portugaltown

Aquí a New York em trobo sovint amb en Pedro, un portuguès, arquitecte, que ha estat treballant a Barcelona el darrer any. Té uns 30 anys i està en un moment vital de canvi, així que ens hem entès de seguida. Tenim la proximitat i la distància adequades per al moment de cadascú. Fa dies que ens dèiem de visitar Newark, i aquest dia ha estat avui.
A priori, Newark no té cap més interès que el fet d’hostatjar l’aeroport de New Jersey, de fet el més proper a Manhattan, encara que no ho sembli perquè no surt mai als mapes de New York. El nostre interès ve de que algú ens havia parlat de la colònia portuguesa als Estats Units, la major part de la qual està a en aquesta ciutat. Hi ha uns 50.000 portuguesos. Així que avui hem anat a trobar-nos amb aquests emigrants.
Només arribar, agafant Ferry St al costat de l’estació, de seguida hem trobat una “pastelaria”, i en pedro no ha pogut evitar entrar-hi i comprar 2 “pastéis de nata”, que hem degustat amb plaer. Al carrer, tot referències a Portugal. “Bairrada Clam Bar”, “Joalharia de Portugal”, “Gaivota”, “Iberia Peninsula”, “Nossa Taberna”, Sagres rest & tavern”, “Tony da Caneca”. També algunes iconografies als aparadors: la bandera, els sants populars, l’uniforme de la selecció portuguesa de futbol... Ens hem aturat a preguntar a la gent pel carrer, on podíem sopar. Tota l’estona parlant en portuguès, rebent respostes que incloïen paraules com “man”, “ok”... enmig de la frase, petites incursions de l’anglès imperant. Finalment ens han dirigit a un lloc anomenat “Marisqueria” del Madison St, una gran barra al voltant de la qual hi havia molta gent sopant. Hem menjat unes “ameijoas à bulhão pato” (cloïsses amb vi blanc), “leitão assado” i “bacalhão à brás”. Tot plegat en gran abundància i regat amb una cervesa Sagres. Tal com si estiguessim a Porto o al mateix Minho (la majoria del personal eren del nord de Portugal). Hem degustat el plaent sopar i encara hem establert conversa amb un parell de cambrers i l’amo del local, tots nascuts a Portugal (molta de l’emigració és encara dels anys 80) i plens de “saudade”. A la televisió, RTP internacional.
Arribat a casa, no puc deixar de sacsejar el cap, pensant com és possible que es mantingui una comunitat així. Com aquesta ciutat permet que cada cantonada tingui un accent i un color diferent. I com la gent, quan és lluny del seu país, tendeix a ajuntar-se al voltant de coses com el menjar, el futbol, la televisió... tot amanit amb la llengua que comparteixen. I pensava com els catalans no tenim això fora del nostre país. Sé que hi ha els Casals Catalans a Argentina, i que a Mèxic també hi havia una comunitat prou forta. Però tinc la impressió que es tractava d’elits, de classe mitja-alta, poc comparable al que he vist avui. A New York hi ha la web dels “friends of catalonia”, i jo de seguida he contactat amb els bloggers catalans, que veig que també ténen més xarxa d’altres catalans, però és tot més dispers, i gens focalitzat en un lloc. És clar que avui en dia la majoria dels que sortim a l’estranger ho fem per gust i no per necessitat. I que és fàcil tornar a Europa de tant en tant.