illa flaubert


Aquest blog començà en una llarga estada solitària i pensativa a l'illa dels gratacels. Continua en la meva illa personal enmig del marasme humà que m'envolta. L'illa Flaubert és una novel·la de Miquel Àngel Riera, malaguanyat escriptor mallorquí. Un gran llibre que m'acompanya esporàdicament.
.
.

dissabte, 16 de juny del 2007

Museus i Richard Serra

Per compensar el silenci, deixo aquí unes notes sobre tres experiències expositives de la setmana, cadascuna amb els seus moments i sensacions, totes diferents i no per això menys interessants.


Primer. Dissabte 9 /6
Al borough de Queens, tocant a l’East River, just per davant de l’illa Roosevelt, hi ha un petit museu dedicat a l’obra de l’escultor Isamu Noguci. Hi vaig estar en una tarda tranquil·la de dissabte. Una recomanació encertadíssima del Joseph Merz. Poca gent. Silenci.
El voltant és una estructura urbana estranya, venint de la ciutat europea. Té l’aspecte de suburbial però no ho és del tot. Alguns solars buits, la ciutat és baixa (màxim 2 plantes) comparat amb Manhattan. Hi ha una descompressió forta en aquest sentit. Els habitatges es barregen amb magatzems i tallers. Els edificis, de molt mala construcció, quasi efímera. El comerç està molt concentrat en carrers que normalment connecten amb estacions de metro. Al voltant del museu, però, res de res. El metro és lluny, uns 20 minuts a peu.
He de confessar que l’obra del famós escultor no m‘atreu excessivament. Formes properes al surrealisme de Miró, pedra polida fins a la brillantor... però la visita al museu em va servir per acostar-me a facetes desconegudes de la seva obra i de la seva vida. Els exercicis de textures sobre la pedra, els projectes d’espai públic, i sobretot la seva vida. Una vida apassionant.
Noguchi va néixer als Estats Units, concretament a Califòrnia. Els seus pares, el poeta japonès Yone Noguchi, i la seva editora als Estats Units, admiradora de la seva obra, enamorada d’ell però no corresposta. Isamu va créixer, doncs, sense pare, entre els Estats Units i el Japó, on es va traslladar la mare tot i el rebuig del poeta. L’artista va estudiar després als Estats Units, lluny de la mare, hostatjat per amics i professors. Tot i aquesta difícil vida de joventut, va fer un camí molt personal en l’escultura, i va fer de connexió artística entre el Japó i els Estats Units. En són molt conegudes les làmpares de paper, basades en les tècniques tradicionals orientals.
El museu és petit i acollidor. L’espai molt obert, les escultures a la intempèrie i un jardí tancat per un mur ple d’enredaderes. Un racó de silenci en aquesta ciutat sorollosa. Un refugi per a la meditació en un espai amb un cert misticisme, acompanyat per les escultures ben definides de l’artista.


Segon. Dilluns 11/6
La visita de dilluns em va portar fora de la ciutat. El museu Dia:Beacon és una gran nau industrial a la vora del riu Hudson, cap al Nord. La fundació Dia, que estava a Chelsea, la va comprar i hi va portar la seva col·lecció. Hi havia hagut una impremta antigament. La fundació té una col·lecció importantíssima d’art conceptual i minimalista de New York, dels anys 60-70, que va posar New York al centre del món artístic. Donald Judd, Sol LeWitt, Dan Flavin, així com dels grans artistes del Landscape Art americà també de la mateixa època (Michael Heizer, Walter deMaria, Robert Smithson...). Per als que apreciem aquesta corrent artística el museu és una meravella (Joan, vaig pensar tant en tu!). Espais enormes, sostres alts, les obres col·locades de manera generosa... permet una relació amb les obres fantàstica, sense constrenyiments d’espai. La col·lecció està plena de les millors peces de tota la colla d’artistes que parlava abans, i també del moviment paral·lel alemany (Richter, Wiener, Beuys...). El fet que un agafi el tren per a venir aquí també provoca un estat d’esperit diferent, més relaxat, sense presses, per tant permet disfrutar més del que s’està veient. L’entorn també acompanya. El riu, de mida americana, està al costat mateix.
copyright foto Dia:Beacon
En una sala més gran encara, hi ha un petit-gran tresor, tres peces del Richard Serra molt pensades per a l’espai en el que estan posades. Dialoguen amb el que ténen al voltant. L’espai està en brut, sense ni pintar, no hi ha il·luminació artificial més que unes bombetes, i això fa que l’experiència d’entrar en les grans planxes d’acer sigui molt potent. Les deformacions espacials de les escultures provoquen un cert mareig, un desequilibri de l’observador, de gran intensitat. L’entorn despullat i industrial s’adiuen molt bé amb la textura de l’acer rovellat.


Tercer. MOMA, Richard Serra Sculpture: forty years. Divendres 15/6
Divendres el MOMA és d'entrada gratuïta. Així que he aprofitat l'avinentesa i he visitat l'exposició amb el César, un estudiant d'arquitectura que he conegut per aquí. El museu sembla més un centre comercial, avui. Està ple de gent, movimenti soroll. No gaire adequat. La resta de dies tampoc és gaire diferent, cal dir.
L'exposició confesso que se m’ha fet petita i curta. És clar que, tenint en compte el tamany de les darreres obres del Richard Serra, finalment n’han pogut col·locar poques. El recorregut cronològic permet entendre d’on surten les formes de les seves actuals escultures de xapa d’acer. Veient les seves escultures anteriors, fetes de rotllo de cautxú, i les formes que de manera natural en sortien, la xapa d’acer és una evolució formal buscant l'estabilitat.
Com deia, l’exposició se m’ha fet petita, i la interacció de les peces amb el museu poc interessant. Després d’haver estat al Dia:Beacon trobo que la diferència és notable. Les grans escultures de la darrera època entenc que són per a estar a l’aire lliure, per a dialogar amb el cel, el sol, les plantes... i el MOMA és el més allunyat d’això. El sostre queda a prop, les guies i els focus ténen una presència massa important... limiten una mica l’experiència de les obres, i això que n’hi ha una d’instal·lada que és impressionant (Sequence). No he sentit el desequilibri que vaig sentir a Beacon, però el més probable és que la segona experiència un no la viu de manera tan intensa com la primera (com tot a la vida).

1 comentari:

Marketing Cultural Heritage Class ha dit...

Molt maco aquest post a lo Santíssima Trinitat (uno pero trino). El Dia:Beacon impressiona si li trobes el què, i el MoMA tindrà un problema de model ben aviat...