els àpats dels americans

He dinat en un parc. Això de dinar, en aquesta ciutat, encara ara em sorprèn. La gent menja a qualsevol hora, i qualsevol cosa. Des del millor al pitjor. Molt sovint, amb pressa. Al metro anant d’un lloc a l’altre, a la mateixa oficina amb una carmanyola comprada a la botiga de sota... i molta gent als parcs. Al parc que he anat, molt a prop de la ONU, estava ple de gent. No hi cabia ningú més, assegut als bancs. De fet, és l’únic racó agradable i tranquil que he trobat per aquesta part de la ciutat. Un racó de pau, qualsevol diria que està al mig del Midtown! La cosa funciona així: un entra al Deli corresponent (a la vora dels parcs sempre se’n troba algun que funciona d’aquesta manera), i hi troba un seguit de safates amb amanides variades i altres plats més alimenticis. Un s’agafa una carmanyola de plàstic i se l’omple amb el que li sembli. El portes a caixa, i et cobren a pes. I cap al parc. Que a gust que s’hi estava! Realment, en dies de calor (i avui déu-n’hi-dó) al carrer no s’hi pot estar. Els grans edificis, els locals, els cotxes... tots expulsant l’aire calent del seu interior per estar frescos, i l’envien cap al carrer, pujant-ne la temperatura varis graus, a part de les bafarades d’aire calent...

La ciutat, reflexada en l'edifici de la ONU

el primer banc transparent

Seguint el meu itinerari, he continuat amb el seguiment del catàleg d’arquitectura moderna (do.co.mo.mo.). Hi ha varis exemples remarcables per aquesta zona de la ciutat, la majoria gratacels.

Entre les vàries construccions destacaria l’elegància d’un edifici més baix dels S.O.M. (de l’època del Gordon Bunschaft i el Charles Evans Hugues III), el Manufacturers Hanover Trust que ara és un Chase Bank. 510 5th Avenue. El mur cortina de la façana, amb una altura exagerada per a les dues primeres plantes (connectades), el sostre lluminós, i la mampara del fons, encarregada a un escultor. I la Caixa forta a la planta baixa, com en un aparador. Per cert, si algú sap el nom de l'escultor que me l'enviï, please, al banc hi havia alguns pannels penjats explicant-ho, on hi havia el seu nom però no me l'he apuntat.

Aquest va ser el primer banc que es va fer amb una façana de vidre, sense aspecte de bunker, va ser un nou concepte de banc, més transparent, més accessible... Penjat en una paret del banc hi havia la reproducció d’un anunci del banc, de 1954, en el que es venia precisament aquest canvi revolucionari simbolitzat en aquest edifici.

Grand Central Terminal i Rafael Guastavino

Després de la classe d’anglès me n’he anat directament a Times Square. Avui la meva ruta comença aquí. He seguit el carrer 42 cap a l’est, i he fet cap a la Grand Central Terminal (l’estació central de tren). L’entorn, les seves ramificacions, la manera d’entrar, no li dónen massa caràcter. S’ha quedat petita al mig de tants gratacels (els gratacels estan situats bàsicament al Midtown i al Downtown, a la punta sud de l’illa). Però el que té de majestuós és a l’interior. Un gran vestíbul, amb un taulell d’informació central i un munt de passadissos i escales al perímetre. Presidit per una gran bandera penjada de la gran volta. Em sembla haver vist aquest espai en un munt de pel·lícules, sobretot de gàngsters, amb persecucions al voltant de les escales. Ara mateix, la galeria del primer pis, des de la qual es pot observar la majestuositat de l’espai, està tota ocupada per cafès-restaurants de luxe. Em venia moltíssim de gust asseure’m en una taula, ben posicionada, i anar veient passar la gent pel gran hall. Però m’ha fet ràbia l'elitisme de la cosa, i me n’he anat a donar tombs per la resta de l’estació. Resulta que aquesta galeria perimetral està tota ocupada pels restaurants, sense consumir no t’hi pots ni acostar!
L’edifici és molt complex. De fet, són varis edificis en un, amb entrades a diferents altures. Per un dels cantons del gran vestíbul surten unes escales mecàniques que s’introdueixen dins de l’edifici Pan Am, i que continuen per dintre d’aquest, a vàries altures, fina a sortir al carrer 45, a l’eix de la Park Avenue. Tots els passadissos laterals que condueixen a les andanes també són força complexos.

I aquí he trobat una curiositat: els sostres dels passadissos són força baixos, i estan fets amb volta catalana, de maó de pla. De fet, en la construcció de la Grand Central Terminal hi va participar en Rafael Guastavino, un arquitecte català que va emigrar als Estats Units el 1881 (potser n’hi ha alguna referència a la “Llumanera”), on es va dedicar a la construcció més que als projectes, i on es va convertir en un gran especialista de tot tipus de voltes i cúpules. Era molt sol·licitat per a aquest tipus de treballs, al Nord-Est dels Estats Units. De fet, va patentar la volta catalana als Estats Units, anomenada aquí “Guastavino tile”, feta amb maó de pla tal com l’he vista a la Grand Central Terminal. Altres espais importants en els que va participar a New York són el Carnegie Hall, el Tribunal Suprem, l’American Museum of Natural History i una estació de metro que no està en funcionament, City Hall. Un tresor ben amagat.

Afegit, per cortesia de miq: Entre les edificacions de NYC on Guastavino va aplicar la seva versió de la volta catalana hi ha també la cúpula de la Catedral de Saint John the Divine, l'Ellis Island Great Hall, el Temple Emanu-El, la St. Bartolomew's Episcopal Church a Park Avenue, i un restaurant a sota el Queensboro Brigde, amb uns sostres impressionants, que porta el seu nom.

Primer passeig. Meatpacking district, Greenwich Village i Soho

Dia d’aposentar-me. Almenys això tenia previst. Em llevo tard, començo a fer ronda de reconeixement domèstic, però al cap d’una estona rebo una trucada de la Marta, que em convida a dinar i donar un passeig a la tarda. Total, ni conèixer la casa, ni obrir la maleta ni res. Directament cap al West Side. Dinem al Meatpacking District, a un lloc anomenat Florent, un dinner relativament barat i molt de barri, un punt modern, però en el que m’he sentit la mar de bé. Acabats de dinar, la Marta m’ha fet un recorregut per Greenwich Village i el Soho. M'ha ensenyat algunes petites joies arquitectòniques.

L’únic edifici del Louis Sullivan a NY: impressionant de veure de prop tot l’ornament de la façana, principalment la cornisa de remat de l’edifici.

Hem vist la zona de la NYU (New York University), i les torres d’habitatges de la universitat del I.M. Pei & Partners (1965), inclosa l’escultura del Picasso, un conjunt fabulós, enmig del teixit més baix del Greenwich Village, no estaria malament viure en un lloc així.

Pel Soho hem passat per un munt de botigues de moda, entre elles la de Prada, on hem entrat. Hem acabat la tarda a la llibreria Strand. Una llibreria de segona mà i d’ocasió que presumeix de tenir 18 milles de llibres... la veritat és que tenia llibres d’ocasió interessantíssims i molts d'actuals, a molt bon preu. Dóna com per passar-s’hi una tarda sencera, remenant i remenant.... m’hi he comprat un llibre de relats de l’Ian Frazier (he llegit en algun lloc que és molt valorat a Nova York, provarem), el Delirious New York, del Rem Koolhaas, una tesi molt personal sobre Manhattan en el qual explica un munt de coses de la ciutat i la seva arquitectura, amb detalls sucosos i interessants que no t’expliquen ni les guies ni els llibres pròpiament d’arquitectura (serà el meu llibre de capcelera durant algunes setmanes). Ah, i un diccionari d’anglès, que bona falta em fa.

Abans de tornar a casa encara he tingut temps de veure passar la manifestació de l'1 de maig. Bàsicament era per reclamar la legalització dels immigrants. La manifestació era petita, i no els hi han deixat ni tallar el carrer. Avançava el trànsit i la manifestació en paral·lel.

el primer dia

Em desperto i la Marta encara corre per casa. Té una presentació al doctorat de la Columbia. Marxa i encara sóc a casa una estona, organitzant-me el dia. Aniré a veure una habitació al barri de Bedford-Stuv, a Brooklyn. Una bona prova per començar a conèixer la completa xarxa de metro de Nova York. Mirant el mapa, no sembla tenir massa lògica. Hi ha línies molt properes les unes a les altres, hi ha zones bastant desassistides... com si no s’hagués planificat massa.
Compro un bitllet mensual (76 $!) que em permetrà moure’m amb total llibertat.

Arribo a la casa, hi viu un músic negre, molt simpàtic, que té una habitació llogada a un francès. La sala és el seu estudi de gravació. Té una televisió enorme, que deu protagonitzar bastant la casa... El barri, sembla Jamaica o algo així. Tot negres, però no he vist mal ambient. Només un cartell al metro que parla d’un cos mort que van trobar a l’estació. Ofereixen recompensa a qui dóni informació. No deixa massa tranquil. Al pic del dia els carrers semblen tranquils, una mica com un poble, però s’ha de dir que no sembla haver-hi massa peles per aquí. A la nit, però, ves a saber.
Vaig a veure el barri d’Inwood, al nord de Manhattan, tocant al Bronx. Vull veure el barri abans de dir que em quedo al pis. Sortint del metro, sembla que hi ha dos móns a banda i banda de Broadway. A la dreta, la zona de “latinos”, amb soroll al carrer, parades de fruita, bastant de comerç... A l’esquerra, un barri residencial bastant homogeni, sembla de classe mitjana. Aqui és on hi ha el pis. Per darrere del petit barri, un parc que arriba fins al riu Hudson.
Conec l’Stephen Amico, m’ensenya la casa, i decideixo quedar-m'hi. Ell se’n va. Passaré el temps molt sol en aquesta casa, la qual cosa no em desagrada en absolut.
Em poso al llit sense ni tansols haver desfet la maleta.