la ciutat porticada
Una cosa que no he esmentat als meus posts fins avui, sobre els passejos per la ciutat, és la quantitat de bastides que hi ha, sobretot en les zones més denses de Manhattan. Canvien completament la percepció del carrer i dels gratacels. I quan dic que n’hi ha moltes, és que n’hi ha moltes, tantes que un es pregunta perquè. Hi ha carrers que les bastides estan posades l’una al costat de l’altra, varis edifici seguits, i converteixen el carrer en un porxo continu com tenim en moltes ciutats de casa nostra. No és mala idea... la veritat és que quan plou és la mar de còmode.
Una cosa curiosa d’aquestes bastides és que la majoria de vegades s’acaben al primer pis, és a dir que només hi ha un nivell, el mínim per a cobrir el cap dels vianants. I que no hi ha obres per sobre. Realment desperta molta curiositat.
I ves per on que diumenge passat, llegint el diari, vaig trobar un article que parlava precisament d’això. El New York Times incou, en cada edició, un quadern dedicat a notícies de la ciutat (molt semblant a les pàgines centrals de color salmó de la Vanguardia). I en aquest quadern hi havia l’article en qüestió, a plana sencera.
Resulta que tot plegat ve d’una llei del 98, que obliga al manteniment i a inspeccions regulars de les façanes dels edificis (us sona?). La qüestió és que les bastides es posen per fer la inspecció de les façanes. Com que moltes vegades es troben patologies que demanen una intervenció més seriosa, o superficial (tant se val), els propietaris han de demanar llicència d’obres, permís de l’ajuntament, etc, la burocràcia habitual. Dit això, és fàcil pensar: perquè coi no treuen les bastides i no les tornen a posar fins que comencin les obres de rehabilitació?
Doncs resulta que és molt més car tornar a posar les bastides que no pas deixar-les posades, el temps que sigui. A més, sembla ser que les burocràcies de llicències no són massa ràpides en aquesta ciutat per a aquest tipus d’obres, així que ja veieu, la ciutat plena de bastides a mode de carrers porticats, sense ni una obra en procés. Per la quantitat que n'hi ha suposo que deu fer moooolt de temps que hi són. Així que cada dia New Yotk s'assembla més a Padova.
Una cosa curiosa d’aquestes bastides és que la majoria de vegades s’acaben al primer pis, és a dir que només hi ha un nivell, el mínim per a cobrir el cap dels vianants. I que no hi ha obres per sobre. Realment desperta molta curiositat.
I ves per on que diumenge passat, llegint el diari, vaig trobar un article que parlava precisament d’això. El New York Times incou, en cada edició, un quadern dedicat a notícies de la ciutat (molt semblant a les pàgines centrals de color salmó de la Vanguardia). I en aquest quadern hi havia l’article en qüestió, a plana sencera.
Resulta que tot plegat ve d’una llei del 98, que obliga al manteniment i a inspeccions regulars de les façanes dels edificis (us sona?). La qüestió és que les bastides es posen per fer la inspecció de les façanes. Com que moltes vegades es troben patologies que demanen una intervenció més seriosa, o superficial (tant se val), els propietaris han de demanar llicència d’obres, permís de l’ajuntament, etc, la burocràcia habitual. Dit això, és fàcil pensar: perquè coi no treuen les bastides i no les tornen a posar fins que comencin les obres de rehabilitació?
Doncs resulta que és molt més car tornar a posar les bastides que no pas deixar-les posades, el temps que sigui. A més, sembla ser que les burocràcies de llicències no són massa ràpides en aquesta ciutat per a aquest tipus d’obres, així que ja veieu, la ciutat plena de bastides a mode de carrers porticats, sense ni una obra en procés. Per la quantitat que n'hi ha suposo que deu fer moooolt de temps que hi són. Així que cada dia New Yotk s'assembla més a Padova.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada