illa flaubert


Aquest blog començà en una llarga estada solitària i pensativa a l'illa dels gratacels. Continua en la meva illa personal enmig del marasme humà que m'envolta. L'illa Flaubert és una novel·la de Miquel Àngel Riera, malaguanyat escriptor mallorquí. Un gran llibre que m'acompanya esporàdicament.
.
.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris paisatges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris paisatges. Mostrar tots els missatges

dijous, 28 de juny del 2007

dipòsits d'aigua

Un dels elements que marquen més la imatge de Nova York són els dipòsits d’aigua. Després de dies d’anar-los veient coronar els edificis, em vaig anar fixant que en molts casos estaven ocults, integrats en l’arquitectura dels edificis... i vaig començar a elaborar la idea d’aquest post. Fer un catàleg de les solucions de dipòsits d’aigua possibles en aquesta ciutat. Un catàleg que no pretén ser exhaustiu.
Els dipòsits ténen una doble funció: per una banda, garantir l’arribada d’aigua a les plantes superiors sense provocar una pressió d’aigua excessiva en els inferiors. Per altra banda, garantir un volum d’aigua constantment disponible per al sistema d’extinció d’incendis dels edificis. Havia sentit les dues raons de ser sempre que preguntava al respecte, finalment he pogut saber que el mateix dipòsit garanteix les dues funcions.


El tradicional
Començaré el catàleg pel dipòsit tradicional, el que corona mols edificis del Village, sense cap mena de maquillatge ni vestit. Fet de fusta, sense segellar juntes (hi ha molt poques empreses que en montin a la ciutat), i amb una coberta cònica de xapa metàl·lica. La foto no és meva, ans de la brillant parella de fotògrafs-arqueòlegs industrials Bernd i Hilla Becher. Una bona manera de començar el catàleg.

El precís


el maquillat



el dur


l'austerament elegant



el foradat


el venecià


el pastís de noces


el retro

el neoartnouveautipustusquets

el neoclàssic elegant

l'hipòcrita

el místic

l'escapçat

el trampós

el malalt

el transparent

divendres, 8 de juny del 2007

un tel fi


Avui New York estava especialment bonica. La primavera ha tornat una estona, les temperatures s’han moderat lleugerament. Una fina calitja entelava la visió de la ciutat.
He sortit una estona a passejar, per ventilar una mica el meu constipat de canvi d’estació. He creuat Manhattan pel carrer 125, l’eix vertebrador del Harlem negre, el carrer més viu. A cada avinguda que anava creuant, la vista es perdia lluny, en la nebulosa dels gratacels, al fons, difuminats per aquesta calitja que avui ho cobria tot. Els colors, al meu voltant, eren més vius. Harlem està ple de color. No només de pell. També els edificis, la roba, el menjar...
He baixat la 5a avinguda, i he tornat cap a l’oest tot travessant Central Park. La vista dels edificis que l’envolten, avui, amb el sol baix de fi de tarda, era fabulosa. M’he assegut en un banc per a contemplar-ho, embadalit amb el filtre “venecià” que tenia avui la ciutat. Davant meu anaven passant novaiorquins fent footing, mentre jo assaboria el plaer de la llum del vespre. I em semblava increïble que tothom estigués corrent, davant meu, insensibles a l’espectacle.
M’havien convidat a una festa, avui. Però entre l’estat gripal que arrossego i la melanconia mental de la tarda, no m’hi sentia massa disposat (mil disculpes, G i M, i moltes gràcies). Així que m’he comprat un bon formatge, uns ravioli fets a mà, i per una vegada he cuinat amb ganes, i he disfrutat d’un bell sopar, a casa, acompanyat per la Martirio (Primavera en Nueva York, 2006). Sí, noi, hi ha dies tristos que la bellesa acaba aixecant fins a nivells de plaer inconfessables.
Mentre escric aquestes línies la Martirio ja m’ha deixat, els plats són a l’aigüera, i m’acompanya ara en Mikel Laboa (Xoriek, 2005). Quin bell complement. Quina tendresa. Quina tristesa. I quina força més profunda i necessària.

diumenge, 27 de maig del 2007

Staten Island. Sortida de diumenge

Diumenge. Dia de sortir de la ciutat, anar més enllà. He fet el viatge que em va recomanar la meva amfitriona absent, l’Eugènia. Anar en ferry fins a Staten Island. M’hi acompanya la Kassandra, és el primer cop que ens veiem després d’haver-nos conegut al metro.


El primer que impressiona és el ferry i tot el que l’envolta. La quantitat de gent que l’agafa. Sembla l’entrada a un camp de futbol, per l’aglomeració. La terminal de sortida, al Downtown, és enorme. Queda al costat de l’antiga terminal de ferris a Brooklyn (sense funcionar ja fa molts anys), majestuosa. Ha estat abandonada molts anys, deteriorant-se, i ara s’estan acabant les obres de rehabilitació. Ignoro què s’hi farà. De moment, encara en surten alguns ferris cap a Governor’s island. Però ja he sentit a parlar que es farà un telefèric, per tant aquest ferri desapareixerà.
La veritat és que aquestes infraestructures que es surten de les tipologies més comunes, però que a la vegada tenen un caràcter públic però molt utilitari sense arribar a ser una industria (estacions de tren, embarcadors...) són edificis molt interessants. Porten les modes formals del moment a unes formes curioses. En aquest cas, les bocanes enormes, al cantó de l’aigua, recorda als palaus venecians, amb aquells porxos enormes sobre el canal...

El ferri ens porta a Staten Island. Una illa enorme, on viuen molts novaiorquins en casetes amb jardí, suburbials. La manera més ràpida d’arribar a la ciutat és amb el ferri. En cotxe es dóna moltíssima volta.

Hem anat a visitar el “Sailors’ Snug Harbour”. Segons la “Municipal Art Society” (associació preservacionista del patrimoni arquitectònic) es tracta d’una petita joia poc coneguda, “the buildings and grounds, including masterpieces by Minard Lafever that are among the mort important works of Greek Revival architecture in America, are spectacular, and truly one of the treasures of New York City”. Es tracta d’un terreny enorme, amb alguns pavellons col•locats en paral•lel, amb un frontal neoclàssic cadascun, de cara al canal. Era una residència per a mariners retirats, una fundació de beneficència que va crear un comerciant de mar al segle XIX. Estava molt abandonat, i de fet va estar a punt de ser completament enderrocat cap als anys 60, quan hi va haver una forta pressió popular per preservar-lo. Ara està parcialment ocupat amb varis equipaments culturals. Encara està bastant degradat, mai ha obtingut masses diners per a la seva conservació. Això li dóna un aire d’autenticitat i un cert romanticisme. Passejar-se per les sales és un luxe. LA fusta de terra cruix, les finestres no tanquen, encara són les originals de guillotina amb les manetes daurades originals...

Dins d’aquest conjunt hi ha un museu força particular. És la Noble Maritime Collection. Hi ha l’obra gràfica d’un pintor obsessionat amb els vaixells de fusta. Es veu que Port Johnston, molt a la vora, hi havia una concentració espectacular de vaixells de fusta abandonats, que s’anaven acumulant a mida que els vaixells de casc metàl•lic els substituïen a la pesca i a les rutes marítimes. En John A. Noble, el pintor, es va construir un estudi amb la cabina d’un d’aquests vaixells i va dedicar la vida a pintar, i sobretot dibuixar, aquests vaixells atracats o mig enfonsats en aquesta mena de cementiri d’elefants. Els dibuixos són apassionants, sobretot veient l’estudi (l’han recol•locat dins del museu), i sabent la vida que va tenir en John A. Noble.
Quan hi va haver tot el moviment per a la preservació del “Sailor’s Snug Harbour”, una colla de persones amants de l’obra d’aquest pintor es van posar mans a l’obra, van arreglar un dels pavellons, pintaven els caps de setmana... van organitzar un museu casolà. Ja han passat anys, però encara té aquest caràcter. Una de les persones vinculades a aquesta “Noble Crew” era bomber, va morir l’11/09/2001 al WTC, hi havia un recordatori per ell. També hi havia una habitació, que es podia visitar, que van deixar amb l’estat original per poder recordar sempre la feinada que havien tingut.
Total, un lloc amb les parets carregades d’història i emocions, que supuren per tot arreu. Una d’aquelles visites per fer sense pressa i sense esperar-ne res.

Davant del Centre hi ha el canal Kill Van Kull, amb indústries, magatzems i dipòsits a ambdues ribes. Navegat per grans vaixells de càrrega, contrasta amb la finesa dels edificis neoclàssics petits, i amb la delicadesa de l’amor d’arqueòleg d’aquest pintor pels vaixells antics. Però és un lloc agradable per fer una becaina amb el sol suau de la tarda. Hem anat veient passar els grans vaixells, agradablement, i la llum ha anat baixant fins que se’ns ha fet l’hora de marxar.


El millor del Ferry a Staten Island és el viatge de tornada. Arribar a Manhattan al final del dia, amb el sol a punt de pondre’s, és de pel•lícula. S’ha posat una boirina sobre el riu, fonent aigua i cel, difuminant la silueta de Manhattan fins a fer-la desaparèixer pràcticament. A mida que el ferry s’anava acostant a Manhattan, aquesta es va veient més i més per darrera la boirina, fins que hi ets al davant. Meravellós. De fet, hi ha turistes que agafen el ferry per tornar tot seguit, ni trepitgen l’illa de Staten Island, només per veure la “quilla” de Manhattan durant la posta de sol.

dissabte, 26 de maig del 2007

east village (I)

Parlava de l'east village. Coneguda zona de la ciutat pel naixement del punk. Pel cbgb, mític local on van començar els Ramones, per exemple, i on tocaven sovint els Stooges, el Lou Reed... També pel moviment beatnik. L'Allen Ginsberg vivia per aquí, el barri bullia de creativitat als 60-70... Tampoc m'allargo amb el tema perquè no en sé més que els quatre tòpics, però avui m'ha fet il·lusió saber que la portada d'un dels discs dels Led Zeppelin, el Physical Graffiti, és una fotografia d'un edifici situat al nº 98 de St. Marks Place. Un dels discs importants del meu humil bagatge musical.


dijous, 3 de maig del 2007

Posted by Picasa

dimarts, 1 de maig del 2007

Primer passeig. Meatpacking district, Greenwich Village i Soho

Dia d’aposentar-me. Almenys això tenia previst. Em llevo tard, començo a fer ronda de reconeixement domèstic, però al cap d’una estona rebo una trucada de la Marta, que em convida a dinar i donar un passeig a la tarda. Total, ni conèixer la casa, ni obrir la maleta ni res. Directament cap al West Side. Dinem al Meatpacking District, a un lloc anomenat Florent, un dinner relativament barat i molt de barri, un punt modern, però en el que m’he sentit la mar de bé. Acabats de dinar, la Marta m’ha fet un recorregut per Greenwich Village i el Soho. M'ha ensenyat algunes petites joies arquitectòniques.

L’únic edifici del Louis Sullivan a NY: impressionant de veure de prop tot l’ornament de la façana, principalment la cornisa de remat de l’edifici.



Hem vist la zona de la NYU (New York University), i les torres d’habitatges de la universitat del I.M. Pei & Partners (1965), inclosa l’escultura del Picasso, un conjunt fabulós, enmig del teixit més baix del Greenwich Village, no estaria malament viure en un lloc així.

Pel Soho hem passat per un munt de botigues de moda, entre elles la de Prada, on hem entrat. Hem acabat la tarda a la llibreria Strand. Una llibreria de segona mà i d’ocasió que presumeix de tenir 18 milles de llibres... la veritat és que tenia llibres d’ocasió interessantíssims i molts d'actuals, a molt bon preu. Dóna com per passar-s’hi una tarda sencera, remenant i remenant.... m’hi he comprat un llibre de relats de l’Ian Frazier (he llegit en algun lloc que és molt valorat a Nova York, provarem), el Delirious New York, del Rem Koolhaas, una tesi molt personal sobre Manhattan en el qual explica un munt de coses de la ciutat i la seva arquitectura, amb detalls sucosos i interessants que no t’expliquen ni les guies ni els llibres pròpiament d’arquitectura (serà el meu llibre de capcelera durant algunes setmanes). Ah, i un diccionari d’anglès, que bona falta em fa.


Posted by Picasa

Abans de tornar a casa encara he tingut temps de veure passar la manifestació de l'1 de maig. Bàsicament era per reclamar la legalització dels immigrants. La manifestació era petita, i no els hi han deixat ni tallar el carrer. Avançava el trànsit i la manifestació en paral·lel.