agost a barcelona

L'agost és imminent. Aquest cap de setmana molta gent ha marxat de la ciutat. El festival GREC s'ha acabat. La vida cultural sembla suspesa fins a setembre. A l'estudi, ahir va ser el darrer dia de la temporada, amb dinar de despedida inclòs. Tots se'n van de vanaces. Jo em quedo. Treballant enmig de la xafogor i els turistes. És el meu primer Agost sencer a la ciutat. I tinc certa curiositat per veure com el viuré. I algunes expectatives: de la inexistència de trucades a l'estudi, del ritme pausat i reflexiu en el treball creatiu, de les cervesetes en una terrasseta desconeguda, de les persianes abaixades i el silenci a moltes zones de la ciutat (si és que els transformadors instal·lats arreu per FECSA ho permeten). En fi, com si descobrís una nova ciutat. Això sí, a les rambles ni posar-hi els peus. A no ser per observar l'espectacle de carns rosades en moviment i amb poca roba.

despedida

marta, guido, simone, pep, amparo, sonja, kassandra, erminio, pedro, bruno, césar, guillem, miquel, marta, kohilam, camilla, joseph, gaia, jorge, jordi, sheila, marc, so young, mario, joseph i maria merz, oscar, rick, raul, i un munt d'anònims...

Gràcies per la companyia. Ha estat un gran plaer estar entre vosaltres. Demà agafo l'avió de tornada a casa. A reveure.

*Per acompanyar aquest adéu, cliqueu en la imatge, us portarà a un petit curt, molt bo, un petit homenatge a la ciutat. Un curt que vaig veure en un cinema a la fresca fa unes setmanes, i em va entrar bastant endins.

portugaltown

Aquí a New York em trobo sovint amb en Pedro, un portuguès, arquitecte, que ha estat treballant a Barcelona el darrer any. Té uns 30 anys i està en un moment vital de canvi, així que ens hem entès de seguida. Tenim la proximitat i la distància adequades per al moment de cadascú. Fa dies que ens dèiem de visitar Newark, i aquest dia ha estat avui.
A priori, Newark no té cap més interès que el fet d’hostatjar l’aeroport de New Jersey, de fet el més proper a Manhattan, encara que no ho sembli perquè no surt mai als mapes de New York. El nostre interès ve de que algú ens havia parlat de la colònia portuguesa als Estats Units, la major part de la qual està a en aquesta ciutat. Hi ha uns 50.000 portuguesos. Així que avui hem anat a trobar-nos amb aquests emigrants.
Només arribar, agafant Ferry St al costat de l’estació, de seguida hem trobat una “pastelaria”, i en pedro no ha pogut evitar entrar-hi i comprar 2 “pastéis de nata”, que hem degustat amb plaer. Al carrer, tot referències a Portugal. “Bairrada Clam Bar”, “Joalharia de Portugal”, “Gaivota”, “Iberia Peninsula”, “Nossa Taberna”, Sagres rest & tavern”, “Tony da Caneca”. També algunes iconografies als aparadors: la bandera, els sants populars, l’uniforme de la selecció portuguesa de futbol... Ens hem aturat a preguntar a la gent pel carrer, on podíem sopar. Tota l’estona parlant en portuguès, rebent respostes que incloïen paraules com “man”, “ok”... enmig de la frase, petites incursions de l’anglès imperant. Finalment ens han dirigit a un lloc anomenat “Marisqueria” del Madison St, una gran barra al voltant de la qual hi havia molta gent sopant. Hem menjat unes “ameijoas à bulhão pato” (cloïsses amb vi blanc), “leitão assado” i “bacalhão à brás”. Tot plegat en gran abundància i regat amb una cervesa Sagres. Tal com si estiguessim a Porto o al mateix Minho (la majoria del personal eren del nord de Portugal). Hem degustat el plaent sopar i encara hem establert conversa amb un parell de cambrers i l’amo del local, tots nascuts a Portugal (molta de l’emigració és encara dels anys 80) i plens de “saudade”. A la televisió, RTP internacional.
Arribat a casa, no puc deixar de sacsejar el cap, pensant com és possible que es mantingui una comunitat així. Com aquesta ciutat permet que cada cantonada tingui un accent i un color diferent. I com la gent, quan és lluny del seu país, tendeix a ajuntar-se al voltant de coses com el menjar, el futbol, la televisió... tot amanit amb la llengua que comparteixen. I pensava com els catalans no tenim això fora del nostre país. Sé que hi ha els Casals Catalans a Argentina, i que a Mèxic també hi havia una comunitat prou forta. Però tinc la impressió que es tractava d’elits, de classe mitja-alta, poc comparable al que he vist avui. A New York hi ha la web dels “friends of catalonia”, i jo de seguida he contactat amb els bloggers catalans, que veig que també ténen més xarxa d’altres catalans, però és tot més dispers, i gens focalitzat en un lloc. És clar que avui en dia la majoria dels que sortim a l’estranger ho fem per gust i no per necessitat. I que és fàcil tornar a Europa de tant en tant.

Silenci

Fa dies que no escric res al blog. La inspiració m'ha abandonat una mica. Els dies se'm fan curts, la tornada s'aproxima, i em desperta una certa angoixa intermitent. Deixo aquí aquesta foto molt adient per al meu silenci d'aquesta setmana.

la bellesa de la vellesa

Quan un està en el meu estat, és a dir vaguejant durant tants dies, i sense plans preestablerts, li poden passar les coses més inesperades. L’actitud és diferent. Com més dies passen, més lliure i obert em sento. M’agradaria mantenir aquesta actitud, a la tornada.
Avui he anat al Dumbo (la part de Brooklyn que queda sota els dos ponts de Brooklyn i Manhattan), m’hi he trobat amb un arquitecte italià que està fent un concurs d’arquitectura molt ambiciós a la Xina. M’havia demanat de veure’ns per ajudar-lo a aclarir-se les idees. Ja se sap que quan les expliques a algú aquest explicar ajuda a aclarir-se un mateix. Em sembla que l’he ajudat. Ha estat estrany. M’he sentit molt a gust compartint idees sense la pressió d’haver-les de posar sobre el paper.
Després he començat un passeig cap al sud, arran del riu. Brooklyn Heights és un barri molt agradable. El més agradable que he vist fins ara a la ciutat. Les cases són relativament baixes, amb una certa noblesa. Els carrers estan plens d’arbres, plàtans la majoria, que li dónen un caràcter europeu, molt frondosos.
En un racó d’aquest barri hi he vist dues cases de bloc de formigó, molt austeres i ben dissenyades. M’han recordat l’arquitectura domèstica del Louis Kahn. I, amb l’actitud oberta i despreocupada que parlava al principi del post, combinada amb una certa curiositat, he trucat una de les cases, per preguntar qui era l’arquitecte que havia dissenyat aquelles dues petites joies. Ha sortit una dona d’uns 65-70 anys, la Mary. Ella i el seu marit, en Joseph, que ha sortit al cap d’una estona, n’eren els arquitectes, i propietaris d’un dels apartaments. M’han ensenyat l’edifici fins a l’últim racó, totes les millores que hi ha anat fent al llarg de la visa, m’han ensenyat fotos, m’han parlat de les seves filles, d’Itàlia, país que adoren, del Louis Kahn... m’he passat la tarda a casa seva, mirant el fantàstic jardí que queda darrere l’edifici. Hem parlat molt de la passió de l’arquitectura, de dissenyar, dels alts-i-baixos i de la lentitud. De la discreció necessària per afrontar molts projectes complicats... Hem connectat de seguida. Estaven exultants. Això que algú els feliciti per una obra feta tant de temps, ja no els deu passar gaire sovint. A un creador, sobretot d’una professió tan “seca” com l’arquitectura, una petita felicitació pel treball fet, un simple “m’agrada” ens compensa moltes coses.

espectacle al vagó

... i ells disfruten, més que els viatgers, que pràcticament els ignoren.

loft

Per cortesia de l'Ana, una gallega (barcelonina d'adopció, també), festa novaiorquina al seu loft de Williamsburg. Amb terrassa inclosa, tot i que la nit plujosa no ha permès gaudir-ne. El primer loft que "visc" des de dintre. Tot allò esperat: arribada per un carrer desangelat; edifici industrial, descomunal; escales de magatzem; portes i més portes, passadissos interminables...; i un cop a dins: sostres alts, instal·lacions vistes (com ha de ser); personalització de l'espai; art... gràcies Ana.

I de passada ha sigut la primera trobada amb els blogaires que teniu linkats en aquesta pàgina, fora de la pantalla... enchanté quillem i miq. I marta.

sorolls

l'aire acondicionat de casa (un ha d'escullir entre passar calor i poder sentir la música amb dignitat); la nevera (des de la cuina no hi ha manera de sentir la tv); ambulàncies (sovint); un helicòpter, alguns matins; clàxons; vibració dels baixos de la tv del veí; el dia que se li acudeix de veure una pel·li d'acció (sort que no és gaire sovint); vibració de les canonades quan algun veí obre l'aixeta; fregament, un so més agut, en les canonades quan el veí es dutxa; soroll d'aigua en ebullició en els radiadors (això quan feia fred).
Sort que estic en un edifici de classe mitjana, en un barri tranquil.

mal dia

Avui ha estat un dia d'aquells de "no vull estar aquí". La ciutat m'ha semblat insuportable.

No cal dir que els estats d'ànim afecten tota la nostra percepció del que ens envolta, i com que avui no tinc un bon dia la ciutat m'ha semblat monstruosa. Fa molta calor. Molta. Al matí he sortit amb pressa de casa, no he tingut temps de dutxar-me, i amb la calor m'he sentit llefiscós tot el dia. A més, no se m'ha acudit altra cosa que anar al Downtown (a la "punta" de Manhattan, diguéssim). Caminant, des del Soho. Avui la ciutat m'ha semblat caòtica, desordenada, trinxada per infrastructures inhumanes que el vianant ha de travessar o voltejar. Sorollosa, molt sorollosa. I terriblement calenta. Els cotxes, els edificis, tot expulsa l'aire calent cap al carrer. Amb la qual cosa el vianant ha de travessar aquest desert. M'he acostat a un aparador, i en aproximar el cap al vidre, m'ha vingut una bafarada fortíssima d'aire calent, que sortia de sota mateix, del mateix local! Quina barra!

Al Downtown els carrers són més estrets que a l'altra zona de gratacels, el Midtown. És més atapeït, però també hi ha molts buits. Hi ha tots els gratacels antics, els de principis de segle, els pioners a Manhattan. Fent ombra a les quatre cosetes de referència de la ciutat antiga. També hi ha un gran buit, el World Trade Center. Més petit del que m'imaginava. Però envoltat de turistes. La ciutat té un nou mite amb l'11 de setembre. Un troba referències a tot arreu. Al parc de Battery park hi ha una escultura que resulta que estava col·locada a la plaça del Worl Trade Center i s'ha posat remporalment aquí. Amb un cartellet explicant que era una escultura comemorant o reclamant la pau al món (quina coincidència, ves per on), tot va alimentant el mite. Més amunt, al Church street, hi ha un tros de pilar recuperat de les runes, amb el lletreret també, que després es col·locarà en algn lloc del nou edifici... el solar és un punt d'atracció de turistes i visitants. Jo també m'hi he acostat. Hi ha obres en marxa, de fonaments i començant a aixecar l'estructura, encara molts metres per sota de la cota del carrer.

Espero que demà sigui un dia millor.

Staten Island. Sortida de diumenge

Diumenge. Dia de sortir de la ciutat, anar més enllà. He fet el viatge que em va recomanar la meva amfitriona absent, l’Eugènia. Anar en ferry fins a Staten Island. M’hi acompanya la Kassandra, és el primer cop que ens veiem després d’haver-nos conegut al metro.

El primer que impressiona és el ferry i tot el que l’envolta. La quantitat de gent que l’agafa. Sembla l’entrada a un camp de futbol, per l’aglomeració. La terminal de sortida, al Downtown, és enorme. Queda al costat de l’antiga terminal de ferris a Brooklyn (sense funcionar ja fa molts anys), majestuosa. Ha estat abandonada molts anys, deteriorant-se, i ara s’estan acabant les obres de rehabilitació. Ignoro què s’hi farà. De moment, encara en surten alguns ferris cap a Governor’s island. Però ja he sentit a parlar que es farà un telefèric, per tant aquest ferri desapareixerà.
La veritat és que aquestes infraestructures que es surten de les tipologies més comunes, però que a la vegada tenen un caràcter públic però molt utilitari sense arribar a ser una industria (estacions de tren, embarcadors...) són edificis molt interessants. Porten les modes formals del moment a unes formes curioses. En aquest cas, les bocanes enormes, al cantó de l’aigua, recorda als palaus venecians, amb aquells porxos enormes sobre el canal...

El ferri ens porta a Staten Island. Una illa enorme, on viuen molts novaiorquins en casetes amb jardí, suburbials. La manera més ràpida d’arribar a la ciutat és amb el ferri. En cotxe es dóna moltíssima volta.

Hem anat a visitar el “Sailors’ Snug Harbour”. Segons la “Municipal Art Society” (associació preservacionista del patrimoni arquitectònic) es tracta d’una petita joia poc coneguda, “the buildings and grounds, including masterpieces by Minard Lafever that are among the mort important works of Greek Revival architecture in America, are spectacular, and truly one of the treasures of New York City”. Es tracta d’un terreny enorme, amb alguns pavellons col•locats en paral•lel, amb un frontal neoclàssic cadascun, de cara al canal. Era una residència per a mariners retirats, una fundació de beneficència que va crear un comerciant de mar al segle XIX. Estava molt abandonat, i de fet va estar a punt de ser completament enderrocat cap als anys 60, quan hi va haver una forta pressió popular per preservar-lo. Ara està parcialment ocupat amb varis equipaments culturals. Encara està bastant degradat, mai ha obtingut masses diners per a la seva conservació. Això li dóna un aire d’autenticitat i un cert romanticisme. Passejar-se per les sales és un luxe. LA fusta de terra cruix, les finestres no tanquen, encara són les originals de guillotina amb les manetes daurades originals...

Dins d’aquest conjunt hi ha un museu força particular. És la Noble Maritime Collection. Hi ha l’obra gràfica d’un pintor obsessionat amb els vaixells de fusta. Es veu que Port Johnston, molt a la vora, hi havia una concentració espectacular de vaixells de fusta abandonats, que s’anaven acumulant a mida que els vaixells de casc metàl•lic els substituïen a la pesca i a les rutes marítimes. En John A. Noble, el pintor, es va construir un estudi amb la cabina d’un d’aquests vaixells i va dedicar la vida a pintar, i sobretot dibuixar, aquests vaixells atracats o mig enfonsats en aquesta mena de cementiri d’elefants. Els dibuixos són apassionants, sobretot veient l’estudi (l’han recol•locat dins del museu), i sabent la vida que va tenir en John A. Noble.
Quan hi va haver tot el moviment per a la preservació del “Sailor’s Snug Harbour”, una colla de persones amants de l’obra d’aquest pintor es van posar mans a l’obra, van arreglar un dels pavellons, pintaven els caps de setmana... van organitzar un museu casolà. Ja han passat anys, però encara té aquest caràcter. Una de les persones vinculades a aquesta “Noble Crew” era bomber, va morir l’11/09/2001 al WTC, hi havia un recordatori per ell. També hi havia una habitació, que es podia visitar, que van deixar amb l’estat original per poder recordar sempre la feinada que havien tingut.
Total, un lloc amb les parets carregades d’història i emocions, que supuren per tot arreu. Una d’aquelles visites per fer sense pressa i sense esperar-ne res.

Davant del Centre hi ha el canal Kill Van Kull, amb indústries, magatzems i dipòsits a ambdues ribes. Navegat per grans vaixells de càrrega, contrasta amb la finesa dels edificis neoclàssics petits, i amb la delicadesa de l’amor d’arqueòleg d’aquest pintor pels vaixells antics. Però és un lloc agradable per fer una becaina amb el sol suau de la tarda. Hem anat veient passar els grans vaixells, agradablement, i la llum ha anat baixant fins que se’ns ha fet l’hora de marxar.

El millor del Ferry a Staten Island és el viatge de tornada. Arribar a Manhattan al final del dia, amb el sol a punt de pondre’s, és de pel•lícula. S’ha posat una boirina sobre el riu, fonent aigua i cel, difuminant la silueta de Manhattan fins a fer-la desaparèixer pràcticament. A mida que el ferry s’anava acostant a Manhattan, aquesta es va veient més i més per darrera la boirina, fins que hi ets al davant. Meravellós. De fet, hi ha turistes que agafen el ferry per tornar tot seguit, ni trepitgen l’illa de Staten Island, només per veure la “quilla” de Manhattan durant la posta de sol.

retorn nocturn

A la nit, la tornada a casa és feixuga. Venint de l'east village, normalment agafo el 4th street i creuo tot Greenwich Village per agafar la línia A, que em porta cap a casa. Creuar manhattan no és tanta estona. Ja em conec el camí de memòria. Les botigues que m'hi trobaré, la calma de washington Square, la Biblioteca de la NYU, els restaurants a tocar de la 6th ave, els adolescents negres al voltant del McDonalds...

El metro, bastant buit. Està bé, això que funcioni 24 hores. Encara que canviïn els recorreguts quan els hi dóna la gana, avisant amb petites notetes difícils de veure, aturant-se en parades que se suposa que no... suposo que tot plegat per poder fer el manteniment de les línies. Però és una mica empipador per als usuaris. Has d’estar molt atent. Pots arribar a una estació i per megafonia (amb un anglès que no s’entén gens) dir-te que has de baixar del metro i agafar el següent, que serà local (és a dir que pararà a totes les estacions), o que has d’agafar un “shuttle” (autobús) que et portarà a la parada tal a partir de la qual podràs continuar el teu viatge... en un mal dia pot arribar a ser una odissea.

els àpats dels americans

He dinat en un parc. Això de dinar, en aquesta ciutat, encara ara em sorprèn. La gent menja a qualsevol hora, i qualsevol cosa. Des del millor al pitjor. Molt sovint, amb pressa. Al metro anant d’un lloc a l’altre, a la mateixa oficina amb una carmanyola comprada a la botiga de sota... i molta gent als parcs. Al parc que he anat, molt a prop de la ONU, estava ple de gent. No hi cabia ningú més, assegut als bancs. De fet, és l’únic racó agradable i tranquil que he trobat per aquesta part de la ciutat. Un racó de pau, qualsevol diria que està al mig del Midtown! La cosa funciona així: un entra al Deli corresponent (a la vora dels parcs sempre se’n troba algun que funciona d’aquesta manera), i hi troba un seguit de safates amb amanides variades i altres plats més alimenticis. Un s’agafa una carmanyola de plàstic i se l’omple amb el que li sembli. El portes a caixa, i et cobren a pes. I cap al parc. Que a gust que s’hi estava! Realment, en dies de calor (i avui déu-n’hi-dó) al carrer no s’hi pot estar. Els grans edificis, els locals, els cotxes... tots expulsant l’aire calent del seu interior per estar frescos, i l’envien cap al carrer, pujant-ne la temperatura varis graus, a part de les bafarades d’aire calent...

La ciutat, reflexada en l'edifici de la ONU

Primer passeig. Meatpacking district, Greenwich Village i Soho

Dia d’aposentar-me. Almenys això tenia previst. Em llevo tard, començo a fer ronda de reconeixement domèstic, però al cap d’una estona rebo una trucada de la Marta, que em convida a dinar i donar un passeig a la tarda. Total, ni conèixer la casa, ni obrir la maleta ni res. Directament cap al West Side. Dinem al Meatpacking District, a un lloc anomenat Florent, un dinner relativament barat i molt de barri, un punt modern, però en el que m’he sentit la mar de bé. Acabats de dinar, la Marta m’ha fet un recorregut per Greenwich Village i el Soho. M'ha ensenyat algunes petites joies arquitectòniques.

L’únic edifici del Louis Sullivan a NY: impressionant de veure de prop tot l’ornament de la façana, principalment la cornisa de remat de l’edifici.

Hem vist la zona de la NYU (New York University), i les torres d’habitatges de la universitat del I.M. Pei & Partners (1965), inclosa l’escultura del Picasso, un conjunt fabulós, enmig del teixit més baix del Greenwich Village, no estaria malament viure en un lloc així.

Pel Soho hem passat per un munt de botigues de moda, entre elles la de Prada, on hem entrat. Hem acabat la tarda a la llibreria Strand. Una llibreria de segona mà i d’ocasió que presumeix de tenir 18 milles de llibres... la veritat és que tenia llibres d’ocasió interessantíssims i molts d'actuals, a molt bon preu. Dóna com per passar-s’hi una tarda sencera, remenant i remenant.... m’hi he comprat un llibre de relats de l’Ian Frazier (he llegit en algun lloc que és molt valorat a Nova York, provarem), el Delirious New York, del Rem Koolhaas, una tesi molt personal sobre Manhattan en el qual explica un munt de coses de la ciutat i la seva arquitectura, amb detalls sucosos i interessants que no t’expliquen ni les guies ni els llibres pròpiament d’arquitectura (serà el meu llibre de capcelera durant algunes setmanes). Ah, i un diccionari d’anglès, que bona falta em fa.

Abans de tornar a casa encara he tingut temps de veure passar la manifestació de l'1 de maig. Bàsicament era per reclamar la legalització dels immigrants. La manifestació era petita, i no els hi han deixat ni tallar el carrer. Avançava el trànsit i la manifestació en paral·lel.

el primer dia

Em desperto i la Marta encara corre per casa. Té una presentació al doctorat de la Columbia. Marxa i encara sóc a casa una estona, organitzant-me el dia. Aniré a veure una habitació al barri de Bedford-Stuv, a Brooklyn. Una bona prova per començar a conèixer la completa xarxa de metro de Nova York. Mirant el mapa, no sembla tenir massa lògica. Hi ha línies molt properes les unes a les altres, hi ha zones bastant desassistides... com si no s’hagués planificat massa.
Compro un bitllet mensual (76 $!) que em permetrà moure’m amb total llibertat.

Arribo a la casa, hi viu un músic negre, molt simpàtic, que té una habitació llogada a un francès. La sala és el seu estudi de gravació. Té una televisió enorme, que deu protagonitzar bastant la casa... El barri, sembla Jamaica o algo així. Tot negres, però no he vist mal ambient. Només un cartell al metro que parla d’un cos mort que van trobar a l’estació. Ofereixen recompensa a qui dóni informació. No deixa massa tranquil. Al pic del dia els carrers semblen tranquils, una mica com un poble, però s’ha de dir que no sembla haver-hi massa peles per aquí. A la nit, però, ves a saber.
Vaig a veure el barri d’Inwood, al nord de Manhattan, tocant al Bronx. Vull veure el barri abans de dir que em quedo al pis. Sortint del metro, sembla que hi ha dos móns a banda i banda de Broadway. A la dreta, la zona de “latinos”, amb soroll al carrer, parades de fruita, bastant de comerç... A l’esquerra, un barri residencial bastant homogeni, sembla de classe mitjana. Aqui és on hi ha el pis. Per darrere del petit barri, un parc que arriba fins al riu Hudson.
Conec l’Stephen Amico, m’ensenya la casa, i decideixo quedar-m'hi. Ell se’n va. Passaré el temps molt sol en aquesta casa, la qual cosa no em desagrada en absolut.
Em poso al llit sense ni tansols haver desfet la maleta.

l'arribada a Nova York

Ja sóc aquí, després de llargues hores d'avió distretes amb conversa i pel·lícules. La terminal de la British Airways a Nova York, aeroport JFK, m’ha semblat molt petita. Hem fer una cua enorme per al control de passaports, hem omplert la famosa “carta verda” en la que et pregunten si ets un terrorista...
Passats els controls, amb antipatia policial inclosa, he esperat llargament un “Shuttle”, un taxi compartit cap a Manhattan, cosa impensable a Barcelona. De camí cap a casa de la Marta s’ha post el sol, així que com que venia de l’est (JFK airport) Manhattan i els seus gratacels ha aparegut retallat sobre un cel rogenc. Hem entrat a Manhattan per “sota" de l’East River. Hem anat recorrent Manhattan de sud a nord, i el conductor ha anat deixant a viatgers. He sigut l’últim a baixar, ja de fosc i cansadíssim (són les 4 de la matinada a Barcelona).

La Marta m'ha rebut amb tots els honors. M’ha donat de sopar i m’ha fet un forat a la sala de casa seva, per dormir. La conversa no s’ha allargat gaire, no estava jo per gaire conversa, els ulls se’m tanquen.