experiència arquitectònica

La setmana passada, abans d’entrar en l’estrés i l’estranyesa sentimental d’aquests dies de despedida de la ciutat dels gratacels i de les persones que hi he conegut, vaig fer dos petits viatges, bàsicament arquitectònics, fora de la ciutat. He anat a New Haven (on hi ha la universitat de Yale), i a Boston. Estant aquí, tan lluny de casa, és gairebé pecat mortal no anar a veure les grans obres del Louis Kahn, arquitectura amb majúscules, i és el que he fet.
A New York no diria que la qualitat de l’arquitectura sigui una cosa destacable. Vull dir que no hi ha grans obres, exemplars dintre de la disciplina. Potser el Museu Guggenheim. Potser queda tot tapat per la potència de l’altura dels gratacels, pel moviment i el soroll del carrer, per la brutalitat de l’urbanisme de Manhattan... però diguem que, tot i que hi he estat atent, m’ha frapat més de Manhattan totes aquestes altres coses que no pas un objecte arquitectònic concret.
Dels dos viatges, em va impressionar especialment Yale. És un campus enorme, en un poble (diguem ciutat) relativament petit, del qual la universitat és el verdader motor. De fet, aquesta ocupa la major part de la superfície, per exemple. I si comptem els habitatges on hi ha estudiants i professors... Un campus allunyat de tot, tancat en si mateix, amb prou activitat cultural, pel que m’ha semblat veure. Amb història i pedigrí, que transpira per tots els porus, en cada racó, en cada edifici.

A Yale hi ha dos edificis del Louis Kahn: la seva primera obra important, la Yale University Art Gallery, i la darrera, que van acabar col·laboradors seus després de la seva mort, el Yale British Art Museum. Tots dos excepcionals, corprenedors, sobretot el British. Té una llum fantàstica, i aquest rigor intern místic tan kahnià. Després de veure’l, de fixar-me una mica en els detalls, ostres, l’Auditori de Barcelona és una gran còpia!

Però no volia parlar d’aquests dos edificis, de fet. Al mig del campus vaig trobar una joia d’edifici. Una de les experiències arquitectòniques més radicals que he tingut. Es tracta de la Beinecke Library, dels S.O.M. (de l’època del Gordon Bunshaft). És una biblioteca de manuscrits, primeres edicions, llibres molt especials. I l’edifici, ja des de l’exterior, ens ho comunica. És una caixa blanca, opaca des de fora, sense ni una finestra, aixecada uns 2,40 de terra. Talment un bunker, un bagul del tresor, un joier. Per entrar a dintre, un es posa a sota d’aquesta “caixa”, el cap gairebé et toca al sostre, i un cop a dins, ooops, tens la caixa oberta cap amunt, tot de sobte, després d’entrar acotant el cap. I quina caixa, senyor! Com d’ivori. Les parets són fetes de pedra blanca, potser marbre, translúcida de manera que una tènue llum entra a través de les parets. Podem pujar al primer pis, que és la base de la “caixa”, una mena de galeria perimetral, que dóna la volta a un element fantàstic, un monolit que s’aixeca de terra i arriba gairebé a tocar del sostre, al mig, tot de vidre, a dintre del qual hi ha tots els incunables, manuscrits, etc, perfectament il·luminats perquè siguin els protagonistes. És el tresor que l’edifici protegeix i homenatja.