els àpats dels americans

He dinat en un parc. Això de dinar, en aquesta ciutat, encara ara em sorprèn. La gent menja a qualsevol hora, i qualsevol cosa. Des del millor al pitjor. Molt sovint, amb pressa. Al metro anant d’un lloc a l’altre, a la mateixa oficina amb una carmanyola comprada a la botiga de sota... i molta gent als parcs. Al parc que he anat, molt a prop de la ONU, estava ple de gent. No hi cabia ningú més, assegut als bancs. De fet, és l’únic racó agradable i tranquil que he trobat per aquesta part de la ciutat. Un racó de pau, qualsevol diria que està al mig del Midtown! La cosa funciona així: un entra al Deli corresponent (a la vora dels parcs sempre se’n troba algun que funciona d’aquesta manera), i hi troba un seguit de safates amb amanides variades i altres plats més alimenticis. Un s’agafa una carmanyola de plàstic i se l’omple amb el que li sembli. El portes a caixa, i et cobren a pes. I cap al parc. Que a gust que s’hi estava! Realment, en dies de calor (i avui déu-n’hi-dó) al carrer no s’hi pot estar. Els grans edificis, els locals, els cotxes... tots expulsant l’aire calent del seu interior per estar frescos, i l’envien cap al carrer, pujant-ne la temperatura varis graus, a part de les bafarades d’aire calent...

La ciutat, reflexada en l'edifici de la ONU