Staten Island. Sortida de diumenge

Diumenge. Dia de sortir de la ciutat, anar més enllà. He fet el viatge que em va recomanar la meva amfitriona absent, l’Eugènia. Anar en ferry fins a Staten Island. M’hi acompanya la Kassandra, és el primer cop que ens veiem després d’haver-nos conegut al metro.

El primer que impressiona és el ferry i tot el que l’envolta. La quantitat de gent que l’agafa. Sembla l’entrada a un camp de futbol, per l’aglomeració. La terminal de sortida, al Downtown, és enorme. Queda al costat de l’antiga terminal de ferris a Brooklyn (sense funcionar ja fa molts anys), majestuosa. Ha estat abandonada molts anys, deteriorant-se, i ara s’estan acabant les obres de rehabilitació. Ignoro què s’hi farà. De moment, encara en surten alguns ferris cap a Governor’s island. Però ja he sentit a parlar que es farà un telefèric, per tant aquest ferri desapareixerà.
La veritat és que aquestes infraestructures que es surten de les tipologies més comunes, però que a la vegada tenen un caràcter públic però molt utilitari sense arribar a ser una industria (estacions de tren, embarcadors...) són edificis molt interessants. Porten les modes formals del moment a unes formes curioses. En aquest cas, les bocanes enormes, al cantó de l’aigua, recorda als palaus venecians, amb aquells porxos enormes sobre el canal...

El ferri ens porta a Staten Island. Una illa enorme, on viuen molts novaiorquins en casetes amb jardí, suburbials. La manera més ràpida d’arribar a la ciutat és amb el ferri. En cotxe es dóna moltíssima volta.

Hem anat a visitar el “Sailors’ Snug Harbour”. Segons la “Municipal Art Society” (associació preservacionista del patrimoni arquitectònic) es tracta d’una petita joia poc coneguda, “the buildings and grounds, including masterpieces by Minard Lafever that are among the mort important works of Greek Revival architecture in America, are spectacular, and truly one of the treasures of New York City”. Es tracta d’un terreny enorme, amb alguns pavellons col•locats en paral•lel, amb un frontal neoclàssic cadascun, de cara al canal. Era una residència per a mariners retirats, una fundació de beneficència que va crear un comerciant de mar al segle XIX. Estava molt abandonat, i de fet va estar a punt de ser completament enderrocat cap als anys 60, quan hi va haver una forta pressió popular per preservar-lo. Ara està parcialment ocupat amb varis equipaments culturals. Encara està bastant degradat, mai ha obtingut masses diners per a la seva conservació. Això li dóna un aire d’autenticitat i un cert romanticisme. Passejar-se per les sales és un luxe. LA fusta de terra cruix, les finestres no tanquen, encara són les originals de guillotina amb les manetes daurades originals...

Dins d’aquest conjunt hi ha un museu força particular. És la Noble Maritime Collection. Hi ha l’obra gràfica d’un pintor obsessionat amb els vaixells de fusta. Es veu que Port Johnston, molt a la vora, hi havia una concentració espectacular de vaixells de fusta abandonats, que s’anaven acumulant a mida que els vaixells de casc metàl•lic els substituïen a la pesca i a les rutes marítimes. En John A. Noble, el pintor, es va construir un estudi amb la cabina d’un d’aquests vaixells i va dedicar la vida a pintar, i sobretot dibuixar, aquests vaixells atracats o mig enfonsats en aquesta mena de cementiri d’elefants. Els dibuixos són apassionants, sobretot veient l’estudi (l’han recol•locat dins del museu), i sabent la vida que va tenir en John A. Noble.
Quan hi va haver tot el moviment per a la preservació del “Sailor’s Snug Harbour”, una colla de persones amants de l’obra d’aquest pintor es van posar mans a l’obra, van arreglar un dels pavellons, pintaven els caps de setmana... van organitzar un museu casolà. Ja han passat anys, però encara té aquest caràcter. Una de les persones vinculades a aquesta “Noble Crew” era bomber, va morir l’11/09/2001 al WTC, hi havia un recordatori per ell. També hi havia una habitació, que es podia visitar, que van deixar amb l’estat original per poder recordar sempre la feinada que havien tingut.
Total, un lloc amb les parets carregades d’història i emocions, que supuren per tot arreu. Una d’aquelles visites per fer sense pressa i sense esperar-ne res.

Davant del Centre hi ha el canal Kill Van Kull, amb indústries, magatzems i dipòsits a ambdues ribes. Navegat per grans vaixells de càrrega, contrasta amb la finesa dels edificis neoclàssics petits, i amb la delicadesa de l’amor d’arqueòleg d’aquest pintor pels vaixells antics. Però és un lloc agradable per fer una becaina amb el sol suau de la tarda. Hem anat veient passar els grans vaixells, agradablement, i la llum ha anat baixant fins que se’ns ha fet l’hora de marxar.

El millor del Ferry a Staten Island és el viatge de tornada. Arribar a Manhattan al final del dia, amb el sol a punt de pondre’s, és de pel•lícula. S’ha posat una boirina sobre el riu, fonent aigua i cel, difuminant la silueta de Manhattan fins a fer-la desaparèixer pràcticament. A mida que el ferry s’anava acostant a Manhattan, aquesta es va veient més i més per darrera la boirina, fins que hi ets al davant. Meravellós. De fet, hi ha turistes que agafen el ferry per tornar tot seguit, ni trepitgen l’illa de Staten Island, només per veure la “quilla” de Manhattan durant la posta de sol.