experiència arquitectònica

La setmana passada, abans d’entrar en l’estrés i l’estranyesa sentimental d’aquests dies de despedida de la ciutat dels gratacels i de les persones que hi he conegut, vaig fer dos petits viatges, bàsicament arquitectònics, fora de la ciutat. He anat a New Haven (on hi ha la universitat de Yale), i a Boston. Estant aquí, tan lluny de casa, és gairebé pecat mortal no anar a veure les grans obres del Louis Kahn, arquitectura amb majúscules, i és el que he fet.
A New York no diria que la qualitat de l’arquitectura sigui una cosa destacable. Vull dir que no hi ha grans obres, exemplars dintre de la disciplina. Potser el Museu Guggenheim. Potser queda tot tapat per la potència de l’altura dels gratacels, pel moviment i el soroll del carrer, per la brutalitat de l’urbanisme de Manhattan... però diguem que, tot i que hi he estat atent, m’ha frapat més de Manhattan totes aquestes altres coses que no pas un objecte arquitectònic concret.
Dels dos viatges, em va impressionar especialment Yale. És un campus enorme, en un poble (diguem ciutat) relativament petit, del qual la universitat és el verdader motor. De fet, aquesta ocupa la major part de la superfície, per exemple. I si comptem els habitatges on hi ha estudiants i professors... Un campus allunyat de tot, tancat en si mateix, amb prou activitat cultural, pel que m’ha semblat veure. Amb història i pedigrí, que transpira per tots els porus, en cada racó, en cada edifici.

A Yale hi ha dos edificis del Louis Kahn: la seva primera obra important, la Yale University Art Gallery, i la darrera, que van acabar col·laboradors seus després de la seva mort, el Yale British Art Museum. Tots dos excepcionals, corprenedors, sobretot el British. Té una llum fantàstica, i aquest rigor intern místic tan kahnià. Després de veure’l, de fixar-me una mica en els detalls, ostres, l’Auditori de Barcelona és una gran còpia!

Però no volia parlar d’aquests dos edificis, de fet. Al mig del campus vaig trobar una joia d’edifici. Una de les experiències arquitectòniques més radicals que he tingut. Es tracta de la Beinecke Library, dels S.O.M. (de l’època del Gordon Bunshaft). És una biblioteca de manuscrits, primeres edicions, llibres molt especials. I l’edifici, ja des de l’exterior, ens ho comunica. És una caixa blanca, opaca des de fora, sense ni una finestra, aixecada uns 2,40 de terra. Talment un bunker, un bagul del tresor, un joier. Per entrar a dintre, un es posa a sota d’aquesta “caixa”, el cap gairebé et toca al sostre, i un cop a dins, ooops, tens la caixa oberta cap amunt, tot de sobte, després d’entrar acotant el cap. I quina caixa, senyor! Com d’ivori. Les parets són fetes de pedra blanca, potser marbre, translúcida de manera que una tènue llum entra a través de les parets. Podem pujar al primer pis, que és la base de la “caixa”, una mena de galeria perimetral, que dóna la volta a un element fantàstic, un monolit que s’aixeca de terra i arriba gairebé a tocar del sostre, al mig, tot de vidre, a dintre del qual hi ha tots els incunables, manuscrits, etc, perfectament il·luminats perquè siguin els protagonistes. És el tresor que l’edifici protegeix i homenatja.

la ciutat porticada

Una cosa que no he esmentat als meus posts fins avui, sobre els passejos per la ciutat, és la quantitat de bastides que hi ha, sobretot en les zones més denses de Manhattan. Canvien completament la percepció del carrer i dels gratacels. I quan dic que n’hi ha moltes, és que n’hi ha moltes, tantes que un es pregunta perquè. Hi ha carrers que les bastides estan posades l’una al costat de l’altra, varis edifici seguits, i converteixen el carrer en un porxo continu com tenim en moltes ciutats de casa nostra. No és mala idea... la veritat és que quan plou és la mar de còmode.
Una cosa curiosa d’aquestes bastides és que la majoria de vegades s’acaben al primer pis, és a dir que només hi ha un nivell, el mínim per a cobrir el cap dels vianants. I que no hi ha obres per sobre. Realment desperta molta curiositat.
I ves per on que diumenge passat, llegint el diari, vaig trobar un article que parlava precisament d’això. El New York Times incou, en cada edició, un quadern dedicat a notícies de la ciutat (molt semblant a les pàgines centrals de color salmó de la Vanguardia). I en aquest quadern hi havia l’article en qüestió, a plana sencera.
Resulta que tot plegat ve d’una llei del 98, que obliga al manteniment i a inspeccions regulars de les façanes dels edificis (us sona?). La qüestió és que les bastides es posen per fer la inspecció de les façanes. Com que moltes vegades es troben patologies que demanen una intervenció més seriosa, o superficial (tant se val), els propietaris han de demanar llicència d’obres, permís de l’ajuntament, etc, la burocràcia habitual. Dit això, és fàcil pensar: perquè coi no treuen les bastides i no les tornen a posar fins que comencin les obres de rehabilitació?
Doncs resulta que és molt més car tornar a posar les bastides que no pas deixar-les posades, el temps que sigui. A més, sembla ser que les burocràcies de llicències no són massa ràpides en aquesta ciutat per a aquest tipus d’obres, així que ja veieu, la ciutat plena de bastides a mode de carrers porticats, sense ni una obra en procés. Per la quantitat que n'hi ha suposo que deu fer moooolt de temps que hi són. Així que cada dia New Yotk s'assembla més a Padova.

el museu guggenheim

Dins del meu recorregut, aquesta tarda m’he aturat al Museu Guggenheim. Hi he entrat. A la tarda de divendres és “pay-what-you-wish”. Sort n’he tingut. Perquè haig de dir que m’he endut una gran desil·lusió. Confesso que hi havia exposicions a mig montar, que no es podia baixar tota la rampa expositiva sencera, que hi havia bastanta gent... però el museu m’ha semblat esquifit de petit, l’espai massa baix de sostre per a exposicions, l’ampliació encara m’ha semblat més petita, i poc sensible. Les obres de la col·lecció més aviat dolentes, les dues exposicions temporals poc interessants... no sé, potser tenia el cap massa a fora, a la llum de la tarda, a la bellesa de la ciutat avui. Demano disculpes per la poca objectivitat dels meus comentaris.
Finalment, m’he concentrat en la rampa expositiva, aquest element tant potent i definitori del museu. M’hi he passat una bona estona mirant-m’ho. Realment té força. La poca altura i inclinació del muret de protecció encara la dramatitza més. Potser treu massa protagonisme a les exposicions que es col·loquen al seu perímetre.

la bellesa de la vellesa

Quan un està en el meu estat, és a dir vaguejant durant tants dies, i sense plans preestablerts, li poden passar les coses més inesperades. L’actitud és diferent. Com més dies passen, més lliure i obert em sento. M’agradaria mantenir aquesta actitud, a la tornada.
Avui he anat al Dumbo (la part de Brooklyn que queda sota els dos ponts de Brooklyn i Manhattan), m’hi he trobat amb un arquitecte italià que està fent un concurs d’arquitectura molt ambiciós a la Xina. M’havia demanat de veure’ns per ajudar-lo a aclarir-se les idees. Ja se sap que quan les expliques a algú aquest explicar ajuda a aclarir-se un mateix. Em sembla que l’he ajudat. Ha estat estrany. M’he sentit molt a gust compartint idees sense la pressió d’haver-les de posar sobre el paper.
Després he començat un passeig cap al sud, arran del riu. Brooklyn Heights és un barri molt agradable. El més agradable que he vist fins ara a la ciutat. Les cases són relativament baixes, amb una certa noblesa. Els carrers estan plens d’arbres, plàtans la majoria, que li dónen un caràcter europeu, molt frondosos.
En un racó d’aquest barri hi he vist dues cases de bloc de formigó, molt austeres i ben dissenyades. M’han recordat l’arquitectura domèstica del Louis Kahn. I, amb l’actitud oberta i despreocupada que parlava al principi del post, combinada amb una certa curiositat, he trucat una de les cases, per preguntar qui era l’arquitecte que havia dissenyat aquelles dues petites joies. Ha sortit una dona d’uns 65-70 anys, la Mary. Ella i el seu marit, en Joseph, que ha sortit al cap d’una estona, n’eren els arquitectes, i propietaris d’un dels apartaments. M’han ensenyat l’edifici fins a l’últim racó, totes les millores que hi ha anat fent al llarg de la visa, m’han ensenyat fotos, m’han parlat de les seves filles, d’Itàlia, país que adoren, del Louis Kahn... m’he passat la tarda a casa seva, mirant el fantàstic jardí que queda darrere l’edifici. Hem parlat molt de la passió de l’arquitectura, de dissenyar, dels alts-i-baixos i de la lentitud. De la discreció necessària per afrontar molts projectes complicats... Hem connectat de seguida. Estaven exultants. Això que algú els feliciti per una obra feta tant de temps, ja no els deu passar gaire sovint. A un creador, sobretot d’una professió tan “seca” com l’arquitectura, una petita felicitació pel treball fet, un simple “m’agrada” ens compensa moltes coses.

Staten Island. Sortida de diumenge

Diumenge. Dia de sortir de la ciutat, anar més enllà. He fet el viatge que em va recomanar la meva amfitriona absent, l’Eugènia. Anar en ferry fins a Staten Island. M’hi acompanya la Kassandra, és el primer cop que ens veiem després d’haver-nos conegut al metro.

El primer que impressiona és el ferry i tot el que l’envolta. La quantitat de gent que l’agafa. Sembla l’entrada a un camp de futbol, per l’aglomeració. La terminal de sortida, al Downtown, és enorme. Queda al costat de l’antiga terminal de ferris a Brooklyn (sense funcionar ja fa molts anys), majestuosa. Ha estat abandonada molts anys, deteriorant-se, i ara s’estan acabant les obres de rehabilitació. Ignoro què s’hi farà. De moment, encara en surten alguns ferris cap a Governor’s island. Però ja he sentit a parlar que es farà un telefèric, per tant aquest ferri desapareixerà.
La veritat és que aquestes infraestructures que es surten de les tipologies més comunes, però que a la vegada tenen un caràcter públic però molt utilitari sense arribar a ser una industria (estacions de tren, embarcadors...) són edificis molt interessants. Porten les modes formals del moment a unes formes curioses. En aquest cas, les bocanes enormes, al cantó de l’aigua, recorda als palaus venecians, amb aquells porxos enormes sobre el canal...

El ferri ens porta a Staten Island. Una illa enorme, on viuen molts novaiorquins en casetes amb jardí, suburbials. La manera més ràpida d’arribar a la ciutat és amb el ferri. En cotxe es dóna moltíssima volta.

Hem anat a visitar el “Sailors’ Snug Harbour”. Segons la “Municipal Art Society” (associació preservacionista del patrimoni arquitectònic) es tracta d’una petita joia poc coneguda, “the buildings and grounds, including masterpieces by Minard Lafever that are among the mort important works of Greek Revival architecture in America, are spectacular, and truly one of the treasures of New York City”. Es tracta d’un terreny enorme, amb alguns pavellons col•locats en paral•lel, amb un frontal neoclàssic cadascun, de cara al canal. Era una residència per a mariners retirats, una fundació de beneficència que va crear un comerciant de mar al segle XIX. Estava molt abandonat, i de fet va estar a punt de ser completament enderrocat cap als anys 60, quan hi va haver una forta pressió popular per preservar-lo. Ara està parcialment ocupat amb varis equipaments culturals. Encara està bastant degradat, mai ha obtingut masses diners per a la seva conservació. Això li dóna un aire d’autenticitat i un cert romanticisme. Passejar-se per les sales és un luxe. LA fusta de terra cruix, les finestres no tanquen, encara són les originals de guillotina amb les manetes daurades originals...

Dins d’aquest conjunt hi ha un museu força particular. És la Noble Maritime Collection. Hi ha l’obra gràfica d’un pintor obsessionat amb els vaixells de fusta. Es veu que Port Johnston, molt a la vora, hi havia una concentració espectacular de vaixells de fusta abandonats, que s’anaven acumulant a mida que els vaixells de casc metàl•lic els substituïen a la pesca i a les rutes marítimes. En John A. Noble, el pintor, es va construir un estudi amb la cabina d’un d’aquests vaixells i va dedicar la vida a pintar, i sobretot dibuixar, aquests vaixells atracats o mig enfonsats en aquesta mena de cementiri d’elefants. Els dibuixos són apassionants, sobretot veient l’estudi (l’han recol•locat dins del museu), i sabent la vida que va tenir en John A. Noble.
Quan hi va haver tot el moviment per a la preservació del “Sailor’s Snug Harbour”, una colla de persones amants de l’obra d’aquest pintor es van posar mans a l’obra, van arreglar un dels pavellons, pintaven els caps de setmana... van organitzar un museu casolà. Ja han passat anys, però encara té aquest caràcter. Una de les persones vinculades a aquesta “Noble Crew” era bomber, va morir l’11/09/2001 al WTC, hi havia un recordatori per ell. També hi havia una habitació, que es podia visitar, que van deixar amb l’estat original per poder recordar sempre la feinada que havien tingut.
Total, un lloc amb les parets carregades d’història i emocions, que supuren per tot arreu. Una d’aquelles visites per fer sense pressa i sense esperar-ne res.

Davant del Centre hi ha el canal Kill Van Kull, amb indústries, magatzems i dipòsits a ambdues ribes. Navegat per grans vaixells de càrrega, contrasta amb la finesa dels edificis neoclàssics petits, i amb la delicadesa de l’amor d’arqueòleg d’aquest pintor pels vaixells antics. Però és un lloc agradable per fer una becaina amb el sol suau de la tarda. Hem anat veient passar els grans vaixells, agradablement, i la llum ha anat baixant fins que se’ns ha fet l’hora de marxar.

El millor del Ferry a Staten Island és el viatge de tornada. Arribar a Manhattan al final del dia, amb el sol a punt de pondre’s, és de pel•lícula. S’ha posat una boirina sobre el riu, fonent aigua i cel, difuminant la silueta de Manhattan fins a fer-la desaparèixer pràcticament. A mida que el ferry s’anava acostant a Manhattan, aquesta es va veient més i més per darrera la boirina, fins que hi ets al davant. Meravellós. De fet, hi ha turistes que agafen el ferry per tornar tot seguit, ni trepitgen l’illa de Staten Island, només per veure la “quilla” de Manhattan durant la posta de sol.

el primer banc transparent

Seguint el meu itinerari, he continuat amb el seguiment del catàleg d’arquitectura moderna (do.co.mo.mo.). Hi ha varis exemples remarcables per aquesta zona de la ciutat, la majoria gratacels.

Entre les vàries construccions destacaria l’elegància d’un edifici més baix dels S.O.M. (de l’època del Gordon Bunschaft i el Charles Evans Hugues III), el Manufacturers Hanover Trust que ara és un Chase Bank. 510 5th Avenue. El mur cortina de la façana, amb una altura exagerada per a les dues primeres plantes (connectades), el sostre lluminós, i la mampara del fons, encarregada a un escultor. I la Caixa forta a la planta baixa, com en un aparador. Per cert, si algú sap el nom de l'escultor que me l'enviï, please, al banc hi havia alguns pannels penjats explicant-ho, on hi havia el seu nom però no me l'he apuntat.

Aquest va ser el primer banc que es va fer amb una façana de vidre, sense aspecte de bunker, va ser un nou concepte de banc, més transparent, més accessible... Penjat en una paret del banc hi havia la reproducció d’un anunci del banc, de 1954, en el que es venia precisament aquest canvi revolucionari simbolitzat en aquest edifici.

Grand Central Terminal i Rafael Guastavino

Després de la classe d’anglès me n’he anat directament a Times Square. Avui la meva ruta comença aquí. He seguit el carrer 42 cap a l’est, i he fet cap a la Grand Central Terminal (l’estació central de tren). L’entorn, les seves ramificacions, la manera d’entrar, no li dónen massa caràcter. S’ha quedat petita al mig de tants gratacels (els gratacels estan situats bàsicament al Midtown i al Downtown, a la punta sud de l’illa). Però el que té de majestuós és a l’interior. Un gran vestíbul, amb un taulell d’informació central i un munt de passadissos i escales al perímetre. Presidit per una gran bandera penjada de la gran volta. Em sembla haver vist aquest espai en un munt de pel·lícules, sobretot de gàngsters, amb persecucions al voltant de les escales. Ara mateix, la galeria del primer pis, des de la qual es pot observar la majestuositat de l’espai, està tota ocupada per cafès-restaurants de luxe. Em venia moltíssim de gust asseure’m en una taula, ben posicionada, i anar veient passar la gent pel gran hall. Però m’ha fet ràbia l'elitisme de la cosa, i me n’he anat a donar tombs per la resta de l’estació. Resulta que aquesta galeria perimetral està tota ocupada pels restaurants, sense consumir no t’hi pots ni acostar!
L’edifici és molt complex. De fet, són varis edificis en un, amb entrades a diferents altures. Per un dels cantons del gran vestíbul surten unes escales mecàniques que s’introdueixen dins de l’edifici Pan Am, i que continuen per dintre d’aquest, a vàries altures, fina a sortir al carrer 45, a l’eix de la Park Avenue. Tots els passadissos laterals que condueixen a les andanes també són força complexos.

I aquí he trobat una curiositat: els sostres dels passadissos són força baixos, i estan fets amb volta catalana, de maó de pla. De fet, en la construcció de la Grand Central Terminal hi va participar en Rafael Guastavino, un arquitecte català que va emigrar als Estats Units el 1881 (potser n’hi ha alguna referència a la “Llumanera”), on es va dedicar a la construcció més que als projectes, i on es va convertir en un gran especialista de tot tipus de voltes i cúpules. Era molt sol·licitat per a aquest tipus de treballs, al Nord-Est dels Estats Units. De fet, va patentar la volta catalana als Estats Units, anomenada aquí “Guastavino tile”, feta amb maó de pla tal com l’he vista a la Grand Central Terminal. Altres espais importants en els que va participar a New York són el Carnegie Hall, el Tribunal Suprem, l’American Museum of Natural History i una estació de metro que no està en funcionament, City Hall. Un tresor ben amagat.

Afegit, per cortesia de miq: Entre les edificacions de NYC on Guastavino va aplicar la seva versió de la volta catalana hi ha també la cúpula de la Catedral de Saint John the Divine, l'Ellis Island Great Hall, el Temple Emanu-El, la St. Bartolomew's Episcopal Church a Park Avenue, i un restaurant a sota el Queensboro Brigde, amb uns sostres impressionants, que porta el seu nom.