despedida

marta, guido, simone, pep, amparo, sonja, kassandra, erminio, pedro, bruno, césar, guillem, miquel, marta, kohilam, camilla, joseph, gaia, jorge, jordi, sheila, marc, so young, mario, joseph i maria merz, oscar, rick, raul, i un munt d'anònims...

Gràcies per la companyia. Ha estat un gran plaer estar entre vosaltres. Demà agafo l'avió de tornada a casa. A reveure.

*Per acompanyar aquest adéu, cliqueu en la imatge, us portarà a un petit curt, molt bo, un petit homenatge a la ciutat. Un curt que vaig veure en un cinema a la fresca fa unes setmanes, i em va entrar bastant endins.

dipòsits d'aigua

Un dels elements que marquen més la imatge de Nova York són els dipòsits d’aigua. Després de dies d’anar-los veient coronar els edificis, em vaig anar fixant que en molts casos estaven ocults, integrats en l’arquitectura dels edificis... i vaig començar a elaborar la idea d’aquest post. Fer un catàleg de les solucions de dipòsits d’aigua possibles en aquesta ciutat. Un catàleg que no pretén ser exhaustiu.
Els dipòsits ténen una doble funció: per una banda, garantir l’arribada d’aigua a les plantes superiors sense provocar una pressió d’aigua excessiva en els inferiors. Per altra banda, garantir un volum d’aigua constantment disponible per al sistema d’extinció d’incendis dels edificis. Havia sentit les dues raons de ser sempre que preguntava al respecte, finalment he pogut saber que el mateix dipòsit garanteix les dues funcions.

El tradicional

Començaré el catàleg pel dipòsit tradicional, el que corona mols edificis del Village, sense cap mena de maquillatge ni vestit. Fet de fusta, sense segellar juntes (hi ha molt poques empreses que en montin a la ciutat), i amb una coberta cònica de xapa metàl·lica. La foto no és meva, ans de la brillant parella de fotògrafs-arqueòlegs industrials Bernd i Hilla Becher. Una bona manera de començar el catàleg.

El precís

el maquillat



el dur


l'austerament elegant



el foradat


el venecià


el pastís de noces

el retro

el neoartnouveautipustusquets

el neoclàssic elegant

l'hipòcrita

el místic

l'escapçat

el trampós

el malalt

el transparent

experiència arquitectònica

La setmana passada, abans d’entrar en l’estrés i l’estranyesa sentimental d’aquests dies de despedida de la ciutat dels gratacels i de les persones que hi he conegut, vaig fer dos petits viatges, bàsicament arquitectònics, fora de la ciutat. He anat a New Haven (on hi ha la universitat de Yale), i a Boston. Estant aquí, tan lluny de casa, és gairebé pecat mortal no anar a veure les grans obres del Louis Kahn, arquitectura amb majúscules, i és el que he fet.
A New York no diria que la qualitat de l’arquitectura sigui una cosa destacable. Vull dir que no hi ha grans obres, exemplars dintre de la disciplina. Potser el Museu Guggenheim. Potser queda tot tapat per la potència de l’altura dels gratacels, pel moviment i el soroll del carrer, per la brutalitat de l’urbanisme de Manhattan... però diguem que, tot i que hi he estat atent, m’ha frapat més de Manhattan totes aquestes altres coses que no pas un objecte arquitectònic concret.
Dels dos viatges, em va impressionar especialment Yale. És un campus enorme, en un poble (diguem ciutat) relativament petit, del qual la universitat és el verdader motor. De fet, aquesta ocupa la major part de la superfície, per exemple. I si comptem els habitatges on hi ha estudiants i professors... Un campus allunyat de tot, tancat en si mateix, amb prou activitat cultural, pel que m’ha semblat veure. Amb història i pedigrí, que transpira per tots els porus, en cada racó, en cada edifici.

A Yale hi ha dos edificis del Louis Kahn: la seva primera obra important, la Yale University Art Gallery, i la darrera, que van acabar col·laboradors seus després de la seva mort, el Yale British Art Museum. Tots dos excepcionals, corprenedors, sobretot el British. Té una llum fantàstica, i aquest rigor intern místic tan kahnià. Després de veure’l, de fixar-me una mica en els detalls, ostres, l’Auditori de Barcelona és una gran còpia!

Però no volia parlar d’aquests dos edificis, de fet. Al mig del campus vaig trobar una joia d’edifici. Una de les experiències arquitectòniques més radicals que he tingut. Es tracta de la Beinecke Library, dels S.O.M. (de l’època del Gordon Bunshaft). És una biblioteca de manuscrits, primeres edicions, llibres molt especials. I l’edifici, ja des de l’exterior, ens ho comunica. És una caixa blanca, opaca des de fora, sense ni una finestra, aixecada uns 2,40 de terra. Talment un bunker, un bagul del tresor, un joier. Per entrar a dintre, un es posa a sota d’aquesta “caixa”, el cap gairebé et toca al sostre, i un cop a dins, ooops, tens la caixa oberta cap amunt, tot de sobte, després d’entrar acotant el cap. I quina caixa, senyor! Com d’ivori. Les parets són fetes de pedra blanca, potser marbre, translúcida de manera que una tènue llum entra a través de les parets. Podem pujar al primer pis, que és la base de la “caixa”, una mena de galeria perimetral, que dóna la volta a un element fantàstic, un monolit que s’aixeca de terra i arriba gairebé a tocar del sostre, al mig, tot de vidre, a dintre del qual hi ha tots els incunables, manuscrits, etc, perfectament il·luminats perquè siguin els protagonistes. És el tresor que l’edifici protegeix i homenatja.

galeria de fotos

De fa unes setmanes, penjo les fotos a la galeria de flickr. La galeria de picasa ha quedat desactualitzada.

celluloid skyline

Al vestíbul de l'estació Grand Central hi ha una exposició anomenada "Celluloid Skyline", basada en el llibre del mateix nom, que mostra la relació de la ciutat amb el cinema. N'he tret un llistat parcial però extens de pel·lícules en les quals es mostra New York. N'hi he afegit alguna més de pròpia collita (per exemple totes les de l'Splike Lee).

The shock punch (Paul Sloane, 1925)
Metropolis (Fritz Lang, 1927)
Just imagine (David Butler, 1930)

Sidewalks of New York (Jules White and Zion Myers, 1931)

King Kong (Merian C. Cooper and Ernest B. Schoedsack, 1933) (Peter Jackson, 2005)
Big city (Frank Burzage, 1937)

Dead end (William Wyler, 1937)

Week-end at the Waldorf (Robert Z. Leonard, 1945)

A tree grows in Brooklyn (Elia Kazan, 1945)

The naked city (Jules Dassin, 1948)

Rear window (Alfred Hitschcock, 1954)
On the waterfront (Elia Kazan, 1954)
Sweet smell of success (Alexander Mackendrick, 1957)

West Side Story (Jerome Robbins and Robert Wise, 1961)

Breakfast at Tiffany's (Blake Edwards, 1961)

Midnight cowboy (John Schlesinger, 1969)

The out-of-towners (Arthur Hiller, 1970)

Klufe (Alan J. Pakula, 1971)

The french connection (William Friedkin, 1971)

Taxi Driver (Martin Scorsese, 1976)

Next stop, Greenwich Village (Paul Mazursky, 1976)

New York, New York (Martin Scorsese, 1977)

An unmarried woman (Paul Mazursky, 1978)

Manhattan (Woody Allen, 1979)

Kramer vs Kramer (Robert Benton, 1979)

Fame (Alan Parker, 1980)
Escape from New York (John Carpenter, 1981)
After hours (Martin Scorsese, 1985)

Hannah and her sisters (Woody Allen, 1986)

Working girl (Michael Nichols, 1988)

When Harry met Sally (Rob Reiner, 1989)

Do the right thing (Spike Lee, 1989)

Batman (Tim Burton, 1989), Batman Returns (Tim Burton, 1992)...

The bonfire of the vanities (Brian de Palma, 1990)

The fisher king (Terry Guilliam, 1991)

Six degrees of separation (Fred Scepisi, 1993)

Manhattan murder mistery (Woody Allen, 1993)

Kids (Larry Clark, 1995)

Summer of Sam (Spike Lee, 1999)

Requiem for a dream (Darren Aronofsky, 2000)

25th hour (Spile Lee, 2002)
Spiderman (Sam Raimi, 2002) Spiderman 2 (Sam Raimi, 2004), Spiderman 3 (Sam Raimi, 2007)
Gangs of New York (Martin Scorsese, 2002)
World Trade Center (Oliver Stone, 2006)

portugaltown

Aquí a New York em trobo sovint amb en Pedro, un portuguès, arquitecte, que ha estat treballant a Barcelona el darrer any. Té uns 30 anys i està en un moment vital de canvi, així que ens hem entès de seguida. Tenim la proximitat i la distància adequades per al moment de cadascú. Fa dies que ens dèiem de visitar Newark, i aquest dia ha estat avui.
A priori, Newark no té cap més interès que el fet d’hostatjar l’aeroport de New Jersey, de fet el més proper a Manhattan, encara que no ho sembli perquè no surt mai als mapes de New York. El nostre interès ve de que algú ens havia parlat de la colònia portuguesa als Estats Units, la major part de la qual està a en aquesta ciutat. Hi ha uns 50.000 portuguesos. Així que avui hem anat a trobar-nos amb aquests emigrants.
Només arribar, agafant Ferry St al costat de l’estació, de seguida hem trobat una “pastelaria”, i en pedro no ha pogut evitar entrar-hi i comprar 2 “pastéis de nata”, que hem degustat amb plaer. Al carrer, tot referències a Portugal. “Bairrada Clam Bar”, “Joalharia de Portugal”, “Gaivota”, “Iberia Peninsula”, “Nossa Taberna”, Sagres rest & tavern”, “Tony da Caneca”. També algunes iconografies als aparadors: la bandera, els sants populars, l’uniforme de la selecció portuguesa de futbol... Ens hem aturat a preguntar a la gent pel carrer, on podíem sopar. Tota l’estona parlant en portuguès, rebent respostes que incloïen paraules com “man”, “ok”... enmig de la frase, petites incursions de l’anglès imperant. Finalment ens han dirigit a un lloc anomenat “Marisqueria” del Madison St, una gran barra al voltant de la qual hi havia molta gent sopant. Hem menjat unes “ameijoas à bulhão pato” (cloïsses amb vi blanc), “leitão assado” i “bacalhão à brás”. Tot plegat en gran abundància i regat amb una cervesa Sagres. Tal com si estiguessim a Porto o al mateix Minho (la majoria del personal eren del nord de Portugal). Hem degustat el plaent sopar i encara hem establert conversa amb un parell de cambrers i l’amo del local, tots nascuts a Portugal (molta de l’emigració és encara dels anys 80) i plens de “saudade”. A la televisió, RTP internacional.
Arribat a casa, no puc deixar de sacsejar el cap, pensant com és possible que es mantingui una comunitat així. Com aquesta ciutat permet que cada cantonada tingui un accent i un color diferent. I com la gent, quan és lluny del seu país, tendeix a ajuntar-se al voltant de coses com el menjar, el futbol, la televisió... tot amanit amb la llengua que comparteixen. I pensava com els catalans no tenim això fora del nostre país. Sé que hi ha els Casals Catalans a Argentina, i que a Mèxic també hi havia una comunitat prou forta. Però tinc la impressió que es tractava d’elits, de classe mitja-alta, poc comparable al que he vist avui. A New York hi ha la web dels “friends of catalonia”, i jo de seguida he contactat amb els bloggers catalans, que veig que també ténen més xarxa d’altres catalans, però és tot més dispers, i gens focalitzat en un lloc. És clar que avui en dia la majoria dels que sortim a l’estranger ho fem per gust i no per necessitat. I que és fàcil tornar a Europa de tant en tant.