un tel fi

Avui New York estava especialment bonica. La primavera ha tornat una estona, les temperatures s’han moderat lleugerament. Una fina calitja entelava la visió de la ciutat.
He sortit una estona a passejar, per ventilar una mica el meu constipat de canvi d’estació. He creuat Manhattan pel carrer 125, l’eix vertebrador del Harlem negre, el carrer més viu. A cada avinguda que anava creuant, la vista es perdia lluny, en la nebulosa dels gratacels, al fons, difuminats per aquesta calitja que avui ho cobria tot. Els colors, al meu voltant, eren més vius. Harlem està ple de color. No només de pell. També els edificis, la roba, el menjar...
He baixat la 5a avinguda, i he tornat cap a l’oest tot travessant Central Park. La vista dels edificis que l’envolten, avui, amb el sol baix de fi de tarda, era fabulosa. M’he assegut en un banc per a contemplar-ho, embadalit amb el filtre “venecià” que tenia avui la ciutat. Davant meu anaven passant novaiorquins fent footing, mentre jo assaboria el plaer de la llum del vespre. I em semblava increïble que tothom estigués corrent, davant meu, insensibles a l’espectacle.
M’havien convidat a una festa, avui. Però entre l’estat gripal que arrossego i la melanconia mental de la tarda, no m’hi sentia massa disposat (mil disculpes, G i M, i moltes gràcies). Així que m’he comprat un bon formatge, uns ravioli fets a mà, i per una vegada he cuinat amb ganes, i he disfrutat d’un bell sopar, a casa, acompanyat per la Martirio (Primavera en Nueva York, 2006). Sí, noi, hi ha dies tristos que la bellesa acaba aixecant fins a nivells de plaer inconfessables.
Mentre escric aquestes línies la Martirio ja m’ha deixat, els plats són a l’aigüera, i m’acompanya ara en Mikel Laboa (Xoriek, 2005). Quin bell complement. Quina tendresa. Quina tristesa. I quina força més profunda i necessària.

el museu guggenheim

Dins del meu recorregut, aquesta tarda m’he aturat al Museu Guggenheim. Hi he entrat. A la tarda de divendres és “pay-what-you-wish”. Sort n’he tingut. Perquè haig de dir que m’he endut una gran desil·lusió. Confesso que hi havia exposicions a mig montar, que no es podia baixar tota la rampa expositiva sencera, que hi havia bastanta gent... però el museu m’ha semblat esquifit de petit, l’espai massa baix de sostre per a exposicions, l’ampliació encara m’ha semblat més petita, i poc sensible. Les obres de la col·lecció més aviat dolentes, les dues exposicions temporals poc interessants... no sé, potser tenia el cap massa a fora, a la llum de la tarda, a la bellesa de la ciutat avui. Demano disculpes per la poca objectivitat dels meus comentaris.
Finalment, m’he concentrat en la rampa expositiva, aquest element tant potent i definitori del museu. M’hi he passat una bona estona mirant-m’ho. Realment té força. La poca altura i inclinació del muret de protecció encara la dramatitza més. Potser treu massa protagonisme a les exposicions que es col·loquen al seu perímetre.

la bellesa de la vellesa

Quan un està en el meu estat, és a dir vaguejant durant tants dies, i sense plans preestablerts, li poden passar les coses més inesperades. L’actitud és diferent. Com més dies passen, més lliure i obert em sento. M’agradaria mantenir aquesta actitud, a la tornada.
Avui he anat al Dumbo (la part de Brooklyn que queda sota els dos ponts de Brooklyn i Manhattan), m’hi he trobat amb un arquitecte italià que està fent un concurs d’arquitectura molt ambiciós a la Xina. M’havia demanat de veure’ns per ajudar-lo a aclarir-se les idees. Ja se sap que quan les expliques a algú aquest explicar ajuda a aclarir-se un mateix. Em sembla que l’he ajudat. Ha estat estrany. M’he sentit molt a gust compartint idees sense la pressió d’haver-les de posar sobre el paper.
Després he començat un passeig cap al sud, arran del riu. Brooklyn Heights és un barri molt agradable. El més agradable que he vist fins ara a la ciutat. Les cases són relativament baixes, amb una certa noblesa. Els carrers estan plens d’arbres, plàtans la majoria, que li dónen un caràcter europeu, molt frondosos.
En un racó d’aquest barri hi he vist dues cases de bloc de formigó, molt austeres i ben dissenyades. M’han recordat l’arquitectura domèstica del Louis Kahn. I, amb l’actitud oberta i despreocupada que parlava al principi del post, combinada amb una certa curiositat, he trucat una de les cases, per preguntar qui era l’arquitecte que havia dissenyat aquelles dues petites joies. Ha sortit una dona d’uns 65-70 anys, la Mary. Ella i el seu marit, en Joseph, que ha sortit al cap d’una estona, n’eren els arquitectes, i propietaris d’un dels apartaments. M’han ensenyat l’edifici fins a l’últim racó, totes les millores que hi ha anat fent al llarg de la visa, m’han ensenyat fotos, m’han parlat de les seves filles, d’Itàlia, país que adoren, del Louis Kahn... m’he passat la tarda a casa seva, mirant el fantàstic jardí que queda darrere l’edifici. Hem parlat molt de la passió de l’arquitectura, de dissenyar, dels alts-i-baixos i de la lentitud. De la discreció necessària per afrontar molts projectes complicats... Hem connectat de seguida. Estaven exultants. Això que algú els feliciti per una obra feta tant de temps, ja no els deu passar gaire sovint. A un creador, sobretot d’una professió tan “seca” com l’arquitectura, una petita felicitació pel treball fet, un simple “m’agrada” ens compensa moltes coses.

espectacle al vagó

... i ells disfruten, més que els viatgers, que pràcticament els ignoren.

9 star hotel

La pel·lícula que vaig anar a veure ahir es diu "9 star hotel". És un documental israelià, sobre els treballadors il·legals palestins a Israel, procedents de Palestina. El director fa un seguiment d'un grup d'aquests treballadors de la construcció (perquè serà que a la construcció hi ha tant "marrulleo"?) en el seu periple per travessant la frontera, evitant els policies i militars israelians, vivint en campaments improvisats vora les obres on treballen... No és un film polític, que parli dels problemes polítics israel-palestina, encara que hi són implícits d'alguna manera.¨És un film sobre l'absurd de les fronteres.

noms i homenatges (I)

Ahir vaig anar al cine. A un cine "d'art i assaig". Es diu Film Forum, i està pel Village. Al cantó de Tribeca. És un cine petit, amb dues sales molt petites, i la pantalla encara més petita. Passen moltes pel·lícules interessants, d'aquelles difícils de veure. Duren entre una setmana i 15 dies. Hi ha una programació per avançat, així que un sap què vol anar a veure.

Avui no hi havia gaire gent, a la sala. Era l'últim dia de la pel·lícula que he anat a veure. M'he assegut, i he observat que totes les butaques del cine porten un nom, en homenatge a algú que ha finançat el cine d'alguna manera. Ostres, m'havien dit això dels bancs dels parcs, però això del cine ja m'ha deixat completament trastornat. Algun dia hauré de parlar d'aquest tema de les donacions, quan ho entengui una mica millor, doncs configura una s'erie de detalls que un es va trobant per la ciutat als que no estem acostumats: tots els edificis porten el nom d'un persona o família, alguns grans museus estan estructurats per galeries, cadascun amb un nom tembé, per arribar a lo més petit com és una butaca del cinema.

la informació

La televisió atabala. Hi ha un munt de canals. He fet zàpping fins al canal nº 200, i encara continuava. No he arribat al final. A més, cap m'ha interessat. Totes les TV ténen la cantarella del mític anunci de "pampansilk" de les 3 de la matinada. Potser és aquesta cantarella la que em tira enrere. Els documentals del Michael Moore semblen una caricatura d'aquesta manera de comunicar, però estant aquí t'adones que és que tots parlen igual, la informació està presentada de la mateixa manera! Molta publicitat, exageració, canvi de tema constant...

Els diaris és una altra història, també. N'hi ha infinits. La majoria gratuïts, moltíssims diaris locals (i per locals, vull dir de barri), en multitud d'idiomes, diaris de gais a lower west side... Els de major difussió són molt "a l'anglesa", molt sensacionalistes i parlant de celebrities. L'únic que aconsegueixo llegir, de moment, és el New York Times (ja m'han dit també que el Financial Times es deixa llegir). Té molts articles d'opinió i bastanta informació de cultura. La informació pretén ser objectiva, però la veritat és que no ho acaba de ser massa. Però, és que encara queda algun diari objectiu i independent, al món? Però és un diari incòmode de llegir. Poc pràctic. Fulls enormes, mal paginat, notícies que comencen a la pàgina 2 i continuen a la 6... Sembla com si, tractant-se d'una cosa efímera, no dediquessin ni un minut més del necessari a la paginació. Que diferent dels nostres diaris! També sorprèn que el diari moltes vegades tingui pàgines senars. És a dir, que queda un full "suelto" al mig, no plegat en 2 com tota la resta de diaris.

la música que m'acompanya (I)

Plou a New York. El dia és gris, fosc. No he sortit al carrer, encara. S'està bé a casa. He continuat amb les meves reflexions "illaflaubertianes", que em guardo per a mi. Per compensar el dia gris, he recuperat un disc alegre. Un disc del Harlem.

Als anys 60, al Harlem negre hi havien disturbis continus, com per tot el país. La població negra estava enfurismada, tenia poques oportunitats, es reclamaven els drets civils...

Al Harlem es van crear el Harlem Youth Opportunities Unlimited (Har-You), un grup d'activisme social creat per a millorar les condicions d'educació i oportunitats laborals per als joves afroamericans del barri. També tenia un fort component reivindicatiu, encara que el seu treball al barri fins i tot va ser recolzat econòmicament per l'administració. Els seus plans incloïen la reorganització de les escoles del barri, la provisió dellars d'infants i educació i activitats extra-escolars, programes d'ocupació per a aturats...

Un dels programes educatius del Har-You va ser el programa musical. Es va contractar el precussionista jamaicà Joe Montegro per a ensenyar percussió africana i jazz. D'aquest programa, al cap de 4 anys en va sortir una banda d'11 joves entre 16 i 19 anys, que van gravar un disc mític anomenat "The Har-You percussion group" (1968). El disc que ara mateix m'acompanya mentre escric aquest post. Ple d'energia i multiculturalitat. Molt jazz, molt llatí també, i molt africà.

Podeu escoltar-los aquí.

loft

Per cortesia de l'Ana, una gallega (barcelonina d'adopció, també), festa novaiorquina al seu loft de Williamsburg. Amb terrassa inclosa, tot i que la nit plujosa no ha permès gaudir-ne. El primer loft que "visc" des de dintre. Tot allò esperat: arribada per un carrer desangelat; edifici industrial, descomunal; escales de magatzem; portes i més portes, passadissos interminables...; i un cop a dins: sostres alts, instal·lacions vistes (com ha de ser); personalització de l'espai; art... gràcies Ana.

I de passada ha sigut la primera trobada amb els blogaires que teniu linkats en aquesta pàgina, fora de la pantalla... enchanté quillem i miq. I marta.