ns ha fet l’hora de marxar.

El millor del Ferry a Staten Island és el viatge de tornada. Arribar a Manhattan al final del dia, amb el sol a punt de pondre’s, és de pel•lícula. S’ha posat una boirina sobre el riu, fonent aigua i cel, difuminant la silueta de Manhattan fins a fer-la desaparèixer pràcticament. A mida que el ferry s’anava acostant a Manhattan, aquesta es va veient més i més per darrera la boirina, fins que hi ets al davant. Meravellós. De fet, hi ha turistes que agafen el ferry per tornar tot seguit, ni trepitgen l’illa de Staten Island, només per veure la “quilla” de Manhattan durant la posta de sol.

retorn nocturn

A la nit, la tornada a casa és feixuga. Venint de l'east village, normalment agafo el 4th street i creuo tot Greenwich Village per agafar la línia A, que em porta cap a casa. Creuar manhattan no és tanta estona. Ja em conec el camí de memòria. Les botigues que m'hi trobaré, la calma de washington Square, la Biblioteca de la NYU, els restaurants a tocar de la 6th ave, els adolescents negres al voltant del McDonalds...

El metro, bastant buit. Està bé, això que funcioni 24 hores. Encara que canviïn els recorreguts quan els hi dóna la gana, avisant amb petites notetes difícils de veure, aturant-se en parades que se suposa que no... suposo que tot plegat per poder fer el manteniment de les línies. Però és una mica empipador per als usuaris. Has d’estar molt atent. Pots arribar a una estació i per megafonia (amb un anglès que no s’entén gens) dir-te que has de baixar del metro i agafar el següent, que serà local (és a dir que pararà a totes les estacions), o que has d’agafar un “shuttle” (autobús) que et portarà a la parada tal a partir de la qual podràs continuar el teu viatge... en un mal dia pot arribar a ser una odissea.

east village (I)

Parlava de l'east village. Coneguda zona de la ciutat pel naixement del punk. Pel cbgb, mític local on van començar els Ramones, per exemple, i on tocaven sovint els Stooges, el Lou Reed... També pel moviment beatnik. L'Allen Ginsberg vivia per aquí, el barri bullia de creativitat als 60-70... Tampoc m'allargo amb el tema perquè no en sé més que els quatre tòpics, però avui m'ha fet il·lusió saber que la portada d'un dels discs dels Led Zeppelin, el Physical Graffiti, és una fotografia d'un edifici situat al nº 98 de St. Marks Place. Un dels discs importants del meu humil bagatge musical.

descobriments nocturns

Sortir, passejar, moure's... és la manera de descobir. Investigar, estar atent... new york està ple de sorpreses. Aquesta nit he descobert un local a l'east-village, de moment el meu barri preferit de manhattan (deixo a banda el que hi ha a l'altre cantó del riu). És el nublu, un bar-club que porten una parella de turcs. La música està molt bé. Jazz actual, experimental. I sovint ténen concerts de bandes poc conegudes, properes a la música que posen al local. De fet, ténen també una discogràfica, amb pocs grups però molt interessants. Wax poetic (pop-jazzy), Forro in the dark (música brasilera des de ny), Nublu orchestra (jazz), love trio (dub)...

Avui hi he trobat un concert de free-jazz. El grup es deia "Fabio Margera's turbulence plays smitty". El líder del grup, el Fabio Margera, és italià. Té només una mà, però tot i així toca la trompeta, el seu instrument, de manera excepcional i plena d'energia. També toca amb els Groove Collective. Ja se sap, aquests músics de jazz ténen mil projectes paral·lels.

Dins de la meva socialització primaveral he conegut a un noi brasiler-austríac-portorriqueny, amant del jazz, qui potser em guiarà per nous descobriments musicals.

Frank Stella and the architecture

Al Metropolitan també he vist l'exposició "Frank Stella and the architecture". Una galeria ha muntat aquesta exposició temporal sobre l’aproximació a l’arquitectura d’aquest artista. Als anys 60, Frank Stella feia una pintura més aviat minimalista. Quadres enormes negres, amb línies blanques paral·leles construïnt textures, molt regulars... i ha arribat fins aquí, fins a l’escultura més exhuberant i barroca. El que fa són una mena d’arbres...

En els darrers anys s’ha acostat molt a l’arquitectura. De fet, sempre hi ha estat bastant proper. De jove va compartir estudi amb l'arquitecte Richard Meier, i des de fa uns anys ha estat un dels grans inspiradors de les formes del Frank O. Gehry, amb l’evolució de la seva escultura. Ha treballat molt amb el gran format i l’escultura urbana, que li ha donat una dimensió més arquitectònica. De fet, de fa uns anys és professor a la Yale School of Architecture. Els seus últims treballs, que presenta aquesta exposició, són projectes arquitectònics, alguns inventats i d’altres encàrrecs o propostes concretes. Un més a la fira de les vanitats de l’arquitectura actual. Segurament acabarà construint alguna cosa aviat, amb les ganes que hi posa i l’espectacularitat formal que proposa.

visita al Metropolitan (I)

Dia per aprofitar al Metropolitan. Avui tanquen tard, i això permet visitar-lo amb certa tranquil·litat, sense pressa. Bé, això és el que pensava abans d’entrar. És molt més gran del que m’esperava, així que ha donat per veure’n només una petita part. Molt petita. Ja està bé, però. Millor per a digerir-ho.



El Metropolitan és un museu de museus. I de galeries. Potser això és el que més m’ha xocat. Estic acostumat als museus amb un criteri museogràfic unitari, on les obres estan col·locades segons una opció expositiva determinada, on algú hi ha pensat. Fins i tot en les adquisicions. Al Metropolitan, del qual he vist només la part d’art modern i contemporani, no m’ha semblat així. Hi ha un esquema general al museu, és a dir que tota la pintura i escultura modernes estan en la mateixa zona del museu, i no barrejades amb les escultures de la Gràcia clàssica, per exemple. Però dins de la zona de l’art modern no m’ha semblat veure-hi un ordre lògic. De fet, cada sala porta el nom d’una persona o una família, dels que han fet la donació de les obres que hi ha exposades. És a dir, tot funciona a base de donacions de col·leccionistes, moltes vegades hi ha quadres de grans noms però no els més interessants (estratègia de col·leccionista).

Fins i tot ara hi ha una exposició temporal sobre la Col·lecció Stephen Clark / Sterling Clark, dos germans col·leccionistes que han fet grans donacions al museu. En l’exposició temporal es parla sobretot dels dos personatges, i s’exposen les obres que adquiriren al llarg de la seva vida, la majoria d’elles donades al MET, i el perquè de les adquisicions. Hi intervé el gust personal dels dos col·leccionistes, però sobretot la visió comercial de l’art.

Tot i això, hi ha grans obres, al museu, potser no tan ben escollides com al MOMA, però tot i així alguns bells exemplars d’art del segle XX. Cada obra està acompanyada per un petit text, molt explicatiu del qudre, de l’artista, del context, que s’agraeix.

Aquí va un resum de les obres vistes, la meva llista de preferències. Se'm notarà el meu "spleen" natural?

Rousseau. The forest in winter at sunset. 1812-67. El quadre més important de Rousseau, en el qual va treballar durant més de 20 anys, i que no va vendre mai pel valor que li donava. I realment val la pena veure’l en directe. Per la dimensió, per la melancolia que desprèn... quasi hauria de dir que hi havia massa llum a la sala per al quadre.

Georges Seurat. Portrait of Edmond-François Aman-Jean. 1883. En Seurat és conegut pels seus quadres puntillistes, que a mi personalment no em diuen res. Aquesta és una obra menor, poc coneguda potser, però que a mi m’ha impressionat especialment. El traç del llapis, la insistència, acaba formant un quadre fosc, en el que la direcció del traç dibuixa textures, teixits, ombres... amb una tècnica perfecta.

Van Gogh. Wheat field with cypress. 1889. A mi el Van Gogh sempre em deixa amb la boca oberta. Veure la precisió del traç, la força i la passió de la natura en els seus paisatges, el vent en el moviment dels núvols... el més expressionista dels impressionistes. En els paisatges és on es veu amb més claredat. M’hi he passat una bona estona, tal com em va passar al MOMA.

Monet. Rouen Cathedral: the portal (in sun). 1892-93. Coneguda sèrie de la façana de la catedral de Rouen, que va pintar des de l’habitació d’una pensió, a varis moments del dia. Senzillament fabulós.

Cezanne. Mont Sainte-Victoire. 1920-26. Un paisatge de la sèrie occitana. Al quadern escric: “taques, més que taques. Com si la pintura estigués repassada i repassada: pinzellada sobre pinzellada. Amb pinzell gruixut, sense direcció voluntària. Aquest caos, vist de prop, dóna una vibració intensa al quadre vist en conjunt.”

Balthus. Thérèse awake. 1938. Thérèse dreaming. 1938. Quadres mooolt trastornadors. Inciten la pedofília, gairebé diria. És una pintura figurativa, amb un punt surrealista, que xoca sobretot pels temes que pinta. En aquest cas, nenes en posicions dubstosament obscenes. És a dir, nenes en posicions naturals, que la visió del pintor converteix en pecaminoses...

Jacob Lawrence. Pool parlor. 1942. Artista afro-americà que pintà sobretot els negres dels estats units i el seu món. Amb una tècnica senzilla i econòmica, de colors plans... propera a la il·lustració, que m’ha agradat de conèixer. En la història de la pintura els negres poques vegades han estat protagonistes.

Jasper Johns. White flag. 1955. Continuant amb les variacions de la bandera americana. Quina obsessió! El quadre, vist de prop, però, té gran intensitat.

detall del quadre

Donald Judd. Untitled. 1981. 4 caixes iguals, amb variacions en el seu interior, penjades a la paret, una al costat de l’altra. Combinació de materials, acer inox i policarbonat de color verd. Juga amb els reflexos de la llum, de la imatge... la simplicitat amb gran riquesa.

Edward Hopper. Sunlight in a Cafeteria. 1958. No he vist el famós quadre de Hopper, però aquest que hi havia té el mateix ambient de soledat.

Robert Motherwell. Elegy to the Spanish republic 70. 1961. Un més de la sèrie de la república. M’impressiona la força del quadre. Voldria saber-ne més. La simbologia de les taques negres. Aquesta mena de boles o bales, què ens volen dir? De tota manera, el quadre no deixa de tenir una certa tragèdia intrínseca, en la força del negre amb pintura densíssima i gruixuda sobre la tela, sobre el blanc.

Gerhard Richter. Seascape I. 1969. Pintura que semblen fotos, amb una boira que els hi dóna un aire malenconiós, trist. L'artista projecta fotografies sobre la tela, i sobre aquesta projecció pinta, copiant la realitat a través d'una fotografia, amb gran precisió i poesia. Aquest tipus d'actitud en l'art deixen completament astorat.

George Baselitz. Adler em Fenster. 1982. En una galeria on hi havia l’art més contemporani, m’ha sorprès aquest quadre, d’una gran força, proper al Motherwell per la força i la textura però més expressionista. Com en aquell, el pes de la pintura, la força del negre, que ho envaeix tot. (no l'he trobat a la web per a poder-vos-el ensenyar).

Chuck Close. Lucas. 1986-87. Fa poc vaig sentir-ne parlar a la televisió. Avui l’he vist en directe. Impressiona, per la tècnica sobretot. És una mena de neo-puntillista, però amb gran rigor. El quadre està dividit a quadrets, que va pintant a colors, per donar una intura hiper-realista vista a distància. Una mena de pixelat artesanal.

detall del quadre

Hiroshi Sugimoto. Fotografia. Vàries fotografies recents. Boden Sea; Stadium drive - In Orange; UA Walker, NY (de la sèrie Theaters).

* Perdó pels títols en anglès de les obres. Sé que no és molt acadèmic, és tal com estaven anomenades al museu. No hi havia el títol original. Aquests anglòfons...

La setmana que ve parlaré de l'expo "Barcelona and Modernity: Gaudí to Dalí", que també he vist avui. He de veure al Guillem, i de la conversa segur que en surten coses per explicar.