celluloid skyline

Al vestíbul de l'estació Grand Central hi ha una exposició anomenada "Celluloid Skyline", basada en el llibre del mateix nom, que mostra la relació de la ciutat amb el cinema. N'he tret un llistat parcial però extens de pel·lícules en les quals es mostra New York. N'hi he afegit alguna més de pròpia collita (per exemple totes les de l'Splike Lee).

The shock punch (Paul Sloane, 1925)
Metropolis (Fritz Lang, 1927)
Just imagine (David Butler, 1930)

Sidewalks of New York (Jules White and Zion Myers, 1931)

King Kong (Merian C. Cooper and Ernest B. Schoedsack, 1933) (Peter Jackson, 2005)
Big city (Frank Burzage, 1937)

Dead end (William Wyler, 1937)

Week-end at the Waldorf (Robert Z. Leonard, 1945)

A tree grows in Brooklyn (Elia Kazan, 1945)

The naked city (Jules Dassin, 1948)

Rear window (Alfred Hitschcock, 1954)
On the waterfront (Elia Kazan, 1954)
Sweet smell of success (Alexander Mackendrick, 1957)

West Side Story (Jerome Robbins and Robert Wise, 1961)

Breakfast at Tiffany's (Blake Edwards, 1961)

Midnight cowboy (John Schlesinger, 1969)

The out-of-towners (Arthur Hiller, 1970)

Klufe (Alan J. Pakula, 1971)

The french connection (William Friedkin, 1971)

Taxi Driver (Martin Scorsese, 1976)

Next stop, Greenwich Village (Paul Mazursky, 1976)

New York, New York (Martin Scorsese, 1977)

An unmarried woman (Paul Mazursky, 1978)

Manhattan (Woody Allen, 1979)

Kramer vs Kramer (Robert Benton, 1979)

Fame (Alan Parker, 1980)
Escape from New York (John Carpenter, 1981)
After hours (Martin Scorsese, 1985)

Hannah and her sisters (Woody Allen, 1986)

Working girl (Michael Nichols, 1988)

When Harry met Sally (Rob Reiner, 1989)

Do the right thing (Spike Lee, 1989)

Batman (Tim Burton, 1989), Batman Returns (Tim Burton, 1992)...

The bonfire of the vanities (Brian de Palma, 1990)

The fisher king (Terry Guilliam, 1991)

Six degrees of separation (Fred Scepisi, 1993)

Manhattan murder mistery (Woody Allen, 1993)

Kids (Larry Clark, 1995)

Summer of Sam (Spike Lee, 1999)

Requiem for a dream (Darren Aronofsky, 2000)

25th hour (Spile Lee, 2002)
Spiderman (Sam Raimi, 2002) Spiderman 2 (Sam Raimi, 2004), Spiderman 3 (Sam Raimi, 2007)
Gangs of New York (Martin Scorsese, 2002)
World Trade Center (Oliver Stone, 2006)

Museus i Richard Serra

Per compensar el silenci, deixo aquí unes notes sobre tres experiències expositives de la setmana, cadascuna amb els seus moments i sensacions, totes diferents i no per això menys interessants.

Primer. Dissabte 9 /6

Al borough de Queens, tocant a l’East River, just per davant de l’illa Roosevelt, hi ha un petit museu dedicat a l’obra de l’escultor Isamu Noguci. Hi vaig estar en una tarda tranquil·la de dissabte. Una recomanació encertadíssima del Joseph Merz. Poca gent. Silenci.
El voltant és una estructura urbana estranya, venint de la ciutat europea. Té l’aspecte de suburbial però no ho és del tot. Alguns solars buits, la ciutat és baixa (màxim 2 plantes) comparat amb Manhattan. Hi ha una descompressió forta en aquest sentit. Els habitatges es barregen amb magatzems i tallers. Els edificis, de molt mala construcció, quasi efímera. El comerç està molt concentrat en carrers que normalment connecten amb estacions de metro. Al voltant del museu, però, res de res. El metro és lluny, uns 20 minuts a peu.
He de confessar que l’obra del famós escultor no m‘atreu excessivament. Formes properes al surrealisme de Miró, pedra polida fins a la brillantor... però la visita al museu em va servir per acostar-me a facetes desconegudes de la seva obra i de la seva vida. Els exercicis de textures sobre la pedra, els projectes d’espai públic, i sobretot la seva vida. Una vida apassionant.
Noguchi va néixer als Estats Units, concretament a Califòrnia. Els seus pares, el poeta japonès Yone Noguchi, i la seva editora als Estats Units, admiradora de la seva obra, enamorada d’ell però no corresposta. Isamu va créixer, doncs, sense pare, entre els Estats Units i el Japó, on es va traslladar la mare tot i el rebuig del poeta. L’artista va estudiar després als Estats Units, lluny de la mare, hostatjat per amics i professors. Tot i aquesta difícil vida de joventut, va fer un camí molt personal en l’escultura, i va fer de connexió artística entre el Japó i els Estats Units. En són molt conegudes les làmpares de paper, basades en les tècniques tradicionals orientals.
El museu és petit i acollidor. L’espai molt obert, les escultures a la intempèrie i un jardí tancat per un mur ple d’enredaderes. Un racó de silenci en aquesta ciutat sorollosa. Un refugi per a la meditació en un espai amb un cert misticisme, acompanyat per les escultures ben definides de l’artista.

Segon. Dilluns 11/6

La visita de dilluns em va portar fora de la ciutat. El museu Dia:Beacon és una gran nau industrial a la vora del riu Hudson, cap al Nord. La fundació Dia, que estava a Chelsea, la va comprar i hi va portar la seva col·lecció. Hi havia hagut una impremta antigament. La fundació té una col·lecció importantíssima d’art conceptual i minimalista de New York, dels anys 60-70, que va posar New York al centre del món artístic. Donald Judd, Sol LeWitt, Dan Flavin, així com dels grans artistes del Landscape Art americà també de la mateixa època (Michael Heizer, Walter deMaria, Robert Smithson...). Per als que apreciem aquesta corrent artística el museu és una meravella (Joan, vaig pensar tant en tu!). Espais enormes, sostres alts, les obres col·locades de manera generosa... permet una relació amb les obres fantàstica, sense constrenyiments d’espai. La col·lecció està plena de les millors peces de tota la colla d’artistes que parlava abans, i també del moviment paral·lel alemany (Richter, Wiener, Beuys...). El fet que un agafi el tren per a venir aquí també provoca un estat d’esperit diferent, més relaxat, sense presses, per tant permet disfrutar més del que s’està veient. L’entorn també acompanya. El riu, de mida americana, està al costat mateix.

copyright foto Dia:Beacon

En una sala més gran encara, hi ha un petit-gran tresor, tres peces del Richard Serra molt pensades per a l’espai en el que estan posades. Dialoguen amb el que ténen al voltant. L’espai està en brut, sense ni pintar, no hi ha il·luminació artificial més que unes bombetes, i això fa que l’experiència d’entrar en les grans planxes d’acer sigui molt potent. Les deformacions espacials de les escultures provoquen un cert mareig, un desequilibri de l’observador, de gran intensitat. L’entorn despullat i industrial s’adiuen molt bé amb la textura de l’acer rovellat.

Tercer. MOMA, Richard Serra Sculpture: forty years. Divendres 15/6

Divendres el MOMA és d'entrada gratuïta. Així que he aprofitat l'avinentesa i he visitat l'exposició amb el César, un estudiant d'arquitectura que he conegut per aquí. El museu sembla més un centre comercial, avui. Està ple de gent, movimenti soroll. No gaire adequat. La resta de dies tampoc és gaire diferent, cal dir.

L'exposició confesso que se m’ha fet petita i curta. És clar que, tenint en compte el tamany de les darreres obres del Richard Serra, finalment n’han pogut col·locar poques. El recorregut cronològic permet entendre d’on surten les formes de les seves actuals escultures de xapa d’acer. Veient les seves escultures anteriors, fetes de rotllo de cautxú, i les formes que de manera natural en sortien, la xapa d’acer és una evolució formal buscant l'estabilitat.
Com deia, l’exposició se m’ha fet petita, i la interacció de les peces amb el museu poc interessant. Després d’haver estat al Dia:Beacon trobo que la diferència és notable. Les grans escultures de la darrera època entenc que són per a estar a l’aire lliure, per a dialogar amb el cel, el sol, les plantes... i el MOMA és el més allunyat d’això. El sostre queda a prop, les guies i els focus ténen una presència massa important... limiten una mica l’experiència de les obres, i això que n’hi ha una d’instal·lada que és impressionant (Sequence). No he sentit el desequilibri que vaig sentir a Beacon, però el més probable és que la segona experiència un no la viu de manera tan intensa com la primera (com tot a la vida).

el museu guggenheim

Dins del meu recorregut, aquesta tarda m’he aturat al Museu Guggenheim. Hi he entrat. A la tarda de divendres és “pay-what-you-wish”. Sort n’he tingut. Perquè haig de dir que m’he endut una gran desil·lusió. Confesso que hi havia exposicions a mig montar, que no es podia baixar tota la rampa expositiva sencera, que hi havia bastanta gent... però el museu m’ha semblat esquifit de petit, l’espai massa baix de sostre per a exposicions, l’ampliació encara m’ha semblat més petita, i poc sensible. Les obres de la col·lecció més aviat dolentes, les dues exposicions temporals poc interessants... no sé, potser tenia el cap massa a fora, a la llum de la tarda, a la bellesa de la ciutat avui. Demano disculpes per la poca objectivitat dels meus comentaris.
Finalment, m’he concentrat en la rampa expositiva, aquest element tant potent i definitori del museu. M’hi he passat una bona estona mirant-m’ho. Realment té força. La poca altura i inclinació del muret de protecció encara la dramatitza més. Potser treu massa protagonisme a les exposicions que es col·loquen al seu perímetre.

9 star hotel

La pel·lícula que vaig anar a veure ahir es diu "9 star hotel". És un documental israelià, sobre els treballadors il·legals palestins a Israel, procedents de Palestina. El director fa un seguiment d'un grup d'aquests treballadors de la construcció (perquè serà que a la construcció hi ha tant "marrulleo"?) en el seu periple per travessant la frontera, evitant els policies i militars israelians, vivint en campaments improvisats vora les obres on treballen... No és un film polític, que parli dels problemes polítics israel-palestina, encara que hi són implícits d'alguna manera.¨És un film sobre l'absurd de les fronteres.

Frank Stella and the architecture

Al Metropolitan també he vist l'exposició "Frank Stella and the architecture". Una galeria ha muntat aquesta exposició temporal sobre l’aproximació a l’arquitectura d’aquest artista. Als anys 60, Frank Stella feia una pintura més aviat minimalista. Quadres enormes negres, amb línies blanques paral·leles construïnt textures, molt regulars... i ha arribat fins aquí, fins a l’escultura més exhuberant i barroca. El que fa són una mena d’arbres...

En els darrers anys s’ha acostat molt a l’arquitectura. De fet, sempre hi ha estat bastant proper. De jove va compartir estudi amb l'arquitecte Richard Meier, i des de fa uns anys ha estat un dels grans inspiradors de les formes del Frank O. Gehry, amb l’evolució de la seva escultura. Ha treballat molt amb el gran format i l’escultura urbana, que li ha donat una dimensió més arquitectònica. De fet, de fa uns anys és professor a la Yale School of Architecture. Els seus últims treballs, que presenta aquesta exposició, són projectes arquitectònics, alguns inventats i d’altres encàrrecs o propostes concretes. Un més a la fira de les vanitats de l’arquitectura actual. Segurament acabarà construint alguna cosa aviat, amb les ganes que hi posa i l’espectacularitat formal que proposa.

visita al Metropolitan (I)

Dia per aprofitar al Metropolitan. Avui tanquen tard, i això permet visitar-lo amb certa tranquil·litat, sense pressa. Bé, això és el que pensava abans d’entrar. És molt més gran del que m’esperava, així que ha donat per veure’n només una petita part. Molt petita. Ja està bé, però. Millor per a digerir-ho.



El Metropolitan és un museu de museus. I de galeries. Potser això és el que més m’ha xocat. Estic acostumat als museus amb un criteri museogràfic unitari, on les obres estan col·locades segons una opció expositiva determinada, on algú hi ha pensat. Fins i tot en les adquisicions. Al Metropolitan, del qual he vist només la part d’art modern i contemporani, no m’ha semblat així. Hi ha un esquema general al museu, és a dir que tota la pintura i escultura modernes estan en la mateixa zona del museu, i no barrejades amb les escultures de la Gràcia clàssica, per exemple. Però dins de la zona de l’art modern no m’ha semblat veure-hi un ordre lògic. De fet, cada sala porta el nom d’una persona o una família, dels que han fet la donació de les obres que hi ha exposades. És a dir, tot funciona a base de donacions de col·leccionistes, moltes vegades hi ha quadres de grans noms però no els més interessants (estratègia de col·leccionista).

Fins i tot ara hi ha una exposició temporal sobre la Col·lecció Stephen Clark / Sterling Clark, dos germans col·leccionistes que han fet grans donacions al museu. En l’exposició temporal es parla sobretot dels dos personatges, i s’exposen les obres que adquiriren al llarg de la seva vida, la majoria d’elles donades al MET, i el perquè de les adquisicions. Hi intervé el gust personal dels dos col·leccionistes, però sobretot la visió comercial de l’art.

Tot i això, hi ha grans obres, al museu, potser no tan ben escollides com al MOMA, però tot i així alguns bells exemplars d’art del segle XX. Cada obra està acompanyada per un petit text, molt explicatiu del qudre, de l’artista, del context, que s’agraeix.

Aquí va un resum de les obres vistes, la meva llista de preferències. Se'm notarà el meu "spleen" natural?

Rousseau. The forest in winter at sunset. 1812-67. El quadre més important de Rousseau, en el qual va treballar durant més de 20 anys, i que no va vendre mai pel valor que li donava. I realment val la pena veure’l en directe. Per la dimensió, per la melancolia que desprèn... quasi hauria de dir que hi havia massa llum a la sala per al quadre.

Georges Seurat. Portrait of Edmond-François Aman-Jean. 1883. En Seurat és conegut pels seus quadres puntillistes, que a mi personalment no em diuen res. Aquesta és una obra menor, poc coneguda potser, però que a mi m’ha impressionat especialment. El traç del llapis, la insistència, acaba formant un quadre fosc, en el que la direcció del traç dibuixa textures, teixits, ombres... amb una tècnica perfecta.

Van Gogh. Wheat field with cypress. 1889. A mi el Van Gogh sempre em deixa amb la boca oberta. Veure la precisió del traç, la força i la passió de la natura en els seus paisatges, el vent en el moviment dels núvols... el més expressionista dels impressionistes. En els paisatges és on es veu amb més claredat. M’hi he passat una bona estona, tal com em va passar al MOMA.

Monet. Rouen Cathedral: the portal (in sun). 1892-93. Coneguda sèrie de la façana de la catedral de Rouen, que va pintar des de l’habitació d’una pensió, a varis moments del dia. Senzillament fabulós.

Cezanne. Mont Sainte-Victoire. 1920-26. Un paisatge de la sèrie occitana. Al quadern escric: “taques, més que taques. Com si la pintura estigués repassada i repassada: pinzellada sobre pinzellada. Amb pinzell gruixut, sense direcció voluntària. Aquest caos, vist de prop, dóna una vibració intensa al quadre vist en conjunt.”

Balthus. Thérèse awake. 1938. Thérèse dreaming. 1938. Quadres mooolt trastornadors. Inciten la pedofília, gairebé diria. És una pintura figurativa, amb un punt surrealista, que xoca sobretot pels temes que pinta. En aquest cas, nenes en posicions dubstosament obscenes. És a dir, nenes en posicions naturals, que la visió del pintor converteix en pecaminoses...

Jacob Lawrence. Pool parlor. 1942. Artista afro-americà que pintà sobretot els negres dels estats units i el seu món. Amb una tècnica senzilla i econòmica, de colors plans... propera a la il·lustració, que m’ha agradat de conèixer. En la història de la pintura els negres poques vegades han estat protagonistes.

Jasper Johns. White flag. 1955. Continuant amb les variacions de la bandera americana. Quina obsessió! El quadre, vist de prop, però, té gran intensitat.

detall del quadre

Donald Judd. Untitled. 1981. 4 caixes iguals, amb variacions en el seu interior, penjades a la paret, una al costat de l’altra. Combinació de materials, acer inox i policarbonat de color verd. Juga amb els reflexos de la llum, de la imatge... la simplicitat amb gran riquesa.

Edward Hopper. Sunlight in a Cafeteria. 1958. No he vist el famós quadre de Hopper, però aquest que hi havia té el mateix ambient de soledat.

Robert Motherwell. Elegy to the Spanish republic 70. 1961. Un més de la sèrie de la república. M’impressiona la força del quadre. Voldria saber-ne més. La simbologia de les taques negres. Aquesta mena de boles o bales, què ens volen dir? De tota manera, el quadre no deixa de tenir una certa tragèdia intrínseca, en la força del negre amb pintura densíssima i gruixuda sobre la tela, sobre el blanc.

Gerhard Richter. Seascape I. 1969. Pintura que semblen fotos, amb una boira que els hi dóna un aire malenconiós, trist. L'artista projecta fotografies sobre la tela, i sobre aquesta projecció pinta, copiant la realitat a través d'una fotografia, amb gran precisió i poesia. Aquest tipus d'actitud en l'art deixen completament astorat.

George Baselitz. Adler em Fenster. 1982. En una galeria on hi havia l’art més contemporani, m’ha sorprès aquest quadre, d’una gran força, proper al Motherwell per la força i la textura però més expressionista. Com en aquell, el pes de la pintura, la força del negre, que ho envaeix tot. (no l'he trobat a la web per a poder-vos-el ensenyar).

Chuck Close. Lucas. 1986-87. Fa poc vaig sentir-ne parlar a la televisió. Avui l’he vist en directe. Impressiona, per la tècnica sobretot. És una mena de neo-puntillista, però amb gran rigor. El quadre està dividit a quadrets, que va pintant a colors, per donar una intura hiper-realista vista a distància. Una mena de pixelat artesanal.

detall del quadre

Hiroshi Sugimoto. Fotografia. Vàries fotografies recents. Boden Sea; Stadium drive - In Orange; UA Walker, NY (de la sèrie Theaters).

* Perdó pels títols en anglès de les obres. Sé que no és molt acadèmic, és tal com estaven anomenades al museu. No hi havia el títol original. Aquests anglòfons...

La setmana que ve parlaré de l'expo "Barcelona and Modernity: Gaudí to Dalí", que també he vist avui. He de veure al Guillem, i de la conversa segur que en surten coses per explicar.