visita al Metropolitan (I)

Dia per aprofitar al Metropolitan. Avui tanquen tard, i això permet visitar-lo amb certa tranquil·litat, sense pressa. Bé, això és el que pensava abans d’entrar. És molt més gran del que m’esperava, així que ha donat per veure’n només una petita part. Molt petita. Ja està bé, però. Millor per a digerir-ho.



El Metropolitan és un museu de museus. I de galeries. Potser això és el que més m’ha xocat. Estic acostumat als museus amb un criteri museogràfic unitari, on les obres estan col·locades segons una opció expositiva determinada, on algú hi ha pensat. Fins i tot en les adquisicions. Al Metropolitan, del qual he vist només la part d’art modern i contemporani, no m’ha semblat així. Hi ha un esquema general al museu, és a dir que tota la pintura i escultura modernes estan en la mateixa zona del museu, i no barrejades amb les escultures de la Gràcia clàssica, per exemple. Però dins de la zona de l’art modern no m’ha semblat veure-hi un ordre lògic. De fet, cada sala porta el nom d’una persona o una família, dels que han fet la donació de les obres que hi ha exposades. És a dir, tot funciona a base de donacions de col·leccionistes, moltes vegades hi ha quadres de grans noms però no els més interessants (estratègia de col·leccionista).

Fins i tot ara hi ha una exposició temporal sobre la Col·lecció Stephen Clark / Sterling Clark, dos germans col·leccionistes que han fet grans donacions al museu. En l’exposició temporal es parla sobretot dels dos personatges, i s’exposen les obres que adquiriren al llarg de la seva vida, la majoria d’elles donades al MET, i el perquè de les adquisicions. Hi intervé el gust personal dels dos col·leccionistes, però sobretot la visió comercial de l’art.

Tot i això, hi ha grans obres, al museu, potser no tan ben escollides com al MOMA, però tot i així alguns bells exemplars d’art del segle XX. Cada obra està acompanyada per un petit text, molt explicatiu del qudre, de l’artista, del context, que s’agraeix.

Aquí va un resum de les obres vistes, la meva llista de preferències. Se'm notarà el meu "spleen" natural?

Rousseau. The forest in winter at sunset. 1812-67. El quadre més important de Rousseau, en el qual va treballar durant més de 20 anys, i que no va vendre mai pel valor que li donava. I realment val la pena veure’l en directe. Per la dimensió, per la melancolia que desprèn... quasi hauria de dir que hi havia massa llum a la sala per al quadre.

Georges Seurat. Portrait of Edmond-François Aman-Jean. 1883. En Seurat és conegut pels seus quadres puntillistes, que a mi personalment no em diuen res. Aquesta és una obra menor, poc coneguda potser, però que a mi m’ha impressionat especialment. El traç del llapis, la insistència, acaba formant un quadre fosc, en el que la direcció del traç dibuixa textures, teixits, ombres... amb una tècnica perfecta.

Van Gogh. Wheat field with cypress. 1889. A mi el Van Gogh sempre em deixa amb la boca oberta. Veure la precisió del traç, la força i la passió de la natura en els seus paisatges, el vent en el moviment dels núvols... el més expressionista dels impressionistes. En els paisatges és on es veu amb més claredat. M’hi he passat una bona estona, tal com em va passar al MOMA.

Monet. Rouen Cathedral: the portal (in sun). 1892-93. Coneguda sèrie de la façana de la catedral de Rouen, que va pintar des de l’habitació d’una pensió, a varis moments del dia. Senzillament fabulós.

Cezanne. Mont Sainte-Victoire. 1920-26. Un paisatge de la sèrie occitana. Al quadern escric: “taques, més que taques. Com si la pintura estigués repassada i repassada: pinzellada sobre pinzellada. Amb pinzell gruixut, sense direcció voluntària. Aquest caos, vist de prop, dóna una vibració intensa al quadre vist en conjunt.”

Balthus. Thérèse awake. 1938. Thérèse dreaming. 1938. Quadres mooolt trastornadors. Inciten la pedofília, gairebé diria. És una pintura figurativa, amb un punt surrealista, que xoca sobretot pels temes que pinta. En aquest cas, nenes en posicions dubstosament obscenes. És a dir, nenes en posicions naturals, que la visió del pintor converteix en pecaminoses...

Jacob Lawrence. Pool parlor. 1942. Artista afro-americà que pintà sobretot els negres dels estats units i el seu món. Amb una tècnica senzilla i econòmica, de colors plans... propera a la il·lustració, que m’ha agradat de conèixer. En la història de la pintura els negres poques vegades han estat protagonistes.

Jasper Johns. White flag. 1955. Continuant amb les variacions de la bandera americana. Quina obsessió! El quadre, vist de prop, però, té gran intensitat.

detall del quadre

Donald Judd. Untitled. 1981. 4 caixes iguals, amb variacions en el seu interior, penjades a la paret, una al costat de l’altra. Combinació de materials, acer inox i policarbonat de color verd. Juga amb els reflexos de la llum, de la imatge... la simplicitat amb gran riquesa.

Edward Hopper. Sunlight in a Cafeteria. 1958. No he vist el famós quadre de Hopper, però aquest que hi havia té el mateix ambient de soledat.

Robert Motherwell. Elegy to the Spanish republic 70. 1961. Un més de la sèrie de la república. M’impressiona la força del quadre. Voldria saber-ne més. La simbologia de les taques negres. Aquesta mena de boles o bales, què ens volen dir? De tota manera, el quadre no deixa de tenir una certa tragèdia intrínseca, en la força del negre amb pintura densíssima i gruixuda sobre la tela, sobre el blanc.

Gerhard Richter. Seascape I. 1969. Pintura que semblen fotos, amb una boira que els hi dóna un aire malenconiós, trist. L'artista projecta fotografies sobre la tela, i sobre aquesta projecció pinta, copiant la realitat a través d'una fotografia, amb gran precisió i poesia. Aquest tipus d'actitud en l'art deixen completament astorat.

George Baselitz. Adler em Fenster. 1982. En una galeria on hi havia l’art més contemporani, m’ha sorprès aquest quadre, d’una gran força, proper al Motherwell per la força i la textura però més expressionista. Com en aquell, el pes de la pintura, la força del negre, que ho envaeix tot. (no l'he trobat a la web per a poder-vos-el ensenyar).

Chuck Close. Lucas. 1986-87. Fa poc vaig sentir-ne parlar a la televisió. Avui l’he vist en directe. Impressiona, per la tècnica sobretot. És una mena de neo-puntillista, però amb gran rigor. El quadre està dividit a quadrets, que va pintant a colors, per donar una intura hiper-realista vista a distància. Una mena de pixelat artesanal.

detall del quadre

Hiroshi Sugimoto. Fotografia. Vàries fotografies recents. Boden Sea; Stadium drive - In Orange; UA Walker, NY (de la sèrie Theaters).

* Perdó pels títols en anglès de les obres. Sé que no és molt acadèmic, és tal com estaven anomenades al museu. No hi havia el títol original. Aquests anglòfons...

La setmana que ve parlaré de l'expo "Barcelona and Modernity: Gaudí to Dalí", que també he vist avui. He de veure al Guillem, i de la conversa segur que en surten coses per explicar.