micah p hinson

A la sala, fa estona que el públic espera, pacient. Amb una cervesa a la mà, la majoria. De sobte, la música ambient deixa de sonar. Els llums s'apaguen. El públic dirigeix la mirada cap a l’escenari. Apareix un paio amb gorra militar, vestit de carrer. Amb panxeta, ulleres, i les orelles sortides. Porta una bossa penjada de l’espatlla, unes quantes cerveses a les mans. Les deixa sobre un ampli, junt amb el paquet de cigarretes que portava a la butxaca de la camisa. La bossa, la deixa a terra. Agafa una guitarra acústica, amb les cordes tallades llargues (que fa que sembli una escombra de pèl brillant). Comença a tocar, a improvisar, d’equena a l’escenari, amb un cigarret a la boca, i embocant-se una cervesa cada dos per tres, sense deixar de tocar. Al cap d’una estona comencen a sonar acords que el públic coneix, el concert comença.
És en Micah P. Hinson, a la sala Apolo. Postura deixada, una mica de desgana, que m’encabrona especialment, algunes cançons molt mal cantades, bastant d’autisme, excepte alguns moments genials, de gran intensitat i comunió amb el públic, un so profund i metàl·lic de les guitarres, i un final meravellós, amb una versió de John Denver, dedicada al seu pare, amb una presentació d’una sinceritat corprenedora. No puc dir que hagi estat un grandíssim concert, però sí que hi ha hagut moments que he entrat en comunió absoluta, i que els discs del Micah són altament recomanables, d’una tristesa profundíssima, molt intensos, d’aquells que purifiquen l’ànima en escoltar-los.

*El vídeo és d'un altre concert a tv2

one two three
two two three
it's not what you said
it's just how you said it to me
it's not what you said
it's just how you said it to me
could you stand in my way
it's not what you did
it's just how you did it to me