la bellesa de la vellesa

Quan un està en el meu estat, és a dir vaguejant durant tants dies, i sense plans preestablerts, li poden passar les coses més inesperades. L’actitud és diferent. Com més dies passen, més lliure i obert em sento. M’agradaria mantenir aquesta actitud, a la tornada.
Avui he anat al Dumbo (la part de Brooklyn que queda sota els dos ponts de Brooklyn i Manhattan), m’hi he trobat amb un arquitecte italià que està fent un concurs d’arquitectura molt ambiciós a la Xina. M’havia demanat de veure’ns per ajudar-lo a aclarir-se les idees. Ja se sap que quan les expliques a algú aquest explicar ajuda a aclarir-se un mateix. Em sembla que l’he ajudat. Ha estat estrany. M’he sentit molt a gust compartint idees sense la pressió d’haver-les de posar sobre el paper.
Després he començat un passeig cap al sud, arran del riu. Brooklyn Heights és un barri molt agradable. El més agradable que he vist fins ara a la ciutat. Les cases són relativament baixes, amb una certa noblesa. Els carrers estan plens d’arbres, plàtans la majoria, que li dónen un caràcter europeu, molt frondosos.
En un racó d’aquest barri hi he vist dues cases de bloc de formigó, molt austeres i ben dissenyades. M’han recordat l’arquitectura domèstica del Louis Kahn. I, amb l’actitud oberta i despreocupada que parlava al principi del post, combinada amb una certa curiositat, he trucat una de les cases, per preguntar qui era l’arquitecte que havia dissenyat aquelles dues petites joies. Ha sortit una dona d’uns 65-70 anys, la Mary. Ella i el seu marit, en Joseph, que ha sortit al cap d’una estona, n’eren els arquitectes, i propietaris d’un dels apartaments. M’han ensenyat l’edifici fins a l’últim racó, totes les millores que hi ha anat fent al llarg de la visa, m’han ensenyat fotos, m’han parlat de les seves filles, d’Itàlia, país que adoren, del Louis Kahn... m’he passat la tarda a casa seva, mirant el fantàstic jardí que queda darrere l’edifici. Hem parlat molt de la passió de l’arquitectura, de dissenyar, dels alts-i-baixos i de la lentitud. De la discreció necessària per afrontar molts projectes complicats... Hem connectat de seguida. Estaven exultants. Això que algú els feliciti per una obra feta tant de temps, ja no els deu passar gaire sovint. A un creador, sobretot d’una professió tan “seca” com l’arquitectura, una petita felicitació pel treball fet, un simple “m’agrada” ens compensa moltes coses.