Museus i Richard Serra

Per compensar el silenci, deixo aquí unes notes sobre tres experiències expositives de la setmana, cadascuna amb els seus moments i sensacions, totes diferents i no per això menys interessants.

Primer. Dissabte 9 /6

Al borough de Queens, tocant a l’East River, just per davant de l’illa Roosevelt, hi ha un petit museu dedicat a l’obra de l’escultor Isamu Noguci. Hi vaig estar en una tarda tranquil·la de dissabte. Una recomanació encertadíssima del Joseph Merz. Poca gent. Silenci.
El voltant és una estructura urbana estranya, venint de la ciutat europea. Té l’aspecte de suburbial però no ho és del tot. Alguns solars buits, la ciutat és baixa (màxim 2 plantes) comparat amb Manhattan. Hi ha una descompressió forta en aquest sentit. Els habitatges es barregen amb magatzems i tallers. Els edificis, de molt mala construcció, quasi efímera. El comerç està molt concentrat en carrers que normalment connecten amb estacions de metro. Al voltant del museu, però, res de res. El metro és lluny, uns 20 minuts a peu.
He de confessar que l’obra del famós escultor no m‘atreu excessivament. Formes properes al surrealisme de Miró, pedra polida fins a la brillantor... però la visita al museu em va servir per acostar-me a facetes desconegudes de la seva obra i de la seva vida. Els exercicis de textures sobre la pedra, els projectes d’espai públic, i sobretot la seva vida. Una vida apassionant.
Noguchi va néixer als Estats Units, concretament a Califòrnia. Els seus pares, el poeta japonès Yone Noguchi, i la seva editora als Estats Units, admiradora de la seva obra, enamorada d’ell però no corresposta. Isamu va créixer, doncs, sense pare, entre els Estats Units i el Japó, on es va traslladar la mare tot i el rebuig del poeta. L’artista va estudiar després als Estats Units, lluny de la mare, hostatjat per amics i professors. Tot i aquesta difícil vida de joventut, va fer un camí molt personal en l’escultura, i va fer de connexió artística entre el Japó i els Estats Units. En són molt conegudes les làmpares de paper, basades en les tècniques tradicionals orientals.
El museu és petit i acollidor. L’espai molt obert, les escultures a la intempèrie i un jardí tancat per un mur ple d’enredaderes. Un racó de silenci en aquesta ciutat sorollosa. Un refugi per a la meditació en un espai amb un cert misticisme, acompanyat per les escultures ben definides de l’artista.

Segon. Dilluns 11/6

La visita de dilluns em va portar fora de la ciutat. El museu Dia:Beacon és una gran nau industrial a la vora del riu Hudson, cap al Nord. La fundació Dia, que estava a Chelsea, la va comprar i hi va portar la seva col·lecció. Hi havia hagut una impremta antigament. La fundació té una col·lecció importantíssima d’art conceptual i minimalista de New York, dels anys 60-70, que va posar New York al centre del món artístic. Donald Judd, Sol LeWitt, Dan Flavin, així com dels grans artistes del Landscape Art americà també de la mateixa època (Michael Heizer, Walter deMaria, Robert Smithson...). Per als que apreciem aquesta corrent artística el museu és una meravella (Joan, vaig pensar tant en tu!). Espais enormes, sostres alts, les obres col·locades de manera generosa... permet una relació amb les obres fantàstica, sense constrenyiments d’espai. La col·lecció està plena de les millors peces de tota la colla d’artistes que parlava abans, i també del moviment paral·lel alemany (Richter, Wiener, Beuys...). El fet que un agafi el tren per a venir aquí també provoca un estat d’esperit diferent, més relaxat, sense presses, per tant permet disfrutar més del que s’està veient. L’entorn també acompanya. El riu, de mida americana, està al costat mateix.

copyright foto Dia:Beacon

En una sala més gran encara, hi ha un petit-gran tresor, tres peces del Richard Serra molt pensades per a l’espai en el que estan posades. Dialoguen amb el que ténen al voltant. L’espai està en brut, sense ni pintar, no hi ha il·luminació artificial més que unes bombetes, i això fa que l’experiència d’entrar en les grans planxes d’acer sigui molt potent. Les deformacions espacials de les escultures provoquen un cert mareig, un desequilibri de l’observador, de gran intensitat. L’entorn despullat i industrial s’adiuen molt bé amb la textura de l’acer rovellat.

Tercer. MOMA, Richard Serra Sculpture: forty years. Divendres 15/6

Divendres el MOMA és d'entrada gratuïta. Així que he aprofitat l'avinentesa i he visitat l'exposició amb el César, un estudiant d'arquitectura que he conegut per aquí. El museu sembla més un centre comercial, avui. Està ple de gent, movimenti soroll. No gaire adequat. La resta de dies tampoc és gaire diferent, cal dir.

L'exposició confesso que se m’ha fet petita i curta. És clar que, tenint en compte el tamany de les darreres obres del Richard Serra, finalment n’han pogut col·locar poques. El recorregut cronològic permet entendre d’on surten les formes de les seves actuals escultures de xapa d’acer. Veient les seves escultures anteriors, fetes de rotllo de cautxú, i les formes que de manera natural en sortien, la xapa d’acer és una evolució formal buscant l'estabilitat.
Com deia, l’exposició se m’ha fet petita, i la interacció de les peces amb el museu poc interessant. Després d’haver estat al Dia:Beacon trobo que la diferència és notable. Les grans escultures de la darrera època entenc que són per a estar a l’aire lliure, per a dialogar amb el cel, el sol, les plantes... i el MOMA és el més allunyat d’això. El sostre queda a prop, les guies i els focus ténen una presència massa important... limiten una mica l’experiència de les obres, i això que n’hi ha una d’instal·lada que és impressionant (Sequence). No he sentit el desequilibri que vaig sentir a Beacon, però el més probable és que la segona experiència un no la viu de manera tan intensa com la primera (com tot a la vida).

Silenci

Fa dies que no escric res al blog. La inspiració m'ha abandonat una mica. Els dies se'm fan curts, la tornada s'aproxima, i em desperta una certa angoixa intermitent. Deixo aquí aquesta foto molt adient per al meu silenci d'aquesta setmana.

un tel fi

Avui New York estava especialment bonica. La primavera ha tornat una estona, les temperatures s’han moderat lleugerament. Una fina calitja entelava la visió de la ciutat.
He sortit una estona a passejar, per ventilar una mica el meu constipat de canvi d’estació. He creuat Manhattan pel carrer 125, l’eix vertebrador del Harlem negre, el carrer més viu. A cada avinguda que anava creuant, la vista es perdia lluny, en la nebulosa dels gratacels, al fons, difuminats per aquesta calitja que avui ho cobria tot. Els colors, al meu voltant, eren més vius. Harlem està ple de color. No només de pell. També els edificis, la roba, el menjar...
He baixat la 5a avinguda, i he tornat cap a l’oest tot travessant Central Park. La vista dels edificis que l’envolten, avui, amb el sol baix de fi de tarda, era fabulosa. M’he assegut en un banc per a contemplar-ho, embadalit amb el filtre “venecià” que tenia avui la ciutat. Davant meu anaven passant novaiorquins fent footing, mentre jo assaboria el plaer de la llum del vespre. I em semblava increïble que tothom estigués corrent, davant meu, insensibles a l’espectacle.
M’havien convidat a una festa, avui. Però entre l’estat gripal que arrossego i la melanconia mental de la tarda, no m’hi sentia massa disposat (mil disculpes, G i M, i moltes gràcies). Així que m’he comprat un bon formatge, uns ravioli fets a mà, i per una vegada he cuinat amb ganes, i he disfrutat d’un bell sopar, a casa, acompanyat per la Martirio (Primavera en Nueva York, 2006). Sí, noi, hi ha dies tristos que la bellesa acaba aixecant fins a nivells de plaer inconfessables.
Mentre escric aquestes línies la Martirio ja m’ha deixat, els plats són a l’aigüera, i m’acompanya ara en Mikel Laboa (Xoriek, 2005). Quin bell complement. Quina tendresa. Quina tristesa. I quina força més profunda i necessària.

el museu guggenheim

Dins del meu recorregut, aquesta tarda m’he aturat al Museu Guggenheim. Hi he entrat. A la tarda de divendres és “pay-what-you-wish”. Sort n’he tingut. Perquè haig de dir que m’he endut una gran desil·lusió. Confesso que hi havia exposicions a mig montar, que no es podia baixar tota la rampa expositiva sencera, que hi havia bastanta gent... però el museu m’ha semblat esquifit de petit, l’espai massa baix de sostre per a exposicions, l’ampliació encara m’ha semblat més petita, i poc sensible. Les obres de la col·lecció més aviat dolentes, les dues exposicions temporals poc interessants... no sé, potser tenia el cap massa a fora, a la llum de la tarda, a la bellesa de la ciutat avui. Demano disculpes per la poca objectivitat dels meus comentaris.
Finalment, m’he concentrat en la rampa expositiva, aquest element tant potent i definitori del museu. M’hi he passat una bona estona mirant-m’ho. Realment té força. La poca altura i inclinació del muret de protecció encara la dramatitza més. Potser treu massa protagonisme a les exposicions que es col·loquen al seu perímetre.

la bellesa de la vellesa

Quan un està en el meu estat, és a dir vaguejant durant tants dies, i sense plans preestablerts, li poden passar les coses més inesperades. L’actitud és diferent. Com més dies passen, més lliure i obert em sento. M’agradaria mantenir aquesta actitud, a la tornada.
Avui he anat al Dumbo (la part de Brooklyn que queda sota els dos ponts de Brooklyn i Manhattan), m’hi he trobat amb un arquitecte italià que està fent un concurs d’arquitectura molt ambiciós a la Xina. M’havia demanat de veure’ns per ajudar-lo a aclarir-se les idees. Ja se sap que quan les expliques a algú aquest explicar ajuda a aclarir-se un mateix. Em sembla que l’he ajudat. Ha estat estrany. M’he sentit molt a gust compartint idees sense la pressió d’haver-les de posar sobre el paper.
Després he començat un passeig cap al sud, arran del riu. Brooklyn Heights és un barri molt agradable. El més agradable que he vist fins ara a la ciutat. Les cases són relativament baixes, amb una certa noblesa. Els carrers estan plens d’arbres, plàtans la majoria, que li dónen un caràcter europeu, molt frondosos.
En un racó d’aquest barri hi he vist dues cases de bloc de formigó, molt austeres i ben dissenyades. M’han recordat l’arquitectura domèstica del Louis Kahn. I, amb l’actitud oberta i despreocupada que parlava al principi del post, combinada amb una certa curiositat, he trucat una de les cases, per preguntar qui era l’arquitecte que havia dissenyat aquelles dues petites joies. Ha sortit una dona d’uns 65-70 anys, la Mary. Ella i el seu marit, en Joseph, que ha sortit al cap d’una estona, n’eren els arquitectes, i propietaris d’un dels apartaments. M’han ensenyat l’edifici fins a l’últim racó, totes les millores que hi ha anat fent al llarg de la visa, m’han ensenyat fotos, m’han parlat de les seves filles, d’Itàlia, país que adoren, del Louis Kahn... m’he passat la tarda a casa seva, mirant el fantàstic jardí que queda darrere l’edifici. Hem parlat molt de la passió de l’arquitectura, de dissenyar, dels alts-i-baixos i de la lentitud. De la discreció necessària per afrontar molts projectes complicats... Hem connectat de seguida. Estaven exultants. Això que algú els feliciti per una obra feta tant de temps, ja no els deu passar gaire sovint. A un creador, sobretot d’una professió tan “seca” com l’arquitectura, una petita felicitació pel treball fet, un simple “m’agrada” ens compensa moltes coses.

espectacle al vagó

... i ells disfruten, més que els viatgers, que pràcticament els ignoren.

9 star hotel

La pel·lícula que vaig anar a veure ahir es diu "9 star hotel". És un documental israelià, sobre els treballadors il·legals palestins a Israel, procedents de Palestina. El director fa un seguiment d'un grup d'aquests treballadors de la construcció (perquè serà que a la construcció hi ha tant "marrulleo"?) en el seu periple per travessant la frontera, evitant els policies i militars israelians, vivint en campaments improvisats vora les obres on treballen... No és un film polític, que parli dels problemes polítics israel-palestina, encara que hi són implícits d'alguna manera.¨És un film sobre l'absurd de les fronteres.