tag:blogger.com,1999:blog-18937645740567187942024-03-04T23:00:29.417-08:00illa flaubertperehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.comBlogger41125tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-86044322927766315152008-08-20T07:37:00.000-07:002008-08-20T08:01:44.679-07:00aturada<div align="justify"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhEerLSrix9ElqJ-7YYyvmcZf0pLGEoBAFCVQ8uQf3iARO46i0_ITTig8Nrrt_Zjq_YYSktHbvRMeU2DX31-JRoFBwMk0LGk3L8asjaynAmHfXK1dTpEHyVL8oBfn-LA2TCegFvBBwYs2U/s1600-h/P1050172.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5236615010098973922" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhEerLSrix9ElqJ-7YYyvmcZf0pLGEoBAFCVQ8uQf3iARO46i0_ITTig8Nrrt_Zjq_YYSktHbvRMeU2DX31-JRoFBwMk0LGk3L8asjaynAmHfXK1dTpEHyVL8oBfn-LA2TCegFvBBwYs2U/s400/P1050172.JPG" border="0" /></a><br /><div align="justify">Mesos després, i veient que això no rutlla, doncs tinc l'energia posada en altres bandes, deixo el blog aturat per una temporada. Molts visitants ocasionals ja estàveu farts del Micah P. Hinson de l'últim post, suposo.</div>Per a qui interessi, podeu trobar rastres meus, molt focalitzats en l'arquitectura, a:<br /><br /><a href="http://www.flickr.com/photos/illaflaubert/">fotos illa flaubert</a><br /><a href="http://www.estacionstransformadores.blogspot.com/">estacions transformadores</a><br /><a href="http://www.vora-arquitectura.cat/">vora arquitectura</a><br /></div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-47224226214909032462007-09-30T05:45:00.000-07:002007-09-30T05:59:51.088-07:00micah p hinson<div align="justify">A la sala, fa estona que el públic espera, pacient. Amb una cervesa a la mà, la majoria. De sobte, la música ambient deixa de sonar. Els llums s'apaguen. El públic dirigeix la mirada cap a l’escenari. Apareix un paio amb gorra militar, vestit de carrer. Amb panxeta, ulleres, i les orelles sortides. Porta una bossa penjada de l’espatlla, unes quantes cerveses a les mans. Les deixa sobre un ampli, junt amb el paquet de cigarretes que portava a la butxaca de la camisa. La bossa, la deixa a terra. Agafa una guitarra acústica, amb les cordes tallades llargues (que fa que sembli una escombra de pèl brillant). Comença a tocar, a improvisar, d’equena a l’escenari, amb un cigarret a la boca, i embocant-se una cervesa cada dos per tres, sense deixar de tocar. Al cap d’una estona comencen a sonar acords que el públic coneix, el concert comença.<br />És en Micah P. Hinson, a la sala Apolo. Postura deixada, una mica de desgana, que m’encabrona especialment, algunes cançons molt mal cantades, bastant d’autisme, excepte alguns moments genials, de gran intensitat i comunió amb el públic, un so profund i metàl·lic de les guitarres, i un final meravellós, amb una versió de John Denver, dedicada al seu pare, amb una presentació d’una sinceritat corprenedora. No puc dir que hagi estat un grandíssim concert, però sí que hi ha hagut moments que he entrat en comunió absoluta, i que els discs del Micah són altament recomanables, d’una tristesa profundíssima, molt intensos, d’aquells que purifiquen l’ànima en escoltar-los.</div><div align="justify"> </div><p><object height="350" width="425"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/SzG2sF5Ozgo"><param name="wmode" value="transparent"><embed src="http://www.youtube.com/v/SzG2sF5Ozgo" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" width="425" height="350"></embed></object><br /><span style="font-size:85%;">*El vídeo és d'un altre concert a tv2</span></p><div align="justify"><em>one two three<br />two two three<br />it's not what you said<br />it's just how you said it to me<br />it's not what you said<br />it's just how you said it to me<br />could you stand in my way<br />it's not what you did<br />it's just how you did it to me</em></div><p></p>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-26953927621521802042007-09-09T13:16:00.001-07:002007-09-09T14:10:11.149-07:00carrer wellington<div align="justify"><a href="http://www.flickr.com/photos/illaflaubert/1352440106/"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5108312900828454546" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjRSwomUC-hWoGQfF4NbrlK6Lqn15WeRw6Lr__x46f5pngmccsfKn_UO21qOizCzMb2VfYUUCNDN8kOYw652PYjvt-ahiffJjGrU7C2roic_ZRr0r6HSiNrQhVPtGQCSQjrSPzvFNIKbZM/s400/P1020782.JPG" border="0" /></a>Avui a la tarda, diumenge, després d'un dinar que caldria esperar més abundant, a la Barceloneta, la bicicleta m'ha portat cap a un dels meus racons preferits, el carrer Wellington. Ja era un lloc especial quan era punt de trobada de prostitució de carrer, per la discreció del lloc. Sempre em vaig seguir segur en passar-hi. Després de fer-hi passar el tranvia, tot i que a nivell estratègic és bastant absurd, per al carrer ha estat bastant beneficiós. N'ha mantingut la calma. És un espai silenciós, només t'acompanya el pas d'algun tranvia de tant en tant, i els sorolls dels animals del zoo (per cert, què passarà quan el zoo surti d'aquí? em fa por només de pensar-ho).<br /><div align="justify">A més, el carrer va acompanyat de bones obres d'arquitectura. Començant per l'edifici d'habitatges de la cantonada amb el carrer Pallars, diria que dels anys 60, rigorós i elegant, de formigó i maó vist, senzill i auster. Més endavant, hi trobem l'edifici de les aigües, un antic dipòsit que gràcies a un projecte de reforma fet amb molta sensibilitat (que bona que és l'arquitectura quan sap actuar amb discreció en situacions que ho requereixen), dels arquitectes Clotet-Paricio, s'ha convertit en la biblioteca de la UPF. Les obres no estan acabades, de fa molts anys, no sé què deuen estar esperant per resoldre tot el contacte amb el carrer, i l'entrada. Les següents illes són els aularis de la UPF. Dos illes que eren quartels militars, amb l'arquitectura que tocava, rigorosa, ordenada, austera. El primer va ser objecte d'una reforma magnífica de l'Esteve Bonell i companyia, per mi la millor obra tot i que no la més mediàtica, feta amb moltíssima sensibilitat i respecte, també com l'edifici de les aigües. Avui m'he passat una bona estona assegut al pati, veient els estudiants (diumenge!) passar amunt i avall. El segon edifici, què voleu que us digui, no té ni l'actitud discreta, ni la sensibilitat dels altres dos, és un despropòsit. Dels Martorell-Bohigas-MacKay (parlar de l'obra del Bohigas, després d'haver llegit els seus inspirats escrits, donaria per molt, un no acaba d'entendre la relació...). </div><br /><div align="justify">Aquestes dues illes de la UPF ténen ambdues un bloc d'habitatges fent façana al carrer Wellington. De l'època dels quartels, també. En bastant mal estat, dónen un aire romàntic al carrer, sota els plàtans. No sé quines intencions hi ha, però de moment ja se n'ha enderrocat un tros, i s'hi està construïnt un edifici nou, obra de l'arquitecte Navarro Baldeweg. Fa uns dies vaig passar amb pressa per davant, i em va espantar bastant el que vaig veure. Avui he volgut mirar-m'ho amb més calma. Al cap i a la fi, li tinc un cert respecte, a aquest senyor. Però el que he vist no m'ha agradat gens. Em sembla un despropòsit, una mica formal i banal. Té dues parts, una sembla un vulgar edifici d'oficines dolent, (això sí, amb uns pannells que ténen un reflexe molt bonic), i una part que conté tots els nuclis de rampes i escales, amb una façana inclinada, que per la mida de l'edifici em sembla bastant un despropòsit, ganes de deixar emprempta en un lloc on no toca. Uf, veient aquestes coses un dóna la raó als que de vegades critiquen l'ego dels arquitectes. </div><br /><br /><div align="justify">Nota: Aquesta és una opinió "en calent", sense conèixer el projecte a fons, ni l'operació projectada epr a aquest front de carrer d'aquestes dues illes. Potser veient el conjunt aquest edifici té algun sentit... deixem el benefici del dubte de moment.</div></div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-25652127368857572007-08-22T14:52:00.000-07:002007-08-22T15:41:58.258-07:00xirinacs i philip roth<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEixuF_MfnJas9FeFY3wR3Rc0uCWifVwXXm_GJO16Nzg8cRhUZBRU91doMC02Pc4PivTMCEmeosisrk2P4jFE48pl0nLQiYhGfkVo-24I36VC11tLWf6A3dKg8Iy-n8iKEMvW5p9P6l8gQg/s1600-h/P1020768.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5101651702905101938" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEixuF_MfnJas9FeFY3wR3Rc0uCWifVwXXm_GJO16Nzg8cRhUZBRU91doMC02Pc4PivTMCEmeosisrk2P4jFE48pl0nLQiYhGfkVo-24I36VC11tLWf6A3dKg8Iy-n8iKEMvW5p9P6l8gQg/s400/P1020768.JPG" border="0" /></a><br /><div align="justify">Avui la C. m’ha enviat un <a href="http://paper.avui.cat/article/politica/93168/cultura/mort.html">article</a> del <a href="http://xirinacs.cat/">Lluís Maria Xirinacs</a>, parlant de la mort, de les dificultats que tenim per a assumir-la, per tenir-la present en les nostres vides i en nosaltres mateixos. Gràcies. Fa dies em va tocar molt, la seva mort. Era un senyor de fortes conviccions, i molt quixotesc en la manera de lluitar per elles. Tant de bo molts més catalans se li assemblessin ni que fos una mica! La seva mort, diguem-ne el seu suïcidi, em va tocar perquè la mort de persones coherents amb ideals que un comparteix fa que un se senti culpable per tot el que podria fer i no fa, per les petites covardies de cada dia... Així em vaig sentir jo, almenys. Era a Almeria quan me’n vaig assabentar, envoltat de persones amb les que no vaig ser capaç de compartir aquesta barreja de tristesa i culpa. M’ho vaig quedar a dins, tot i que em vaig arrossegar melancòlic tot el dia.<br />Per a mi, <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Maria_Xirinacs">Xirinacs ha estat el Gandhi català</a>. Les seves vagues de fam davant de la presó model per demanar l’amnistia dels presos polítics, amb pallisses policials incloses, la seva acció al senat, on va quedar-se dret durant sessions i sessions perquè no li era permès parlar en català (si això ho fessin tots els diputats catalans del congrés “otro gallo cantaría”), la seva campanya “em planto per la independència”, que va durar mesos i bastant solitari... Fins i tot diria que va dur el seu pacifisme al límit en les seves declaracions sobre “ser amic d’eta”. Per als que no entenen aquestes paraules en la vida d’un pacifista com ell, els diria que molta més gent hauria d’haver dit això, el carrer s’hauria d’haver omplert de pancartes a favor de la llibertat d’expressió, en aquells moments. Les paraules de Xirinacs jo les vaig entendre com una manera de deixar en evidència la llei de partits (recordeu que abans de dir la famosa frase va deixar anar: “declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal...”), una llei descaradament contra la llibertat d’expressió, de pensament i d’associació. Una llei, que seguint l’estela de les lleis antiterroristes, considera més assassí un membre d’Eta que un que mata per plaer o per malaltia mental...<br />Però bé, més enllà d’aquest petit pensament sobre la figura de l’home, el tema de la mort em permet rescabalar un llibre que he llegit fa poc, que vaig portar de New York. Es tracta de <a href="http://www.nytimes.com/2006/05/07/books/review/07gord.html?ex=1304654400&en=b4fbbcf67c79e758&ei=5088&partner=rssnyt&emc=rss">“Everyman”</a> de <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Philip_Roth">Philip Roth</a> (“Elegia” en la <a href="http://www.vilaweb.cat/www/lletres/llibre?llibre=2219986">versió catalana</a>). Tenia molt bones referències d’aquest deixeble de Saul Bellow (els meus amics del Grup de lectura se’n recordaran del llibre “Experiència”, del Martin Amis), del seu llibre “Portnoy’s complaint” (El trastorn de Portnoy), de les seves obres crítiques amb el seu país... I el llibre realment ha connectat amb mi. És el repàs de la vida d’un home qualsevol (com bé indica el títol), pels seus pensaments, pels alts i baixos de la seva vida, les alegries, les pors, els fracassos, les derrotes o els errors que ens acompanyen per sempre... Aquest llibrre té tot el sentit en un autor de 73 anys. Es tracta d’una narració en tercera persona, descriptiva, però a la vegada un se sent molt identificat amb el protagonista únic de la novel·la. Diria que d’aquí ben poc, quan la recordi, pensaré que estava escrita en primera persona. M’ha commogut especialment els moments en què un sent la mort propera, les sensacions complexes de sentir-se poc útil, de voler acabar, i a la vegada el vertígen, l’aferrar-se al poc que queda quan un en sent l’olor... Aquesta part lligaria amb en Xirinacs i amb l’article que avui he rebut de la C.<br /><br /><em>“There was a short, plump elderly woman at both the funerals who swept so uncontrollably that she seemed moret han a mere friend of the dead and instead, impossibly, the mother of both. At the second funeral, she stood and sobbed only a few feet from him and the overweight stranger next to him, who he assumed was her husband, even though (or perhaps because), with his arms crossed and his teeth clenched and his chin in the air, he remained strikingly aloof and apart from her, an indifferent spectator who refused any longer to put up with this person. If anything, her tears would seem to have aroused bitter contempt rather than sympathetic concern, because in the midst of the funeral, as the rabbi was intoning in English the words of the prayer book, the husband turned unbidden and impatiently asked, “You know why she’s carrying on like that?” “I believe I do”, he whispered back, meaning by this, “It’s because it is for her as it’s been for me ever since I was a boy. It’s because it is for her as it is for everyone. It’s because life’s most disturbing intensity is death. It’s because death is so unjust. It’s because once one has tasted life, death does not even seem natural.” I had thought – secretly I was certain – that life goes on an on. “Well, you’re wrong,” the man said flatly, as though having read his mind. “She’s like that all the time. That has been the story for fifty years,” he added with an unforgiving scowl. “She’s like that because she isn’t eighteen anymore.” </em></div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-65292293380409285972007-07-28T10:40:00.000-07:002007-07-28T11:02:44.437-07:00agost a barcelona<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg7C1IHQyzxGfCK9tkW8uFFIE_UkqppB8x-FJL9HDXgLK7y1M5LrWZ482PEB8fwtr8g4otWO5n85-DFG_5BlVUhGD3ZzUoyqTnhtbR0bIx7yv9HL_0_GgY6cSs9hnihufTJw1ekIY7oR7w/s1600-h/P1020670.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5092309699396564578" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg7C1IHQyzxGfCK9tkW8uFFIE_UkqppB8x-FJL9HDXgLK7y1M5LrWZ482PEB8fwtr8g4otWO5n85-DFG_5BlVUhGD3ZzUoyqTnhtbR0bIx7yv9HL_0_GgY6cSs9hnihufTJw1ekIY7oR7w/s400/P1020670.JPG" border="0" /></a> <div><div align="justify">L'agost és imminent. Aquest cap de setmana molta gent ha marxat de la ciutat. El festival GREC s'ha acabat. La vida cultural sembla suspesa fins a setembre. A l'estudi, ahir va ser el darrer dia de la temporada, amb dinar de despedida inclòs. Tots se'n van de vanaces. Jo em quedo. Treballant enmig de la xafogor i els turistes. És el meu primer Agost sencer a la ciutat. I tinc certa curiositat per veure com el viuré. I algunes expectatives: de la inexistència de trucades a l'estudi, del ritme pausat i reflexiu en el treball creatiu, de les cervesetes en una terrasseta desconeguda, de les persianes abaixades i el silenci a moltes zones de la ciutat (si és que els transformadors instal·lats arreu per FECSA ho permeten). En fi, com si descobrís una nova ciutat. Això sí, a les rambles ni posar-hi els peus. A no ser per observar l'espectacle de carns rosades en moviment i amb poca roba.</div></div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-18471572250973598822007-07-25T16:37:00.000-07:002007-07-26T06:59:48.255-07:00tornem-hi<div align="justify">Vinga, sí, tornem-hi. Com que he perdut el costum, començaré amb una petita perla que m'han fet arribar avui. No us ho perdeu, el nostre millor cantautor versionant la petarda aquesta guapíssima. Perquè diguin que la interpretació no és important!<br /><br /><object height="350" width="425"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/Z1Md7wZyigA"><param name="wmode" value="transparent"><embed src="http://www.youtube.com/v/Z1Md7wZyigA" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" width="425" height="350"></embed></object></div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-5791569204498355912007-06-29T23:30:00.000-07:002007-06-30T01:56:38.824-07:00despedida<div align="justify">marta, guido, simone, pep, amparo, sonja, kassandra, erminio, pedro, bruno, césar, guillem, miquel, marta, kohilam, camilla, joseph, gaia, jorge, jordi, sheila, marc, so young, mario, joseph i maria merz, oscar, rick, raul, i un munt d'anònims...</div><br /><div align="justify">Gràcies per la companyia. Ha estat un gran plaer estar entre vosaltres. Demà agafo l'avió de tornada a casa. A reveure.</div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify"><a href="http://link.brightcove.com/services/link/bcpid932579944/bclid933143085/bctid979212039"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5081536522391986114" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgSIk-VqYqPZdH28no6Z6NV1oy-QLNs-oceQCiEnq3UNEF5qAJ-e4Y2VPjKXoRkFLzWf_ST_qDeqb2K3yjnyvgfaFI0cyo4_8NPqyUmRSu7kRidQtsbGGHq5-DFZte_yxLDIII0yf2Y_A0/s400/video+battery.jpg" border="0" /></a>*Per acompanyar aquest adéu, cliqueu en la imatge, us portarà a un petit curt, molt bo, un petit homenatge a la ciutat. Un curt que vaig veure en un cinema a la fresca fa unes setmanes, i em va entrar bastant endins.<br /><br /></div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-43440642208051946412007-06-28T01:35:00.000-07:002007-06-29T10:02:00.209-07:00dipòsits d'aigua<div align="justify">Un dels elements que marquen més la imatge de Nova York són els <a href="http://en.wikipedia.org/wiki/Water_tower">dipòsits d’aigua</a>. Després de dies d’anar-los veient coronar els edificis, em vaig anar fixant que en molts casos estaven ocults, integrats en l’arquitectura dels edificis... i vaig començar a elaborar la idea d’aquest post. Fer un catàleg de les solucions de dipòsits d’aigua possibles en aquesta ciutat. Un catàleg que no pretén ser exhaustiu.<br />Els dipòsits ténen una doble funció: per una banda, garantir l’arribada d’aigua a les plantes superiors sense provocar una pressió d’aigua excessiva en els inferiors. Per altra banda, garantir un volum d’aigua constantment disponible per al sistema d’extinció d’incendis dels edificis. Havia sentit les dues raons de ser sempre que preguntava al respecte, finalment he pogut saber que el mateix dipòsit garanteix les dues funcions.<br /><br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgVlT_Jq-dM1AewEfIxB93zx-MR5gNSVPcnWYvBVXpT0xLxTkCPzGeukNjYq6kHD0YL9DB8rH1RNexZZEVyWoE8eIs99FB8V309KYYV9-x7CFXrl7uIkB26zp3itD2jc_X8HrTMrMWEDVQ/s1600-h/becher-water+tower.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5081404976133643954" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgVlT_Jq-dM1AewEfIxB93zx-MR5gNSVPcnWYvBVXpT0xLxTkCPzGeukNjYq6kHD0YL9DB8rH1RNexZZEVyWoE8eIs99FB8V309KYYV9-x7CFXrl7uIkB26zp3itD2jc_X8HrTMrMWEDVQ/s400/becher-water+tower.jpg" border="0" /></a></div><div align="justify">El tradicional</div><div align="justify">Començaré el catàleg pel dipòsit tradicional, el que corona mols edificis del Village, sense cap mena de maquillatge ni vestit. Fet de fusta, sense segellar juntes (hi ha molt poques <a href="http://www.lraphotography.com/essays/infrastructure/infra_water.php">empreses que en montin</a> a la ciutat), i amb una coberta cònica de xapa metàl·lica. La foto no és meva, ans de la brillant parella de fotògrafs-arqueòlegs industrials <a href="http://en.wikipedia.org/wiki/Bernd_and_Hilla_Becher">Bernd i Hilla Becher</a>. Una bona manera de començar el catàleg.</div><br /><div align="justify"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjf1hOMN3NzXFPL-9EY9A49V17XqV8l2fpUSakpynkRA-pvVoE8ckYD-enVbz63UdNN6IHdqFpDzreUbUZ0erYXaET84Tkv3YFEXDvCDVUXbsT764asUnJvKzu4zUXBFlOAVEFfnfEONLQ/s1600-h/el+prec%C3%ADs.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5081405302551158466" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjf1hOMN3NzXFPL-9EY9A49V17XqV8l2fpUSakpynkRA-pvVoE8ckYD-enVbz63UdNN6IHdqFpDzreUbUZ0erYXaET84Tkv3YFEXDvCDVUXbsT764asUnJvKzu4zUXBFlOAVEFfnfEONLQ/s400/el+prec%C3%ADs.JPG" border="0" /></a></div><div align="justify">El precís</div><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgoqoJnrRhFRUmjsinqlN9YyXaavPrHWa2Kp7qaUjTjKaKkGCE1v2UEFhK2KxS9Eqe8krs8OzKVaKz6g8Ba2LvXCitCCOrOnb8L6sp7j5310EgT7ndS5CEL16OcA7kJDRagZDAhh_i3Fyc/s1600-h/el+maquillat.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5081405560249196242" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgoqoJnrRhFRUmjsinqlN9YyXaavPrHWa2Kp7qaUjTjKaKkGCE1v2UEFhK2KxS9Eqe8krs8OzKVaKz6g8Ba2LvXCitCCOrOnb8L6sp7j5310EgT7ndS5CEL16OcA7kJDRagZDAhh_i3Fyc/s400/el+maquillat.JPG" border="0" /></a><br />el maquillat<br /><br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjUPmFjSaMhMMfO5zfgjDkUfPChgkdS6QMHDQf1_z6aJQhPJUy0KT4RULnbX17VyCJRvkGSVGeiyfk8BR4uok_E_o6tfoBFPNhYZLmAOYYLCE-JyaquV55HAR-Z3TKTdoOgNvqbRO4N4rM/s1600-h/el+dur.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5081405869486841570" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjUPmFjSaMhMMfO5zfgjDkUfPChgkdS6QMHDQf1_z6aJQhPJUy0KT4RULnbX17VyCJRvkGSVGeiyfk8BR4uok_E_o6tfoBFPNhYZLmAOYYLCE-JyaquV55HAR-Z3TKTdoOgNvqbRO4N4rM/s400/el+dur.JPG" border="0" /></a><br />el dur<br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj4rBuoz1AXpmRWHgof9VCts7gd83v1SsErVfErTRHKtzRBd0nW5wzohZPPLLq5DKoXTE-OE4v9uYHANnJk_CoKj6zOGTNUPLlRfOdVubYnuTzBeQ3oucpwAu9s43DNuhD8_5ZS5BmYkng/s1600-h/el+rigor%C3%B3s.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5081406101415075570" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj4rBuoz1AXpmRWHgof9VCts7gd83v1SsErVfErTRHKtzRBd0nW5wzohZPPLLq5DKoXTE-OE4v9uYHANnJk_CoKj6zOGTNUPLlRfOdVubYnuTzBeQ3oucpwAu9s43DNuhD8_5ZS5BmYkng/s400/el+rigor%C3%B3s.JPG" border="0" /></a><br />l'austerament elegant<br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhYk7EhaEm4Gd4TlT7TwaDc_rKW89l6bqa299eK4ml1uGss-wJ9_Ie4a_fmQkKDIBTO5QdIwbPlM29vjXyIqxFlkII9G7q_fVX7AmBBzQHx-AwjEw1BPqx0T86e3IbsvYiHQxqaUHvjKc0/s1600-h/el+foradat.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5081406363408080642" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhYk7EhaEm4Gd4TlT7TwaDc_rKW89l6bqa299eK4ml1uGss-wJ9_Ie4a_fmQkKDIBTO5QdIwbPlM29vjXyIqxFlkII9G7q_fVX7AmBBzQHx-AwjEw1BPqx0T86e3IbsvYiHQxqaUHvjKc0/s400/el+foradat.JPG" border="0" /></a><br /><br />el foradat<br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgDV-xu-YvSyGy6R_T3oZ6r6H3ERZsbFq3-BMurJeqLdHDT6c8OybjaJBmSCDkfw8XoDLlvhyphenhyphenP9oEfsJupT8fpJmoPHWbB9uiG7SgIUBDHhg55OrQ55IYkR3Cs5S_DoDIS1w_Jf3IQ72Tk/s1600-h/el+veneci%C3%A0.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5081406616811151122" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgDV-xu-YvSyGy6R_T3oZ6r6H3ERZsbFq3-BMurJeqLdHDT6c8OybjaJBmSCDkfw8XoDLlvhyphenhyphenP9oEfsJupT8fpJmoPHWbB9uiG7SgIUBDHhg55OrQ55IYkR3Cs5S_DoDIS1w_Jf3IQ72Tk/s400/el+veneci%C3%A0.JPG" border="0" /></a><br />el venecià<br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh5ihLHWkvrff3tqev-h8iv9N8biGtyNMhCdUUVq8WCVaIpaA955-D3zcOp3t8nFustQp9Wd0UfoUQ4AAsAsJ22lGfz5ZbsyumHPUgd9H8xLyuzeTJQXcGN8bBkuT1CeCc7Zeqb-CMRWMk/s1600-h/el+que+sortir%C3%A0+de+dintre+el+past%C3%ADs.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5081406805789712162" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh5ihLHWkvrff3tqev-h8iv9N8biGtyNMhCdUUVq8WCVaIpaA955-D3zcOp3t8nFustQp9Wd0UfoUQ4AAsAsJ22lGfz5ZbsyumHPUgd9H8xLyuzeTJQXcGN8bBkuT1CeCc7Zeqb-CMRWMk/s400/el+que+sortir%C3%A0+de+dintre+el+past%C3%ADs.JPG" border="0" /></a><br />el pastís de noces<br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgqv4eYDdAGOF1odXIZAkmOEZmL09-tEy3zN-_S9Wnc82RfK4jrgjeXPlC5sQImPUezmJ4HeGhtJB11XwBRKDnEcPg4euCEg0jzV_HHHnvOR-JOXA7cWZobnA2CCjMAWkM-kf2fmroaBl0/s1600-h/el+trendy.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5081407308300885810" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgqv4eYDdAGOF1odXIZAkmOEZmL09-tEy3zN-_S9Wnc82RfK4jrgjeXPlC5sQImPUezmJ4HeGhtJB11XwBRKDnEcPg4euCEg0jzV_HHHnvOR-JOXA7cWZobnA2CCjMAWkM-kf2fmroaBl0/s400/el+trendy.JPG" border="0" /></a><br /><div align="justify">el retro</div><br /><div align="justify"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgUCjJ9LlUle9_Lv84ufSfu50aFYqBvl98eIh4i9xAlepjLqx-T1Xw_KqBJsOZpYjjoVMmMcdSh9za88ph9moaya4T0MG4reTOIXS8V2DIBIwpCG7yyoZktIalsHHW7ldfDs0JagjV8XHE/s1600-h/el+neo-art-nouveau.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5081528112846020418" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgUCjJ9LlUle9_Lv84ufSfu50aFYqBvl98eIh4i9xAlepjLqx-T1Xw_KqBJsOZpYjjoVMmMcdSh9za88ph9moaya4T0MG4reTOIXS8V2DIBIwpCG7yyoZktIalsHHW7ldfDs0JagjV8XHE/s400/el+neo-art-nouveau.JPG" border="0" /></a></div><div align="justify">el neoartnouveautipustusquets</div><br /><div align="justify"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjzfvW4BuNIyFB1gWhH6SwVHET14HVTmErejpnSE6YoVhLqLQNk-UiG1oeAPlbUgVLfW8wEkhJFIGcMN68zuzoI2Y6zFZssvAJykrsvdBm3Du_hbPdHpldI47uOEOBQV8xl1IDgncWMInY/s1600-h/el+modern.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5081529169407975250" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjzfvW4BuNIyFB1gWhH6SwVHET14HVTmErejpnSE6YoVhLqLQNk-UiG1oeAPlbUgVLfW8wEkhJFIGcMN68zuzoI2Y6zFZssvAJykrsvdBm3Du_hbPdHpldI47uOEOBQV8xl1IDgncWMInY/s400/el+modern.JPG" border="0" /></a></div><div align="justify">el neoclàssic elegant</div><br /><div align="justify"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhcGxDgJ-NKKDTBhMq64MdZrQHNaDBlOd7joncQmh20WILSffCIYq_rcy4eFwkE4h6si35lPQy4VfhUTCBgrz9Z0bxT_4kO0QSXTNNYe54YOYAuv40tjlYSEzp_ZYBSADPzylS4EkYwKfk/s1600-h/el+dissimulat.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5081529568839933794" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhcGxDgJ-NKKDTBhMq64MdZrQHNaDBlOd7joncQmh20WILSffCIYq_rcy4eFwkE4h6si35lPQy4VfhUTCBgrz9Z0bxT_4kO0QSXTNNYe54YOYAuv40tjlYSEzp_ZYBSADPzylS4EkYwKfk/s400/el+dissimulat.JPG" border="0" /></a></div><div align="justify">l'hipòcrita</div><br /><div align="justify"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjwa_K8zbiKQT_ip0pBq02GvcDocy2IZ6zV06YmC6KUS9xLS8fqr5I-Hfg-XqWbkfwxY4ma3AimgOfXzEjnRrvlSfKBQMXFR5_CmTEaIGG__ykIZTUdi-IgZZ6pYjEHj1ZlDChDQ6g8tZ8/s1600-h/el+m%C3%ADstic.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5081529848012808050" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjwa_K8zbiKQT_ip0pBq02GvcDocy2IZ6zV06YmC6KUS9xLS8fqr5I-Hfg-XqWbkfwxY4ma3AimgOfXzEjnRrvlSfKBQMXFR5_CmTEaIGG__ykIZTUdi-IgZZ6pYjEHj1ZlDChDQ6g8tZ8/s400/el+m%C3%ADstic.JPG" border="0" /></a></div><div align="justify">el místic</div><br /><div align="justify"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgvvf4BC0rn7D-rEqe7vBKgOuyklkxNBappUZPG3V656fsW48M5O9XbBGFKqi8-FSSJIVIvSCOOCo_K1mVoL30F9u7gv2j_lWlLdtUeXLOe0M7YJU7niU7xuhQLB2Fhu59nyQtg9FMR6zI/s1600-h/l'escap%C3%A7at.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5081530281804504962" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgvvf4BC0rn7D-rEqe7vBKgOuyklkxNBappUZPG3V656fsW48M5O9XbBGFKqi8-FSSJIVIvSCOOCo_K1mVoL30F9u7gv2j_lWlLdtUeXLOe0M7YJU7niU7xuhQLB2Fhu59nyQtg9FMR6zI/s400/l'escap%C3%A7at.JPG" border="0" /></a></div><div align="justify">l'escapçat</div><br /><div align="justify"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgroKNcShnRNnRoJ0NRQwJt-jGQuwlDsWNywzxkSVDqsostb7DbWnlpt6ba25cjRH9wbuCxhPtfYJGh_f2yruyaTdLy-4RW4dqAQosNZssgs_EbCXRZsXA0exlUR4OQd8RmbNBQnV5GYeQ/s1600-h/l'amagat.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5081530582452215698" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgroKNcShnRNnRoJ0NRQwJt-jGQuwlDsWNywzxkSVDqsostb7DbWnlpt6ba25cjRH9wbuCxhPtfYJGh_f2yruyaTdLy-4RW4dqAQosNZssgs_EbCXRZsXA0exlUR4OQd8RmbNBQnV5GYeQ/s400/l'amagat.JPG" border="0" /></a></div><div align="justify">el trampós</div><br /><div align="justify"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjUUoJoVTbsb5NVGyX01a_b60hpNTAN1Mi2kaSqENkfsd5wC5l1ib382H4NHi88mI-UuL91ZNwLUpV2t3b9Q8PCtHbDiTcdKpiXNAz3CmWzMTYr6ZFaMFTQ0KtP7rAtF8eG8Jl9SP-GWHg/s1600-h/en+el+quir%C3%B2fan.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5081530917459664802" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjUUoJoVTbsb5NVGyX01a_b60hpNTAN1Mi2kaSqENkfsd5wC5l1ib382H4NHi88mI-UuL91ZNwLUpV2t3b9Q8PCtHbDiTcdKpiXNAz3CmWzMTYr6ZFaMFTQ0KtP7rAtF8eG8Jl9SP-GWHg/s400/en+el+quir%C3%B2fan.JPG" border="0" /></a></div><div align="justify">el malalt</div><br /><div align="justify"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgXojg7VK2VCnQ-pJxJMQLfmoplcnL3AbVmpdCBAyUCFDVugob__rQL1fyI5hwbybakKTzoc5aVFU6aKBEKEhmqumYo7Goqf-m8UrWnb_kHuC3JegdHaEZ6rVqsORNVIsNWNQvCCsKuk2o/s1600-h/el+transparent.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5081531179452669874" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgXojg7VK2VCnQ-pJxJMQLfmoplcnL3AbVmpdCBAyUCFDVugob__rQL1fyI5hwbybakKTzoc5aVFU6aKBEKEhmqumYo7Goqf-m8UrWnb_kHuC3JegdHaEZ6rVqsORNVIsNWNQvCCsKuk2o/s400/el+transparent.JPG" border="0" /></a></div><div align="justify">el transparent</div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-48982170331420235582007-06-27T22:18:00.000-07:002007-06-27T22:44:11.217-07:00experiència arquitectònica<div><div><div align="justify">La setmana passada, abans d’entrar en l’estrés i l’estranyesa sentimental d’aquests dies de despedida de la ciutat dels gratacels i de les persones que hi he conegut, vaig fer dos petits viatges, bàsicament arquitectònics, fora de la ciutat. He anat a New Haven (on hi ha la universitat de Yale), i a Boston. Estant aquí, tan lluny de casa, és gairebé pecat mortal no anar a veure les grans obres del <a href="http://en.wikipedia.org/wiki/Louis_Kahn">Louis Kahn</a>, arquitectura amb majúscules, i és el que he fet.<br />A New York no diria que la qualitat de l’arquitectura sigui una cosa destacable. Vull dir que no hi ha grans obres, exemplars dintre de la disciplina. Potser el Museu Guggenheim. Potser queda tot tapat per la potència de l’altura dels gratacels, pel moviment i el soroll del carrer, per la brutalitat de l’urbanisme de Manhattan... però diguem que, tot i que hi he estat atent, m’ha frapat més de Manhattan totes aquestes altres coses que no pas un objecte arquitectònic concret.<br />Dels dos viatges, em va impressionar especialment <a href="http://www.yale.edu/gateways/visitors.html">Yale</a>. És un campus enorme, en un poble (diguem ciutat) relativament petit, del qual la universitat és el verdader motor. De fet, aquesta ocupa la major part de la superfície, per exemple. I si comptem els habitatges on hi ha estudiants i professors... Un campus allunyat de tot, tancat en si mateix, amb prou activitat cultural, pel que m’ha semblat veure. Amb història i pedigrí, que transpira per tots els porus, en cada racó, en cada edifici. </div><div align="justify"><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiZpwN4YFoSKQ8z0gbYhdk391bcnHsln7ZzBbWZD11c6rZXGQLIj6FwCLxVRLjuiJ_nkKQjlSLUwMUS8c1MCyYjpDWgsvLm7hCi0qFKaE_duDz378MYE9fvyyg-0t-_M-7C8AAz6ctC4gc/s1600-h/P1020149-64.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5080985211799936610" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiZpwN4YFoSKQ8z0gbYhdk391bcnHsln7ZzBbWZD11c6rZXGQLIj6FwCLxVRLjuiJ_nkKQjlSLUwMUS8c1MCyYjpDWgsvLm7hCi0qFKaE_duDz378MYE9fvyyg-0t-_M-7C8AAz6ctC4gc/s400/P1020149-64.JPG" border="0" /></a></div><div align="justify">A Yale hi ha dos edificis del Louis Kahn: la seva primera obra important, la <a href="http://artgallery.yale.edu/">Yale University Art Gallery</a>, i la darrera, que van acabar col·laboradors seus després de la seva mort, el <a href="http://ycba.yale.edu/index.asp">Yale British Art Museum</a>. Tots dos excepcionals, corprenedors, sobretot el British. Té una llum fantàstica, i aquest rigor intern místic tan kahnià. Després de veure’l, de fixar-me una mica en els detalls, ostres, l’Auditori de Barcelona és una gran còpia!</div><br /><div align="justify"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhJK7wZcuUUuhFp1lsAl9F_C4H1Z1UGh8LMqHqnQzepRj2m3obpna2P-qGN6IM3yb3oLVWpbL1rVki0VzAT8o9VsUobsdii1LDgoZiU7sx1h0X54ofzFybc_UufPLUBaOb1nj3igGYEsRg/s1600-h/P1020123bn.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5080986208232349298" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhJK7wZcuUUuhFp1lsAl9F_C4H1Z1UGh8LMqHqnQzepRj2m3obpna2P-qGN6IM3yb3oLVWpbL1rVki0VzAT8o9VsUobsdii1LDgoZiU7sx1h0X54ofzFybc_UufPLUBaOb1nj3igGYEsRg/s400/P1020123bn.jpg" border="0" /></a></div><div align="justify">Però no volia parlar d’aquests dos edificis, de fet. Al mig del campus vaig trobar una joia d’edifici. Una de les experiències arquitectòniques més radicals que he tingut. Es tracta de la <a href="http://www.library.yale.edu/beinecke/index.html">Beinecke Library</a>, dels <a href="http://www.som.com/content.cfm/yale_university_beinecke_rare_book_and_manuscript_library">S.O.M.</a> (de l’època del Gordon Bunshaft). És una biblioteca de manuscrits, primeres edicions, llibres molt especials. I l’edifici, ja des de l’exterior, ens ho comunica. És una caixa blanca, opaca des de fora, sense ni una finestra, aixecada uns 2,40 de terra. Talment un bunker, un bagul del tresor, un joier. Per entrar a dintre, un es posa a sota d’aquesta “caixa”, el cap gairebé et toca al sostre, i un cop a dins, ooops, tens la caixa oberta cap amunt, tot de sobte, després d’entrar acotant el cap. I quina caixa, senyor! Com d’ivori. Les parets són fetes de pedra blanca, potser marbre, translúcida de manera que una tènue llum entra a través de les parets. Podem pujar al primer pis, que és la base de la “caixa”, una mena de galeria perimetral, que dóna la volta a un element fantàstic, un monolit que s’aixeca de terra i arriba gairebé a tocar del sostre, al mig, tot de vidre, a dintre del qual hi ha tots els incunables, manuscrits, etc, perfectament il·luminats perquè siguin els protagonistes. És el tresor que l’edifici protegeix i homenatja.</div><div align="justify"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgW1nQ5N7RzXAS6BQ2Ohah6cvqDv5UxfRC9aR-iLAPuQMOJQ6Tvp5ZIw4Hk5ZKmf0kIWVFslVdosPmmDU6D3SDB-lp66PkAQja2E6Pv_4l8xVSGK1NtlrSJB3bIt9VZN6xWu027q_ALrf0/s1600-h/P1020138.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5080986457340452482" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgW1nQ5N7RzXAS6BQ2Ohah6cvqDv5UxfRC9aR-iLAPuQMOJQ6Tvp5ZIw4Hk5ZKmf0kIWVFslVdosPmmDU6D3SDB-lp66PkAQja2E6Pv_4l8xVSGK1NtlrSJB3bIt9VZN6xWu027q_ALrf0/s400/P1020138.JPG" border="0" /></a></div></div></div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-81808899713204607532007-06-27T00:57:00.000-07:002007-06-27T01:00:32.436-07:00galeria de fotos<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEivJ3tx5DzA1TDIVFQKFJoCzlAbS2KtLKfxXJtrEMzGJsYKujFcTp4xxeZg7qHo9ZjzzRy_oOLb2Y0qqfZtazHEU5oy7aeCnj2bNbkkN5g1OhyFSjDYyOZexuXrjOSpp-NEzR-4xqYWMk0/s1600-h/P1020085.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5080650762696597074" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEivJ3tx5DzA1TDIVFQKFJoCzlAbS2KtLKfxXJtrEMzGJsYKujFcTp4xxeZg7qHo9ZjzzRy_oOLb2Y0qqfZtazHEU5oy7aeCnj2bNbkkN5g1OhyFSjDYyOZexuXrjOSpp-NEzR-4xqYWMk0/s400/P1020085.JPG" border="0" /></a><br /><br /><div align="justify">De fa unes setmanes, penjo les fotos a la galeria de <a href="http://www.flickr.com/photos/illaflaubert/">flickr</a>. La galeria de picasa ha quedat desactualitzada.</div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-77258825171181262402007-06-25T10:43:00.000-07:002007-06-25T22:37:58.341-07:00celluloid skyline<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiNaxQGMT3BmxYRLEyXYwqBDVTTUncYUUzwCkSxNs-n1UHz1jUrqX5b_2m9vWmWaPOKVFKuKmlAgQTyOWhrlvESbm0cbk38dnhMGniWkTx_cdMv73aNXmvwH6z2IXOaKBG3uV1Sca15dRs/s1600-h/hi_king_kong.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5079907307948869698" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiNaxQGMT3BmxYRLEyXYwqBDVTTUncYUUzwCkSxNs-n1UHz1jUrqX5b_2m9vWmWaPOKVFKuKmlAgQTyOWhrlvESbm0cbk38dnhMGniWkTx_cdMv73aNXmvwH6z2IXOaKBG3uV1Sca15dRs/s400/hi_king_kong.jpg" border="0" /></a><br /><br /><div align="justify">Al vestíbul de l'estació Grand Central hi ha una exposició anomenada "Celluloid Skyline", basada en el <a href="http://www.celluloidskyline.com/main/home.html">llibre del mateix nom</a>, que mostra la relació de la ciutat amb el cinema. N'he tret un llistat parcial però extens de pel·lícules en les quals es mostra New York. N'hi he afegit alguna més de pròpia collita (per exemple totes les de l'<a href="http://en.wikipedia.org/wiki/Spike_Lee">Splike Lee</a>).<br /><br />The shock punch (Paul Sloane, 1925)<br />Metropolis (Fritz Lang, 1927)<br />Just imagine (David Butler, 1930)<br /></div><div align="justify"><div>Sidewalks of New York (Jules White and Zion Myers, 1931)</div>King Kong (Merian C. Cooper and Ernest B. Schoedsack, 1933) (Peter Jackson, 2005)<br />Big city (Frank Burzage, 1937)</div><div align="justify">Dead end (William Wyler, 1937)</div><div align="justify">Week-end at the Waldorf (Robert Z. Leonard, 1945)</div><div align="justify">A tree grows in Brooklyn (Elia Kazan, 1945)</div><div align="justify">The naked city (Jules Dassin, 1948)</div><div align="justify">Rear window (Alfred Hitschcock, 1954)<br />On the waterfront (Elia Kazan, 1954)<br />Sweet smell of success (Alexander Mackendrick, 1957)<br /></div><div align="justify">West Side Story (Jerome Robbins and Robert Wise, 1961)</div><div align="justify">Breakfast at Tiffany's (Blake Edwards, 1961)<br /></div><div align="justify"><div><div><div>Midnight cowboy (John Schlesinger, 1969)</div>The out-of-towners (Arthur Hiller, 1970)</div>Klufe (Alan J. Pakula, 1971)</div><div>The french connection (William Friedkin, 1971)</div><div><div><div><div>Taxi Driver (Martin Scorsese, 1976)</div>Next stop, Greenwich Village (Paul Mazursky, 1976)</div><div>New York, New York (Martin Scorsese, 1977)</div>An unmarried woman (Paul Mazursky, 1978)</div><div>Manhattan (Woody Allen, 1979)</div>Kramer vs Kramer (Robert Benton, 1979)</div>Fame (Alan Parker, 1980)<br />Escape from New York (John Carpenter, 1981)<br />After hours (Martin Scorsese, 1985)</div><div align="justify">Hannah and her sisters (Woody Allen, 1986)</div><div align="justify">Working girl (Michael Nichols, 1988)</div><div align="justify">When Harry met Sally (Rob Reiner, 1989)</div><div align="justify">Do the right thing (Spike Lee, 1989)<br /></div><div align="justify">Batman (Tim Burton, 1989), Batman Returns (Tim Burton, 1992)...</div><div align="justify">The bonfire of the vanities (Brian de Palma, 1990)</div><div align="justify">The fisher king (Terry Guilliam, 1991)</div><div align="justify">Six degrees of separation (Fred Scepisi, 1993)</div><div align="justify">Manhattan murder mistery (Woody Allen, 1993)</div><div align="justify">Kids (Larry Clark, 1995)</div><div align="justify">Summer of Sam (Spike Lee, 1999)<br /></div><div align="justify">Requiem for a dream (Darren Aronofsky, 2000)</div><div align="justify">25th hour (Spile Lee, 2002)<br />Spiderman (Sam Raimi, 2002) Spiderman 2 (Sam Raimi, 2004), Spiderman 3 (Sam Raimi, 2007)<br />Gangs of New York (Martin Scorsese, 2002)<br />World Trade Center (Oliver Stone, 2006)</div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-82342041156555872832007-06-24T23:39:00.000-07:002007-06-24T23:41:44.585-07:00portugaltown<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjSfEESNOOX9KcUtEizKrdT9XP5dNc9jfYul1ZErFDQlKVT5vvDaKnXrF00swDtvvCzkoq5L75lT0k5JC8CzNq9XDWgLJJXi32aWT3lqUKLy-TN9_vi5zu9aN2J453OuSifgAPeabSSK38/s1600-h/P1020361.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5079888113740023858" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjSfEESNOOX9KcUtEizKrdT9XP5dNc9jfYul1ZErFDQlKVT5vvDaKnXrF00swDtvvCzkoq5L75lT0k5JC8CzNq9XDWgLJJXi32aWT3lqUKLy-TN9_vi5zu9aN2J453OuSifgAPeabSSK38/s400/P1020361.JPG" border="0" /></a><br /><br /><div align="justify">Aquí a New York em trobo sovint amb en Pedro, un portuguès, arquitecte, que ha estat treballant a Barcelona el darrer any. Té uns 30 anys i està en un moment vital de canvi, així que ens hem entès de seguida. Tenim la proximitat i la distància adequades per al moment de cadascú. Fa dies que ens dèiem de visitar Newark, i aquest dia ha estat avui.<br />A priori, Newark no té cap més interès que el fet d’hostatjar l’aeroport de New Jersey, de fet el més proper a Manhattan, encara que no ho sembli perquè no surt mai als mapes de New York. El nostre interès ve de que algú ens havia parlat de la colònia portuguesa als Estats Units, la major part de la qual està a en aquesta ciutat. Hi ha uns 50.000 portuguesos. Així que avui hem anat a trobar-nos amb aquests emigrants.<br />Només arribar, agafant Ferry St al costat de l’estació, de seguida hem trobat una “pastelaria”, i en pedro no ha pogut evitar entrar-hi i comprar 2 “pastéis de nata”, que hem degustat amb plaer. Al carrer, tot referències a Portugal. “Bairrada Clam Bar”, “Joalharia de Portugal”, “Gaivota”, “Iberia Peninsula”, “Nossa Taberna”, Sagres rest & tavern”, “Tony da Caneca”. També algunes iconografies als aparadors: la bandera, els sants populars, l’uniforme de la selecció portuguesa de futbol... Ens hem aturat a preguntar a la gent pel carrer, on podíem sopar. Tota l’estona parlant en portuguès, rebent respostes que incloïen paraules com “man”, “ok”... enmig de la frase, petites incursions de l’anglès imperant. Finalment ens han dirigit a un lloc anomenat “Marisqueria” del Madison St, una gran barra al voltant de la qual hi havia molta gent sopant. Hem menjat unes “ameijoas à bulhão pato” (cloïsses amb vi blanc), “leitão assado” i “bacalhão à brás”. Tot plegat en gran abundància i regat amb una cervesa Sagres. Tal com si estiguessim a Porto o al mateix Minho (la majoria del personal eren del nord de Portugal). Hem degustat el plaent sopar i encara hem establert conversa amb un parell de cambrers i l’amo del local, tots nascuts a Portugal (molta de l’emigració és encara dels anys 80) i plens de “saudade”. A la televisió, RTP internacional.<br />Arribat a casa, no puc deixar de sacsejar el cap, pensant com és possible que es mantingui una comunitat així. Com aquesta ciutat permet que cada cantonada tingui un accent i un color diferent. I com la gent, quan és lluny del seu país, tendeix a ajuntar-se al voltant de coses com el menjar, el futbol, la televisió... tot amanit amb la llengua que comparteixen. I pensava com els catalans no tenim això fora del nostre país. Sé que hi ha els Casals Catalans a Argentina, i que a Mèxic també hi havia una comunitat prou forta. Però tinc la impressió que es tractava d’elits, de classe mitja-alta, poc comparable al que he vist avui. A New York hi ha la web dels “friends of catalonia”, i jo de seguida he contactat amb els bloggers catalans, que veig que també ténen més xarxa d’altres catalans, però és tot més dispers, i gens focalitzat en un lloc. És clar que avui en dia la majoria dels que sortim a l’estranger ho fem per gust i no per necessitat. I que és fàcil tornar a Europa de tant en tant. </div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-47023840962719061172007-06-18T21:55:00.000-07:002007-06-18T22:04:18.197-07:00la ciutat porticada<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhBuZVQ4s-aD8QggJoCfi8qddriQLXPOFVz8z9hSAYJclktim4asWZi1ATdKGbTLmZtOKcsfm-72gOqTPU919FtpdtfqBwlmXCiC6wc09Zk89CPMQphN1X6eH6yBguWEskaPvlsCR01F4Y/s1600-h/P1020021.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5077635244479481890" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhBuZVQ4s-aD8QggJoCfi8qddriQLXPOFVz8z9hSAYJclktim4asWZi1ATdKGbTLmZtOKcsfm-72gOqTPU919FtpdtfqBwlmXCiC6wc09Zk89CPMQphN1X6eH6yBguWEskaPvlsCR01F4Y/s400/P1020021.JPG" border="0" /></a><br /><div align="justify">Una cosa que no he esmentat als meus posts fins avui, sobre els passejos per la ciutat, és la quantitat de bastides que hi ha, sobretot en les zones més denses de Manhattan. Canvien completament la percepció del carrer i dels gratacels. I quan dic que n’hi ha moltes, és que n’hi ha moltes, tantes que un es pregunta perquè. Hi ha carrers que les bastides estan posades l’una al costat de l’altra, varis edifici seguits, i converteixen el carrer en un porxo continu com tenim en moltes ciutats de casa nostra. No és mala idea... la veritat és que quan plou és la mar de còmode.<br />Una cosa curiosa d’aquestes bastides és que la majoria de vegades s’acaben al primer pis, és a dir que només hi ha un nivell, el mínim per a cobrir el cap dels vianants. I que no hi ha obres per sobre. Realment desperta molta curiositat.<br />I ves per on que diumenge passat, llegint el diari, vaig trobar un article que parlava precisament d’això. El <a href="http://www.nytimes.com/">New York Times</a> incou, en cada edició, un quadern dedicat a notícies de la ciutat (molt semblant a les pàgines centrals de color salmó de la Vanguardia). I en aquest quadern hi havia l’article en qüestió, a plana sencera.<br />Resulta que tot plegat ve d’una llei del 98, que obliga al manteniment i a inspeccions regulars de les façanes dels edificis (us sona?). La qüestió és que les bastides es posen per fer la inspecció de les façanes. Com que moltes vegades es troben patologies que demanen una intervenció més seriosa, o superficial (tant se val), els propietaris han de demanar llicència d’obres, permís de l’ajuntament, etc, la burocràcia habitual. Dit això, és fàcil pensar: perquè coi no treuen les bastides i no les tornen a posar fins que comencin les obres de rehabilitació?<br />Doncs resulta que és molt més car tornar a posar les bastides que no pas deixar-les posades, el temps que sigui. A més, sembla ser que les burocràcies de llicències no són massa ràpides en aquesta ciutat per a aquest tipus d’obres, així que ja veieu, la ciutat plena de bastides a mode de carrers porticats, sense ni una obra en procés. Per la quantitat que n'hi ha suposo que deu fer moooolt de temps que hi són. Així que cada dia New Yotk s'assembla més a Padova.</div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-91332376960403154752007-06-16T17:37:00.000-07:002007-06-16T18:30:18.119-07:00Museus i Richard Serra<div align="justify">Per compensar el silenci, deixo aquí unes notes sobre tres experiències expositives de la setmana, cadascuna amb els seus moments i sensacions, totes diferents i no per això menys interessants. </div><br /><div align="justify"></div><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhEzEvRLbx-J9x6OGcEKyjNl4rjZ8_lDfmAe8s5AkwxJEeJCjaQPqUl4aXXuySIeLX77sYz0yA9LB1mO8XpBctVJMC2RrjFidJpAnB-nLNUNAoWa3Gb5zb64qNwSGEWyZg7Dg2_etftoLw/s1600-h/P1010903.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5076832532271728082" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhEzEvRLbx-J9x6OGcEKyjNl4rjZ8_lDfmAe8s5AkwxJEeJCjaQPqUl4aXXuySIeLX77sYz0yA9LB1mO8XpBctVJMC2RrjFidJpAnB-nLNUNAoWa3Gb5zb64qNwSGEWyZg7Dg2_etftoLw/s400/P1010903.JPG" border="0" /></a><br /><div align="justify">Primer. Dissabte 9 /6</div><div align="justify"></div><div align="justify">Al borough de Queens, tocant a l’East River, just per davant de l’illa Roosevelt, hi ha un petit <a href="http://www.noguchi.org/">museu</a> dedicat a l’obra de l’escultor <a href="http://en.wikipedia.org/wiki/Isamu_Noguchi">Isamu Noguci</a>. Hi vaig estar en una tarda tranquil·la de dissabte. Una recomanació encertadíssima del <a href="http://illaflaubert.blogspot.com/2007/06/la-bellesa-de-la-vellesa.html">Joseph Merz</a>. Poca gent. Silenci.<br />El voltant és una estructura urbana estranya, venint de la ciutat europea. Té l’aspecte de suburbial però no ho és del tot. Alguns solars buits, la ciutat és baixa (màxim 2 plantes) comparat amb Manhattan. Hi ha una descompressió forta en aquest sentit. Els habitatges es barregen amb magatzems i tallers. Els edificis, de molt mala construcció, quasi efímera. El comerç està molt concentrat en carrers que normalment connecten amb estacions de metro. Al voltant del museu, però, res de res. El metro és lluny, uns 20 minuts a peu.<br />He de confessar que l’obra del famós escultor no m‘atreu excessivament. Formes properes al surrealisme de Miró, pedra polida fins a la brillantor... però la visita al museu em va servir per acostar-me a facetes desconegudes de la seva obra i de la seva vida. Els exercicis de textures sobre la pedra, els projectes d’espai públic, i sobretot la seva vida. Una vida apassionant.<br />Noguchi va néixer als Estats Units, concretament a Califòrnia. Els seus pares, el poeta japonès Yone Noguchi, i la seva editora als Estats Units, admiradora de la seva obra, enamorada d’ell però no corresposta. Isamu va créixer, doncs, sense pare, entre els Estats Units i el Japó, on es va traslladar la mare tot i el rebuig del poeta. L’artista va estudiar després als Estats Units, lluny de la mare, hostatjat per amics i professors. Tot i aquesta difícil vida de joventut, va fer un camí molt personal en l’escultura, i va fer de connexió artística entre el Japó i els Estats Units. En són molt conegudes les làmpares de paper, basades en les tècniques tradicionals orientals.<br />El museu és petit i acollidor. L’espai molt obert, les escultures a la intempèrie i un jardí tancat per un mur ple d’enredaderes. Un racó de silenci en aquesta ciutat sorollosa. Un refugi per a la meditació en un espai amb un cert misticisme, acompanyat per les escultures ben definides de l’artista.</div><div align="justify"></div><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiaWAylP16cJmkEJkwqE70cXL0NNM7XaUNiLRZounFfuD78O_XTcvSrpfeeOmBw7muDI-z8_98ju0T7zpEOXMaZvxan7NQvymtdm1HbccKekFr7Qg285149XtcBUpUQmhyphenhyphenmUNxSKCI43SI/s1600-h/P1010956.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5076832678300616162" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiaWAylP16cJmkEJkwqE70cXL0NNM7XaUNiLRZounFfuD78O_XTcvSrpfeeOmBw7muDI-z8_98ju0T7zpEOXMaZvxan7NQvymtdm1HbccKekFr7Qg285149XtcBUpUQmhyphenhyphenmUNxSKCI43SI/s400/P1010956.JPG" border="0" /></a><br /><div align="justify">Segon. Dilluns 11/6</div><div align="justify"></div><div align="justify"></div><div align="justify">La visita de dilluns em va portar fora de la ciutat. El museu <a href="http://www.diabeacon.org/bindex.html">Dia:Beacon </a>és una gran nau industrial a la vora del riu Hudson, cap al Nord. La fundació Dia, que estava a Chelsea, la va comprar i hi va portar la seva col·lecció. Hi havia hagut una impremta antigament. La fundació té una col·lecció importantíssima d’art conceptual i minimalista de New York, dels anys 60-70, que va posar New York al centre del món artístic. Donald Judd, Sol LeWitt, Dan Flavin, així com dels grans artistes del Landscape Art americà també de la mateixa època (Michael Heizer, Walter deMaria, Robert Smithson...). Per als que apreciem aquesta corrent artística el museu és una meravella (Joan, vaig pensar tant en tu!). Espais enormes, sostres alts, les obres col·locades de manera generosa... permet una relació amb les obres fantàstica, sense constrenyiments d’espai. La col·lecció està plena de les millors peces de tota la colla d’artistes que parlava abans, i també del moviment paral·lel alemany (Richter, Wiener, Beuys...). El fet que un agafi el tren per a venir aquí també provoca un estat d’esperit diferent, més relaxat, sense presses, per tant permet disfrutar més del que s’està veient. L’entorn també acompanya. El riu, de mida americana, està al costat mateix.<br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgpNnbFDFq8f1itseNxE1aaoo_FLHd1Ki-4YPFkTKQFYAXaXBWXxReNXXO5vW4_AS7YygwM74Wawj7fMgsE6OkHdA9SGEVrCtAlPwh8ewKSm7aPB4ja9jNZY55NZjjgarG1NkhvWamrc3E/s1600-h/serra-exhibs_b-top.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5076835083482301938" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgpNnbFDFq8f1itseNxE1aaoo_FLHd1Ki-4YPFkTKQFYAXaXBWXxReNXXO5vW4_AS7YygwM74Wawj7fMgsE6OkHdA9SGEVrCtAlPwh8ewKSm7aPB4ja9jNZY55NZjjgarG1NkhvWamrc3E/s320/serra-exhibs_b-top.jpg" border="0" /></a></div><div align="justify"><span style="font-size:78%;">copyright foto Dia:Beacon</span></div><div align="justify">En una sala més gran encara, hi ha un petit-gran tresor, tres peces del Richard Serra molt pensades per a l’espai en el que estan posades. Dialoguen amb el que ténen al voltant. L’espai està en brut, sense ni pintar, no hi ha il·luminació artificial més que unes bombetes, i això fa que l’experiència d’entrar en les grans planxes d’acer sigui molt potent. Les deformacions espacials de les escultures provoquen un cert mareig, un desequilibri de l’observador, de gran intensitat. L’entorn despullat i industrial s’adiuen molt bé amb la textura de l’acer rovellat.</div><br /><object height="350" width="425"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/2sPYnBBijD0"><embed src="http://www.youtube.com/v/2sPYnBBijD0" type="application/x-shockwave-flash" width="425" height="350"></embed></object><br /><div align="justify">Tercer. MOMA, Richard Serra Sculpture: forty years. Divendres 15/6</div><div align="justify">Divendres el MOMA és d'entrada gratuïta. Així que he aprofitat l'avinentesa i he visitat l'exposició amb el César, un estudiant d'arquitectura que he conegut per aquí. El museu sembla més un centre comercial, avui. Està ple de gent, movimenti soroll. No gaire adequat. La resta de dies tampoc és gaire diferent, cal dir. </div><div align="justify">L'exposició confesso que se m’ha fet petita i curta. És clar que, tenint en compte el tamany de les darreres obres del Richard Serra, finalment n’han pogut col·locar poques. El recorregut cronològic permet entendre d’on surten les formes de les seves actuals escultures de xapa d’acer. Veient les seves escultures anteriors, fetes de rotllo de cautxú, i les formes que de manera natural en sortien, la xapa d’acer és una evolució formal buscant l'estabilitat.<br />Com deia, l’exposició se m’ha fet petita, i la interacció de les peces amb el museu poc interessant. Després d’haver estat al Dia:Beacon trobo que la diferència és notable. Les grans escultures de la darrera època entenc que són per a estar a l’aire lliure, per a dialogar amb el cel, el sol, les plantes... i el MOMA és el més allunyat d’això. El sostre queda a prop, les guies i els focus ténen una presència massa important... limiten una mica l’experiència de les obres, i això que n’hi ha una d’instal·lada que és impressionant (Sequence). No he sentit el desequilibri que vaig sentir a Beacon, però el més probable és que la segona experiència un no la viu de manera tan intensa com la primera (com tot a la vida). </div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-55808677300296222342007-06-15T17:30:00.000-07:002007-06-16T17:37:36.406-07:00Silenci<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi_iNDHkL4G6kzyfJFvEhVpEsUiHebvXrBk9SbUHMqapnZ8nqVm1qWOGAWe8P5r_Y6KYmeZW8t57qjSSutrztmb1ihi7I_ZmCoP8aACBz8UEHp6lPydoflzwCh_Ce6iKPTnGgYFszoYUU4/s1600-h/P1010937.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5076825230827324866" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi_iNDHkL4G6kzyfJFvEhVpEsUiHebvXrBk9SbUHMqapnZ8nqVm1qWOGAWe8P5r_Y6KYmeZW8t57qjSSutrztmb1ihi7I_ZmCoP8aACBz8UEHp6lPydoflzwCh_Ce6iKPTnGgYFszoYUU4/s400/P1010937.JPG" border="0" /></a><br /><div align="justify">Fa dies que no escric res al blog. La inspiració m'ha abandonat una mica. Els dies se'm fan curts, la tornada s'aproxima, i em desperta una certa angoixa intermitent. Deixo aquí aquesta foto molt adient per al meu silenci d'aquesta setmana.</div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-56058359728094347812007-06-08T22:40:00.000-07:002007-06-08T23:11:28.421-07:00un tel fi<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgxeTixwqZ1SGjvJ0fW16Zafm6ltIV-E1cRUpb6H3kvPhEgJIzNizT4uRP9ygbwNt5mX6hjG8nitvEieqDSbl0J7seDX3ouptF8aeCwjg7eKWFDjYJp4qnmKlhhPp9M-HLSLQnjIHc1alk/s1600-h/P1010892.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5073943007123997858" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgxeTixwqZ1SGjvJ0fW16Zafm6ltIV-E1cRUpb6H3kvPhEgJIzNizT4uRP9ygbwNt5mX6hjG8nitvEieqDSbl0J7seDX3ouptF8aeCwjg7eKWFDjYJp4qnmKlhhPp9M-HLSLQnjIHc1alk/s400/P1010892.JPG" border="0" /></a><br /><div><div align="justify">Avui New York estava especialment bonica. La primavera ha tornat una estona, les temperatures s’han moderat lleugerament. Una fina calitja entelava la visió de la ciutat.<br />He sortit una estona a passejar, per ventilar una mica el meu constipat de canvi d’estació. He creuat Manhattan pel carrer 125, l’eix vertebrador del Harlem negre, el carrer més viu. A cada avinguda que anava creuant, la vista es perdia lluny, en la nebulosa dels gratacels, al fons, difuminats per aquesta calitja que avui ho cobria tot. Els colors, al meu voltant, eren més vius. Harlem està ple de color. No només de pell. També els edificis, la roba, el menjar...<br />He baixat la 5a avinguda, i he tornat cap a l’oest tot travessant Central Park. La vista dels edificis que l’envolten, avui, amb el sol baix de fi de tarda, era fabulosa. M’he assegut en un banc per a contemplar-ho, embadalit amb el filtre “venecià” que tenia avui la ciutat. Davant meu anaven passant novaiorquins fent footing, mentre jo assaboria el plaer de la llum del vespre. I em semblava increïble que tothom estigués corrent, davant meu, insensibles a l’espectacle.<br />M’havien convidat a una festa, avui. Però entre l’estat gripal que arrossego i la melanconia mental de la tarda, no m’hi sentia massa disposat (mil disculpes, G i M, i moltes gràcies). Així que m’he comprat un bon formatge, uns ravioli fets a mà, i per una vegada he cuinat amb ganes, i he disfrutat d’un bell sopar, a casa, acompanyat per la Martirio (<a href="http://www.click2music.es/martirio/">Primavera en Nueva York</a>, 2006). Sí, noi, hi ha dies tristos que la bellesa acaba aixecant fins a nivells de plaer inconfessables.<br />Mentre escric aquestes línies la Martirio ja m’ha deixat, els plats són a l’aigüera, i m’acompanya ara en <a href="http://www.youtube.com/watch?v=1XrhhJdJPoM">Mikel Laboa </a>(<a href="http://www.musikazblai.com/discografias/mikel-laboa/xoriek-17/">Xoriek</a>, 2005). Quin bell complement. Quina tendresa. Quina tristesa. I quina força més profunda i necessària.</div></div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-6104378037241828442007-06-08T21:11:00.000-07:002007-06-08T23:13:34.287-07:00el museu guggenheim<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh77neVHphVqaQm8EM1h3PBVuvw4jqJbqX8Op-hd5Vwk0RzgItWtGbiaQ9HqBiEZdtnC6u0_4KIlyvICL4KZy5I6LuYIuEs7hMto61-MXKyQ9_UM7QXFXNUPxjrlb4BYx-c0cBow333kjs/s1600-h/P1010884.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5073943440915694770" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh77neVHphVqaQm8EM1h3PBVuvw4jqJbqX8Op-hd5Vwk0RzgItWtGbiaQ9HqBiEZdtnC6u0_4KIlyvICL4KZy5I6LuYIuEs7hMto61-MXKyQ9_UM7QXFXNUPxjrlb4BYx-c0cBow333kjs/s400/P1010884.JPG" border="0" /></a><br /><br /><div align="justify">Dins del meu recorregut, aquesta tarda m’he aturat al <a href="http://www.guggenheim.org/new_york_index.shtml">Museu Guggenheim</a>. Hi he entrat. A la tarda de divendres és “pay-what-you-wish”. Sort n’he tingut. Perquè haig de dir que m’he endut una gran desil·lusió. Confesso que hi havia exposicions a mig montar, que no es podia baixar tota la rampa expositiva sencera, que hi havia bastanta gent... però el museu m’ha semblat esquifit de petit, l’espai massa baix de sostre per a exposicions, l’ampliació encara m’ha semblat més petita, i poc sensible. Les obres de la col·lecció més aviat dolentes, les dues exposicions temporals poc interessants... no sé, potser tenia el cap massa a fora, a la llum de la tarda, a la bellesa de la ciutat avui. Demano disculpes per la poca objectivitat dels meus comentaris.<br />Finalment, m’he concentrat en la rampa expositiva, aquest element tant potent i definitori del museu. M’hi he passat una bona estona mirant-m’ho. Realment té força. La poca altura i inclinació del muret de protecció encara la dramatitza més. Potser treu massa protagonisme a les exposicions que es col·loquen al seu perímetre. </div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-39672903629534152322007-06-07T22:36:00.000-07:002007-06-08T22:40:12.453-07:00la bellesa de la vellesa<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjSMt2JWJCCMS0IDjM9gA7hyG-PlQ6jUtWOkkDE6rhsN-jrpfMO3CSlg3gmrUByc4lZNYHgN23vcwvxuVn8W86PBkhdXnKmQ9VD93xApx_yGMQ4mkSUD_SPPx8HDdFmI_7bkm8s4h1mkhQ/s1600-h/P1010858.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5073934795146527874" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjSMt2JWJCCMS0IDjM9gA7hyG-PlQ6jUtWOkkDE6rhsN-jrpfMO3CSlg3gmrUByc4lZNYHgN23vcwvxuVn8W86PBkhdXnKmQ9VD93xApx_yGMQ4mkSUD_SPPx8HDdFmI_7bkm8s4h1mkhQ/s400/P1010858.JPG" border="0" /></a><br /><br /><div align="justify">Quan un està en el meu estat, és a dir vaguejant durant tants dies, i sense plans preestablerts, li poden passar les coses més inesperades. L’actitud és diferent. Com més dies passen, més lliure i obert em sento. M’agradaria mantenir aquesta actitud, a la tornada.<br />Avui he anat al Dumbo (la part de Brooklyn que queda sota els dos ponts de Brooklyn i Manhattan), m’hi he trobat amb un arquitecte italià que està fent un concurs d’arquitectura molt ambiciós a la Xina. M’havia demanat de veure’ns per ajudar-lo a aclarir-se les idees. Ja se sap que quan les expliques a algú aquest explicar ajuda a aclarir-se un mateix. Em sembla que l’he ajudat. Ha estat estrany. M’he sentit molt a gust compartint idees sense la pressió d’haver-les de posar sobre el paper.<br />Després he començat un passeig cap al sud, arran del riu. Brooklyn Heights és un barri molt agradable. El més agradable que he vist fins ara a la ciutat. Les cases són relativament baixes, amb una certa noblesa. Els carrers estan plens d’arbres, plàtans la majoria, que li dónen un caràcter europeu, molt frondosos.<br />En un racó d’aquest barri hi he vist dues cases de bloc de formigó, molt austeres i ben dissenyades. M’han recordat l’arquitectura domèstica del Louis Kahn. I, amb l’actitud oberta i despreocupada que parlava al principi del post, combinada amb una certa curiositat, he trucat una de les cases, per preguntar qui era l’arquitecte que havia dissenyat aquelles dues petites joies. Ha sortit una dona d’uns 65-70 anys, la Mary. Ella i el seu marit, en Joseph, que ha sortit al cap d’una estona, n’eren els arquitectes, i propietaris d’un dels apartaments. M’han ensenyat l’edifici fins a l’últim racó, totes les millores que hi ha anat fent al llarg de la visa, m’han ensenyat fotos, m’han parlat de les seves filles, d’Itàlia, país que adoren, del Louis Kahn... m’he passat la tarda a casa seva, mirant el fantàstic jardí que queda darrere l’edifici. Hem parlat molt de la passió de l’arquitectura, de dissenyar, dels alts-i-baixos i de la lentitud. De la discreció necessària per afrontar molts projectes complicats... Hem connectat de seguida. Estaven exultants. Això que algú els feliciti per una obra feta tant de temps, ja no els deu passar gaire sovint. A un creador, sobretot d’una professió tan “seca” com l’arquitectura, una petita felicitació pel treball fet, un simple “m’agrada” ens compensa moltes coses. </div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-29436592556231014462007-06-07T22:34:00.000-07:002007-06-08T22:36:01.666-07:00espectacle al vagó<p><object height="350" width="425"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/-tNnj5YYLmw"><embed src="http://www.youtube.com/v/-tNnj5YYLmw" type="application/x-shockwave-flash" width="425" height="350"></embed></object></p><p>... i ells disfruten, més que els viatgers, que pràcticament els ignoren.</p>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-82151510373241041662007-06-06T15:48:00.000-07:002007-06-06T16:03:00.316-07:009 star hotel<embed src="http://services.brightcove.com/services/viewer/federated_f8/271557150" bgcolor="#FFFFFF" flashVars="videoId=769424009&playerId=271557150&viewerSecureGatewayURL=https://services.brightcove.com/services/amfgateway&servicesURL=http://services.brightcove.com/services&cdnURL=http://admin.brightcove.com&domain=embed&autoStart=false&" base="http://admin.brightcove.com" name="flashObj" width="486" height="412" seamlesstabbing="false" type="application/x-shockwave-flash" swLiveConnect="true" pluginspage="http://www.macromedia.com/shockwave/download/index.cgi?P1_Prod_Version=ShockwaveFlash"></embed><br /><div align="justify">La pel·lícula que vaig anar a veure ahir es diu "9 star hotel". És un documental israelià, sobre els treballadors il·legals palestins a Israel, procedents de Palestina. El director fa un seguiment d'un grup d'aquests treballadors de la construcció (perquè serà que a la construcció hi ha tant "marrulleo"?) en el seu periple per travessant la frontera, evitant els policies i militars israelians, vivint en campaments improvisats vora les obres on treballen... No és un film polític, que parli dels problemes polítics israel-palestina, encara que hi són implícits d'alguna manera.¨És un film sobre l'absurd de les fronteres. </div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-19116866052892286122007-06-06T15:35:00.000-07:002007-06-06T15:47:51.702-07:00noms i homenatges (I)<div align="justify">Ahir vaig anar al cine. A un cine "d'art i assaig". Es diu <a href="http://www.filmforum.org/">Film Forum</a>, i està pel Village. Al cantó de Tribeca. És un cine petit, amb dues sales molt petites, i la pantalla encara més petita. Passen moltes pel·lícules interessants, d'aquelles difícils de veure. Duren entre una setmana i 15 dies. Hi ha una programació per avançat, així que un sap què vol anar a veure. </div><div align="justify"><br /></div><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgCIj5HJNFwsk_PtbhJjompsWiFBT4qAHjIX5Bhj68upbQVsWp32oXSoACl0G_ADU2X91FzYw30_MuNfuA9etSvIUmnO4ISvAz0Vc4GuDcObkjnAooBsi1JH8HRECujqG6UxwkV0pp8Emo/s1600-h/P1010834.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5073086371601843314" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgCIj5HJNFwsk_PtbhJjompsWiFBT4qAHjIX5Bhj68upbQVsWp32oXSoACl0G_ADU2X91FzYw30_MuNfuA9etSvIUmnO4ISvAz0Vc4GuDcObkjnAooBsi1JH8HRECujqG6UxwkV0pp8Emo/s400/P1010834.JPG" border="0" /></a><br /><div align="justify">Avui no hi havia gaire gent, a la sala. Era l'últim dia de la pel·lícula que he anat a veure. M'he assegut, i he observat que totes les butaques del cine porten un nom, en homenatge a algú que ha finançat el cine d'alguna manera. Ostres, m'havien dit això dels bancs dels parcs, però això del cine ja m'ha deixat completament trastornat. Algun dia hauré de parlar d'aquest tema de les donacions, quan ho entengui una mica millor, doncs configura una s'erie de detalls que un es va trobant per la ciutat als que no estem acostumats: tots els edificis porten el nom d'un persona o família, alguns grans museus estan estructurats per galeries, cadascun amb un nom tembé, per arribar a lo més petit com és una butaca del cinema.</div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-54030021756312356292007-06-05T15:13:00.000-07:002007-06-06T15:35:37.932-07:00la informació<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhGA8EUwPng0nv7INQRvqKd59V7xZCmDKD5N6j36T3thUJXHttbukguPehc3jUVWFVdtnq4w3zUcFFs_qXx2-4OqwBzT7Ezky9alu6vfYPqCgWqYMvzR9MRRLRMcxdvCk671tJaaArSRzU/s1600-h/P1010801.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5073079692927698002" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhGA8EUwPng0nv7INQRvqKd59V7xZCmDKD5N6j36T3thUJXHttbukguPehc3jUVWFVdtnq4w3zUcFFs_qXx2-4OqwBzT7Ezky9alu6vfYPqCgWqYMvzR9MRRLRMcxdvCk671tJaaArSRzU/s400/P1010801.JPG" border="0" /></a><br /><div align="justify"><span style="font-family:verdana;">La televisió atabala. Hi ha un munt de canals. He fet zàpping fins al canal nº 200, i encara continuava. No he arribat al final. A més, cap m'ha interessat. Totes les TV ténen la cantarella del mític anunci de "pampansilk" de les 3 de la matinada. Potser és aquesta cantarella la que em tira enrere. Els documentals del Michael Moore semblen una caricatura d'aquesta manera de comunicar, però estant aquí t'adones que és que tots parlen igual, la informació està presentada de la mateixa manera! Molta publicitat, exageració, canvi de tema constant...</span></div><div align="justify"><span style="font-family:Verdana;">Els diaris és una altra història, també. N'hi ha infinits. La majoria gratuïts, moltíssims diaris locals (i per locals, vull dir de barri), en multitud d'idiomes, diaris de gais a lower west side... Els de major difussió són molt "a l'anglesa", molt sensacionalistes i parlant de celebrities. L'únic que aconsegueixo llegir, de moment, és el <a href="http://www.nytimes.com/">New York Times </a>(ja m'han dit també que el Financial Times es deixa llegir). Té molts articles d'opinió i bastanta informació de cultura. La informació pretén ser objectiva, però la veritat és que no ho acaba de ser massa. Però, és que encara queda algun diari objectiu i independent, al món? Però és un diari incòmode de llegir. Poc pràctic. Fulls enormes, mal paginat, notícies que comencen a la pàgina 2 i continuen a la 6... Sembla com si, tractant-se d'una cosa efímera, no dediquessin ni un minut més del necessari a la paginació. Que diferent dels nostres diaris! També sorprèn que el diari moltes vegades tingui pàgines senars. És a dir, que queda un full "suelto" al mig, no plegat en 2 com tota la resta de diaris.</span></div><div align="justify"></div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-50761466999290587392007-06-04T11:00:00.000-07:002007-06-04T11:56:16.972-07:00la música que m'acompanya (I)<div align="justify">Plou a New York. El dia és gris, fosc. No he sortit al carrer, encara. S'està bé a casa. He continuat amb les meves reflexions "illaflaubertianes", que em guardo per a mi. Per compensar el dia gris, he recuperat un disc alegre. Un disc del Harlem. </div><div align="justify"></div><div align="justify"><br /></div><div align="justify">Als anys 60, al Harlem negre hi havien disturbis continus, com per tot el país. La població negra estava enfurismada, tenia poques oportunitats, es reclamaven els drets civils... </div><div align="justify"></div><div align="justify"><br /></div><div align="justify">Al Harlem es van crear el Harlem Youth Opportunities Unlimited (<a href="http://en.wikipedia.org/wiki/HARYOU">Har-You</a>), un grup d'activisme social creat per a millorar les condicions d'educació i oportunitats laborals per als joves afroamericans del barri. També tenia un fort component reivindicatiu, encara que el seu treball al barri fins i tot va ser recolzat econòmicament per l'administració. Els seus plans incloïen la reorganització de les escoles del barri, la provisió dellars d'infants i educació i activitats extra-escolars, programes d'ocupació per a aturats...</div><div align="justify"><br /></div><div align="justify"></div><div align="justify"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEja6XZuOwzUgDVHXJSWmNFOACJuAaowHdCzdYyYLVDBkEUNVLSpqF_VIUvZvR7VNLwF9MebYLGPpbuK_BRdR7JOXL6uxolRGzTFEOEyvCE500T2Ns_47OoSFp0woJWrLiiOWeLPunzofIY/s1600-h/haryoupercu_haryouper_101b.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5072280075409578626" style="WIDTH: 385px; CURSOR: hand; HEIGHT: 396px" height="369" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEja6XZuOwzUgDVHXJSWmNFOACJuAaowHdCzdYyYLVDBkEUNVLSpqF_VIUvZvR7VNLwF9MebYLGPpbuK_BRdR7JOXL6uxolRGzTFEOEyvCE500T2Ns_47OoSFp0woJWrLiiOWeLPunzofIY/s400/haryoupercu_haryouper_101b.jpg" width="370" border="0" /></a><br /></div><div align="justify">Un dels programes educatius del <a href="http://en.wikipedia.org/wiki/HARYOU">Har-You </a>va ser el programa musical. Es va contractar el precussionista jamaicà Joe Montegro per a ensenyar percussió africana i jazz. D'aquest programa, al cap de 4 anys en va sortir una banda d'11 joves entre 16 i 19 anys, que van gravar un disc mític anomenat "<a href="http://www.amazon.com/Har-You-Percussion-Group/dp/B000005O8F/ref=sr_1_3/002-9782956-6632831?ie=UTF8&s=music&amp;amp;amp;qid=1180982110&sr=8-3">The Har-You percussion group</a>" (1968). El disc que ara mateix m'acompanya mentre escric aquest post. Ple d'energia i multiculturalitat. Molt jazz, molt llatí també, i molt africà.</div><div align="justify"><br /></div><div align="justify">Podeu escoltar-los <a href="http://www.dancetracksdigital.com/search/full.php?FULL=77956">aquí</a>.</div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-513873883514171972007-06-03T23:40:00.000-07:002007-06-04T11:57:10.643-07:00loft<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhRxd6flgY9H0l7qi4rWbYma6TbHyT87P-BNHNzoxwlFXhX2-K1iqlg7jah3h8-UC7krk9E8vYJo6DWMPjGDsUX3un6eKjTOVhbm0rw2CiofCN0RSqIdoT7_8MeMNI9VMHAFO3SsvjOtn4/s1600-h/P1010490.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5072284391851711122" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhRxd6flgY9H0l7qi4rWbYma6TbHyT87P-BNHNzoxwlFXhX2-K1iqlg7jah3h8-UC7krk9E8vYJo6DWMPjGDsUX3un6eKjTOVhbm0rw2CiofCN0RSqIdoT7_8MeMNI9VMHAFO3SsvjOtn4/s400/P1010490.JPG" border="0" /></a><br /><div align="justify">Per cortesia de l'Ana, una gallega (barcelonina d'adopció, també), festa novaiorquina al seu loft de Williamsburg. Amb terrassa inclosa, tot i que la nit plujosa no ha permès gaudir-ne. El primer loft que "visc" des de dintre. Tot allò esperat: arribada per un carrer desangelat; edifici industrial, descomunal; escales de magatzem; portes i més portes, passadissos interminables...; i un cop a dins: sostres alts, instal·lacions vistes (com ha de ser); personalització de l'espai; art... gràcies Ana.</div><div align="justify"><br /></div><div align="justify">I de passada ha sigut la primera trobada amb els blogaires que teniu linkats en aquesta pàgina, fora de la pantalla... <em>enchanté</em> quillem i miq. I marta. </div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-1893764574056718794.post-53298653903960514092007-06-01T22:22:00.000-07:002007-06-02T23:45:44.329-07:00sorolls<div align="justify">l'aire acondicionat de casa (un ha d'escullir entre passar calor i poder sentir la música amb dignitat); la nevera (des de la cuina no hi ha manera de sentir la tv); ambulàncies (sovint); un helicòpter, alguns matins; clàxons; vibració dels baixos de la tv del veí; el dia que se li acudeix de veure una pel·li d'acció (sort que no és gaire sovint); vibració de les canonades quan algun veí obre l'aixeta; fregament, un so més agut, en les canonades quan el veí es dutxa; soroll d'aigua en ebullició en els radiadors (això quan feia fred).<br />Sort que estic en un edifici de classe mitjana, en un barri tranquil.</div>perehttp://www.blogger.com/profile/16299824164829415054noreply@blogger.com0