xirinacs i philip roth

Avui la C. m’ha enviat un article del Lluís Maria Xirinacs, parlant de la mort, de les dificultats que tenim per a assumir-la, per tenir-la present en les nostres vides i en nosaltres mateixos. Gràcies. Fa dies em va tocar molt, la seva mort. Era un senyor de fortes conviccions, i molt quixotesc en la manera de lluitar per elles. Tant de bo molts més catalans se li assemblessin ni que fos una mica! La seva mort, diguem-ne el seu suïcidi, em va tocar perquè la mort de persones coherents amb ideals que un comparteix fa que un se senti culpable per tot el que podria fer i no fa, per les petites covardies de cada dia... Així em vaig sentir jo, almenys. Era a Almeria quan me’n vaig assabentar, envoltat de persones amb les que no vaig ser capaç de compartir aquesta barreja de tristesa i culpa. M’ho vaig quedar a dins, tot i que em vaig arrossegar melancòlic tot el dia.
Per a mi, Xirinacs ha estat el Gandhi català. Les seves vagues de fam davant de la presó model per demanar l’amnistia dels presos polítics, amb pallisses policials incloses, la seva acció al senat, on va quedar-se dret durant sessions i sessions perquè no li era permès parlar en català (si això ho fessin tots els diputats catalans del congrés “otro gallo cantaría”), la seva campanya “em planto per la independència”, que va durar mesos i bastant solitari... Fins i tot diria que va dur el seu pacifisme al límit en les seves declaracions sobre “ser amic d’eta”. Per als que no entenen aquestes paraules en la vida d’un pacifista com ell, els diria que molta més gent hauria d’haver dit això, el carrer s’hauria d’haver omplert de pancartes a favor de la llibertat d’expressió, en aquells moments. Les paraules de Xirinacs jo les vaig entendre com una manera de deixar en evidència la llei de partits (recordeu que abans de dir la famosa frase va deixar anar: “declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal...”), una llei descaradament contra la llibertat d’expressió, de pensament i d’associació. Una llei, que seguint l’estela de les lleis antiterroristes, considera més assassí un membre d’Eta que un que mata per plaer o per malaltia mental...
Però bé, més enllà d’aquest petit pensament sobre la figura de l’home, el tema de la mort em permet rescabalar un llibre que he llegit fa poc, que vaig portar de New York. Es tracta de “Everyman” de Philip Roth (“Elegia” en la versió catalana). Tenia molt bones referències d’aquest deixeble de Saul Bellow (els meus amics del Grup de lectura se’n recordaran del llibre “Experiència”, del Martin Amis), del seu llibre “Portnoy’s complaint” (El trastorn de Portnoy), de les seves obres crítiques amb el seu país... I el llibre realment ha connectat amb mi. És el repàs de la vida d’un home qualsevol (com bé indica el títol), pels seus pensaments, pels alts i baixos de la seva vida, les alegries, les pors, els fracassos, les derrotes o els errors que ens acompanyen per sempre... Aquest llibrre té tot el sentit en un autor de 73 anys. Es tracta d’una narració en tercera persona, descriptiva, però a la vegada un se sent molt identificat amb el protagonista únic de la novel·la. Diria que d’aquí ben poc, quan la recordi, pensaré que estava escrita en primera persona. M’ha commogut especialment els moments en què un sent la mort propera, les sensacions complexes de sentir-se poc útil, de voler acabar, i a la vegada el vertígen, l’aferrar-se al poc que queda quan un en sent l’olor... Aquesta part lligaria amb en Xirinacs i amb l’article que avui he rebut de la C.

“There was a short, plump elderly woman at both the funerals who swept so uncontrollably that she seemed moret han a mere friend of the dead and instead, impossibly, the mother of both. At the second funeral, she stood and sobbed only a few feet from him and the overweight stranger next to him, who he assumed was her husband, even though (or perhaps because), with his arms crossed and his teeth clenched and his chin in the air, he remained strikingly aloof and apart from her, an indifferent spectator who refused any longer to put up with this person. If anything, her tears would seem to have aroused bitter contempt rather than sympathetic concern, because in the midst of the funeral, as the rabbi was intoning in English the words of the prayer book, the husband turned unbidden and impatiently asked, “You know why she’s carrying on like that?” “I believe I do”, he whispered back, meaning by this, “It’s because it is for her as it’s been for me ever since I was a boy. It’s because it is for her as it is for everyone. It’s because life’s most disturbing intensity is death. It’s because death is so unjust. It’s because once one has tasted life, death does not even seem natural.” I had thought – secretly I was certain – that life goes on an on. “Well, you’re wrong,” the man said flatly, as though having read his mind. “She’s like that all the time. That has been the story for fifty years,” he added with an unforgiving scowl. “She’s like that because she isn’t eighteen anymore.”