retorn nocturn

A la nit, la tornada a casa és feixuga. Venint de l'east village, normalment agafo el 4th street i creuo tot Greenwich Village per agafar la línia A, que em porta cap a casa. Creuar manhattan no és tanta estona. Ja em conec el camí de memòria. Les botigues que m'hi trobaré, la calma de washington Square, la Biblioteca de la NYU, els restaurants a tocar de la 6th ave, els adolescents negres al voltant del McDonalds...

El metro, bastant buit. Està bé, això que funcioni 24 hores. Encara que canviïn els recorreguts quan els hi dóna la gana, avisant amb petites notetes difícils de veure, aturant-se en parades que se suposa que no... suposo que tot plegat per poder fer el manteniment de les línies. Però és una mica empipador per als usuaris. Has d’estar molt atent. Pots arribar a una estació i per megafonia (amb un anglès que no s’entén gens) dir-te que has de baixar del metro i agafar el següent, que serà local (és a dir que pararà a totes les estacions), o que has d’agafar un “shuttle” (autobús) que et portarà a la parada tal a partir de la qual podràs continuar el teu viatge... en un mal dia pot arribar a ser una odissea.

east village (I)

Parlava de l'east village. Coneguda zona de la ciutat pel naixement del punk. Pel cbgb, mític local on van començar els Ramones, per exemple, i on tocaven sovint els Stooges, el Lou Reed... També pel moviment beatnik. L'Allen Ginsberg vivia per aquí, el barri bullia de creativitat als 60-70... Tampoc m'allargo amb el tema perquè no en sé més que els quatre tòpics, però avui m'ha fet il·lusió saber que la portada d'un dels discs dels Led Zeppelin, el Physical Graffiti, és una fotografia d'un edifici situat al nº 98 de St. Marks Place. Un dels discs importants del meu humil bagatge musical.

descobriments nocturns

Sortir, passejar, moure's... és la manera de descobir. Investigar, estar atent... new york està ple de sorpreses. Aquesta nit he descobert un local a l'east-village, de moment el meu barri preferit de manhattan (deixo a banda el que hi ha a l'altre cantó del riu). És el nublu, un bar-club que porten una parella de turcs. La música està molt bé. Jazz actual, experimental. I sovint ténen concerts de bandes poc conegudes, properes a la música que posen al local. De fet, ténen també una discogràfica, amb pocs grups però molt interessants. Wax poetic (pop-jazzy), Forro in the dark (música brasilera des de ny), Nublu orchestra (jazz), love trio (dub)...

Avui hi he trobat un concert de free-jazz. El grup es deia "Fabio Margera's turbulence plays smitty". El líder del grup, el Fabio Margera, és italià. Té només una mà, però tot i així toca la trompeta, el seu instrument, de manera excepcional i plena d'energia. També toca amb els Groove Collective. Ja se sap, aquests músics de jazz ténen mil projectes paral·lels.

Dins de la meva socialització primaveral he conegut a un noi brasiler-austríac-portorriqueny, amant del jazz, qui potser em guiarà per nous descobriments musicals.

Frank Stella and the architecture

Al Metropolitan també he vist l'exposició "Frank Stella and the architecture". Una galeria ha muntat aquesta exposició temporal sobre l’aproximació a l’arquitectura d’aquest artista. Als anys 60, Frank Stella feia una pintura més aviat minimalista. Quadres enormes negres, amb línies blanques paral·leles construïnt textures, molt regulars... i ha arribat fins aquí, fins a l’escultura més exhuberant i barroca. El que fa són una mena d’arbres...

En els darrers anys s’ha acostat molt a l’arquitectura. De fet, sempre hi ha estat bastant proper. De jove va compartir estudi amb l'arquitecte Richard Meier, i des de fa uns anys ha estat un dels grans inspiradors de les formes del Frank O. Gehry, amb l’evolució de la seva escultura. Ha treballat molt amb el gran format i l’escultura urbana, que li ha donat una dimensió més arquitectònica. De fet, de fa uns anys és professor a la Yale School of Architecture. Els seus últims treballs, que presenta aquesta exposició, són projectes arquitectònics, alguns inventats i d’altres encàrrecs o propostes concretes. Un més a la fira de les vanitats de l’arquitectura actual. Segurament acabarà construint alguna cosa aviat, amb les ganes que hi posa i l’espectacularitat formal que proposa.

visita al Metropolitan (I)

Dia per aprofitar al Metropolitan. Avui tanquen tard, i això permet visitar-lo amb certa tranquil·litat, sense pressa. Bé, això és el que pensava abans d’entrar. És molt més gran del que m’esperava, així que ha donat per veure’n només una petita part. Molt petita. Ja està bé, però. Millor per a digerir-ho.



El Metropolitan és un museu de museus. I de galeries. Potser això és el que més m’ha xocat. Estic acostumat als museus amb un criteri museogràfic unitari, on les obres estan col·locades segons una opció expositiva determinada, on algú hi ha pensat. Fins i tot en les adquisicions. Al Metropolitan, del qual he vist només la part d’art modern i contemporani, no m’ha semblat així. Hi ha un esquema general al museu, és a dir que tota la pintura i escultura modernes estan en la mateixa zona del museu, i no barrejades amb les escultures de la Gràcia clàssica, per exemple. Però dins de la zona de l’art modern no m’ha semblat veure-hi un ordre lògic. De fet, cada sala porta el nom d’una persona o una família, dels que han fet la donació de les obres que hi ha exposades. És a dir, tot funciona a base de donacions de col·leccionistes, moltes vegades hi ha quadres de grans noms però no els més interessants (estratègia de col·leccionista).

Fins i tot ara hi ha una exposició temporal sobre la Col·lecció Stephen Clark / Sterling Clark, dos germans col·leccionistes que han fet grans donacions al museu. En l’exposició temporal es parla sobretot dels dos personatges, i s’exposen les obres que adquiriren al llarg de la seva vida, la majoria d’elles donades al MET, i el perquè de les adquisicions. Hi intervé el gust personal dels dos col·leccionistes, però sobretot la visió comercial de l’art.

Tot i això, hi ha grans obres, al museu, potser no tan ben escollides com al MOMA, però tot i així alguns bells exemplars d’art del segle XX. Cada obra està acompanyada per un petit text, molt explicatiu del qudre, de l’artista, del context, que s’agraeix.

Aquí va un resum de les obres vistes, la meva llista de preferències. Se'm notarà el meu "spleen" natural?

Rousseau. The forest in winter at sunset. 1812-67. El quadre més important de Rousseau, en el qual va treballar durant més de 20 anys, i que no va vendre mai pel valor que li donava. I realment val la pena veure’l en directe. Per la dimensió, per la melancolia que desprèn... quasi hauria de dir que hi havia massa llum a la sala per al quadre.

Georges Seurat. Portrait of Edmond-François Aman-Jean. 1883. En Seurat és conegut pels seus quadres puntillistes, que a mi personalment no em diuen res. Aquesta és una obra menor, poc coneguda potser, però que a mi m’ha impressionat especialment. El traç del llapis, la insistència, acaba formant un quadre fosc, en el que la direcció del traç dibuixa textures, teixits, ombres... amb una tècnica perfecta.

Van Gogh. Wheat field with cypress. 1889. A mi el Van Gogh sempre em deixa amb la boca oberta. Veure la precisió del traç, la força i la passió de la natura en els seus paisatges, el vent en el moviment dels núvols... el més expressionista dels impressionistes. En els paisatges és on es veu amb més claredat. M’hi he passat una bona estona, tal com em va passar al MOMA.

Monet. Rouen Cathedral: the portal (in sun). 1892-93. Coneguda sèrie de la façana de la catedral de Rouen, que va pintar des de l’habitació d’una pensió, a varis moments del dia. Senzillament fabulós.

Cezanne. Mont Sainte-Victoire. 1920-26. Un paisatge de la sèrie occitana. Al quadern escric: “taques, més que taques. Com si la pintura estigués repassada i repassada: pinzellada sobre pinzellada. Amb pinzell gruixut, sense direcció voluntària. Aquest caos, vist de prop, dóna una vibració intensa al quadre vist en conjunt.”

Balthus. Thérèse awake. 1938. Thérèse dreaming. 1938. Quadres mooolt trastornadors. Inciten la pedofília, gairebé diria. És una pintura figurativa, amb un punt surrealista, que xoca sobretot pels temes que pinta. En aquest cas, nenes en posicions dubstosament obscenes. És a dir, nenes en posicions naturals, que la visió del pintor converteix en pecaminoses...

Jacob Lawrence. Pool parlor. 1942. Artista afro-americà que pintà sobretot els negres dels estats units i el seu món. Amb una tècnica senzilla i econòmica, de colors plans... propera a la il·lustració, que m’ha agradat de conèixer. En la història de la pintura els negres poques vegades han estat protagonistes.

Jasper Johns. White flag. 1955. Continuant amb les variacions de la bandera americana. Quina obsessió! El quadre, vist de prop, però, té gran intensitat.

detall del quadre

Donald Judd. Untitled. 1981. 4 caixes iguals, amb variacions en el seu interior, penjades a la paret, una al costat de l’altra. Combinació de materials, acer inox i policarbonat de color verd. Juga amb els reflexos de la llum, de la imatge... la simplicitat amb gran riquesa.

Edward Hopper. Sunlight in a Cafeteria. 1958. No he vist el famós quadre de Hopper, però aquest que hi havia té el mateix ambient de soledat.

Robert Motherwell. Elegy to the Spanish republic 70. 1961. Un més de la sèrie de la república. M’impressiona la força del quadre. Voldria saber-ne més. La simbologia de les taques negres. Aquesta mena de boles o bales, què ens volen dir? De tota manera, el quadre no deixa de tenir una certa tragèdia intrínseca, en la força del negre amb pintura densíssima i gruixuda sobre la tela, sobre el blanc.

Gerhard Richter. Seascape I. 1969. Pintura que semblen fotos, amb una boira que els hi dóna un aire malenconiós, trist. L'artista projecta fotografies sobre la tela, i sobre aquesta projecció pinta, copiant la realitat a través d'una fotografia, amb gran precisió i poesia. Aquest tipus d'actitud en l'art deixen completament astorat.

George Baselitz. Adler em Fenster. 1982. En una galeria on hi havia l’art més contemporani, m’ha sorprès aquest quadre, d’una gran força, proper al Motherwell per la força i la textura però més expressionista. Com en aquell, el pes de la pintura, la força del negre, que ho envaeix tot. (no l'he trobat a la web per a poder-vos-el ensenyar).

Chuck Close. Lucas. 1986-87. Fa poc vaig sentir-ne parlar a la televisió. Avui l’he vist en directe. Impressiona, per la tècnica sobretot. És una mena de neo-puntillista, però amb gran rigor. El quadre està dividit a quadrets, que va pintant a colors, per donar una intura hiper-realista vista a distància. Una mena de pixelat artesanal.

detall del quadre

Hiroshi Sugimoto. Fotografia. Vàries fotografies recents. Boden Sea; Stadium drive - In Orange; UA Walker, NY (de la sèrie Theaters).

* Perdó pels títols en anglès de les obres. Sé que no és molt acadèmic, és tal com estaven anomenades al museu. No hi havia el títol original. Aquests anglòfons...

La setmana que ve parlaré de l'expo "Barcelona and Modernity: Gaudí to Dalí", que també he vist avui. He de veure al Guillem, i de la conversa segur que en surten coses per explicar.

els àpats dels americans

He dinat en un parc. Això de dinar, en aquesta ciutat, encara ara em sorprèn. La gent menja a qualsevol hora, i qualsevol cosa. Des del millor al pitjor. Molt sovint, amb pressa. Al metro anant d’un lloc a l’altre, a la mateixa oficina amb una carmanyola comprada a la botiga de sota... i molta gent als parcs. Al parc que he anat, molt a prop de la ONU, estava ple de gent. No hi cabia ningú més, assegut als bancs. De fet, és l’únic racó agradable i tranquil que he trobat per aquesta part de la ciutat. Un racó de pau, qualsevol diria que està al mig del Midtown! La cosa funciona així: un entra al Deli corresponent (a la vora dels parcs sempre se’n troba algun que funciona d’aquesta manera), i hi troba un seguit de safates amb amanides variades i altres plats més alimenticis. Un s’agafa una carmanyola de plàstic i se l’omple amb el que li sembli. El portes a caixa, i et cobren a pes. I cap al parc. Que a gust que s’hi estava! Realment, en dies de calor (i avui déu-n’hi-dó) al carrer no s’hi pot estar. Els grans edificis, els locals, els cotxes... tots expulsant l’aire calent del seu interior per estar frescos, i l’envien cap al carrer, pujant-ne la temperatura varis graus, a part de les bafarades d’aire calent...

La ciutat, reflexada en l'edifici de la ONU

el primer banc transparent

Seguint el meu itinerari, he continuat amb el seguiment del catàleg d’arquitectura moderna (do.co.mo.mo.). Hi ha varis exemples remarcables per aquesta zona de la ciutat, la majoria gratacels.

Entre les vàries construccions destacaria l’elegància d’un edifici més baix dels S.O.M. (de l’època del Gordon Bunschaft i el Charles Evans Hugues III), el Manufacturers Hanover Trust que ara és un Chase Bank. 510 5th Avenue. El mur cortina de la façana, amb una altura exagerada per a les dues primeres plantes (connectades), el sostre lluminós, i la mampara del fons, encarregada a un escultor. I la Caixa forta a la planta baixa, com en un aparador. Per cert, si algú sap el nom de l'escultor que me l'enviï, please, al banc hi havia alguns pannels penjats explicant-ho, on hi havia el seu nom però no me l'he apuntat.

Aquest va ser el primer banc que es va fer amb una façana de vidre, sense aspecte de bunker, va ser un nou concepte de banc, més transparent, més accessible... Penjat en una paret del banc hi havia la reproducció d’un anunci del banc, de 1954, en el que es venia precisament aquest canvi revolucionari simbolitzat en aquest edifici.

Grand Central Terminal i Rafael Guastavino

Després de la classe d’anglès me n’he anat directament a Times Square. Avui la meva ruta comença aquí. He seguit el carrer 42 cap a l’est, i he fet cap a la Grand Central Terminal (l’estació central de tren). L’entorn, les seves ramificacions, la manera d’entrar, no li dónen massa caràcter. S’ha quedat petita al mig de tants gratacels (els gratacels estan situats bàsicament al Midtown i al Downtown, a la punta sud de l’illa). Però el que té de majestuós és a l’interior. Un gran vestíbul, amb un taulell d’informació central i un munt de passadissos i escales al perímetre. Presidit per una gran bandera penjada de la gran volta. Em sembla haver vist aquest espai en un munt de pel·lícules, sobretot de gàngsters, amb persecucions al voltant de les escales. Ara mateix, la galeria del primer pis, des de la qual es pot observar la majestuositat de l’espai, està tota ocupada per cafès-restaurants de luxe. Em venia moltíssim de gust asseure’m en una taula, ben posicionada, i anar veient passar la gent pel gran hall. Però m’ha fet ràbia l'elitisme de la cosa, i me n’he anat a donar tombs per la resta de l’estació. Resulta que aquesta galeria perimetral està tota ocupada pels restaurants, sense consumir no t’hi pots ni acostar!
L’edifici és molt complex. De fet, són varis edificis en un, amb entrades a diferents altures. Per un dels cantons del gran vestíbul surten unes escales mecàniques que s’introdueixen dins de l’edifici Pan Am, i que continuen per dintre d’aquest, a vàries altures, fina a sortir al carrer 45, a l’eix de la Park Avenue. Tots els passadissos laterals que condueixen a les andanes també són força complexos.

I aquí he trobat una curiositat: els sostres dels passadissos són força baixos, i estan fets amb volta catalana, de maó de pla. De fet, en la construcció de la Grand Central Terminal hi va participar en Rafael Guastavino, un arquitecte català que va emigrar als Estats Units el 1881 (potser n’hi ha alguna referència a la “Llumanera”), on es va dedicar a la construcció més que als projectes, i on es va convertir en un gran especialista de tot tipus de voltes i cúpules. Era molt sol·licitat per a aquest tipus de treballs, al Nord-Est dels Estats Units. De fet, va patentar la volta catalana als Estats Units, anomenada aquí “Guastavino tile”, feta amb maó de pla tal com l’he vista a la Grand Central Terminal. Altres espais importants en els que va participar a New York són el Carnegie Hall, el Tribunal Suprem, l’American Museum of Natural History i una estació de metro que no està en funcionament, City Hall. Un tresor ben amagat.

Afegit, per cortesia de miq: Entre les edificacions de NYC on Guastavino va aplicar la seva versió de la volta catalana hi ha també la cúpula de la Catedral de Saint John the Divine, l'Ellis Island Great Hall, el Temple Emanu-El, la St. Bartolomew's Episcopal Church a Park Avenue, i un restaurant a sota el Queensboro Brigde, amb uns sostres impressionants, que porta el seu nom.