aturada

Mesos després, i veient que això no rutlla, doncs tinc l'energia posada en altres bandes, deixo el blog aturat per una temporada. Molts visitants ocasionals ja estàveu farts del Micah P. Hinson de l'últim post, suposo.

Per a qui interessi, podeu trobar rastres meus, molt focalitzats en l'arquitectura, a:

fotos illa flaubert
estacions transformadores
vora arquitectura

micah p hinson

A la sala, fa estona que el públic espera, pacient. Amb una cervesa a la mà, la majoria. De sobte, la música ambient deixa de sonar. Els llums s'apaguen. El públic dirigeix la mirada cap a l’escenari. Apareix un paio amb gorra militar, vestit de carrer. Amb panxeta, ulleres, i les orelles sortides. Porta una bossa penjada de l’espatlla, unes quantes cerveses a les mans. Les deixa sobre un ampli, junt amb el paquet de cigarretes que portava a la butxaca de la camisa. La bossa, la deixa a terra. Agafa una guitarra acústica, amb les cordes tallades llargues (que fa que sembli una escombra de pèl brillant). Comença a tocar, a improvisar, d’equena a l’escenari, amb un cigarret a la boca, i embocant-se una cervesa cada dos per tres, sense deixar de tocar. Al cap d’una estona comencen a sonar acords que el públic coneix, el concert comença.
És en Micah P. Hinson, a la sala Apolo. Postura deixada, una mica de desgana, que m’encabrona especialment, algunes cançons molt mal cantades, bastant d’autisme, excepte alguns moments genials, de gran intensitat i comunió amb el públic, un so profund i metàl·lic de les guitarres, i un final meravellós, amb una versió de John Denver, dedicada al seu pare, amb una presentació d’una sinceritat corprenedora. No puc dir que hagi estat un grandíssim concert, però sí que hi ha hagut moments que he entrat en comunió absoluta, i que els discs del Micah són altament recomanables, d’una tristesa profundíssima, molt intensos, d’aquells que purifiquen l’ànima en escoltar-los.

*El vídeo és d'un altre concert a tv2

one two three
two two three
it's not what you said
it's just how you said it to me
it's not what you said
it's just how you said it to me
could you stand in my way
it's not what you did
it's just how you did it to me

carrer wellington

Avui a la tarda, diumenge, després d'un dinar que caldria esperar més abundant, a la Barceloneta, la bicicleta m'ha portat cap a un dels meus racons preferits, el carrer Wellington. Ja era un lloc especial quan era punt de trobada de prostitució de carrer, per la discreció del lloc. Sempre em vaig seguir segur en passar-hi. Després de fer-hi passar el tranvia, tot i que a nivell estratègic és bastant absurd, per al carrer ha estat bastant beneficiós. N'ha mantingut la calma. És un espai silenciós, només t'acompanya el pas d'algun tranvia de tant en tant, i els sorolls dels animals del zoo (per cert, què passarà quan el zoo surti d'aquí? em fa por només de pensar-ho).

A més, el carrer va acompanyat de bones obres d'arquitectura. Començant per l'edifici d'habitatges de la cantonada amb el carrer Pallars, diria que dels anys 60, rigorós i elegant, de formigó i maó vist, senzill i auster. Més endavant, hi trobem l'edifici de les aigües, un antic dipòsit que gràcies a un projecte de reforma fet amb molta sensibilitat (que bona que és l'arquitectura quan sap actuar amb discreció en situacions que ho requereixen), dels arquitectes Clotet-Paricio, s'ha convertit en la biblioteca de la UPF. Les obres no estan acabades, de fa molts anys, no sé què deuen estar esperant per resoldre tot el contacte amb el carrer, i l'entrada. Les següents illes són els aularis de la UPF. Dos illes que eren quartels militars, amb l'arquitectura que tocava, rigorosa, ordenada, austera. El primer va ser objecte d'una reforma magnífica de l'Esteve Bonell i companyia, per mi la millor obra tot i que no la més mediàtica, feta amb moltíssima sensibilitat i respecte, també com l'edifici de les aigües. Avui m'he passat una bona estona assegut al pati, veient els estudiants (diumenge!) passar amunt i avall. El segon edifici, què voleu que us digui, no té ni l'actitud discreta, ni la sensibilitat dels altres dos, és un despropòsit. Dels Martorell-Bohigas-MacKay (parlar de l'obra del Bohigas, després d'haver llegit els seus inspirats escrits, donaria per molt, un no acaba d'entendre la relació...).

Aquestes dues illes de la UPF ténen ambdues un bloc d'habitatges fent façana al carrer Wellington. De l'època dels quartels, també. En bastant mal estat, dónen un aire romàntic al carrer, sota els plàtans. No sé quines intencions hi ha, però de moment ja se n'ha enderrocat un tros, i s'hi està construïnt un edifici nou, obra de l'arquitecte Navarro Baldeweg. Fa uns dies vaig passar amb pressa per davant, i em va espantar bastant el que vaig veure. Avui he volgut mirar-m'ho amb més calma. Al cap i a la fi, li tinc un cert respecte, a aquest senyor. Però el que he vist no m'ha agradat gens. Em sembla un despropòsit, una mica formal i banal. Té dues parts, una sembla un vulgar edifici d'oficines dolent, (això sí, amb uns pannells que ténen un reflexe molt bonic), i una part que conté tots els nuclis de rampes i escales, amb una façana inclinada, que per la mida de l'edifici em sembla bastant un despropòsit, ganes de deixar emprempta en un lloc on no toca. Uf, veient aquestes coses un dóna la raó als que de vegades critiquen l'ego dels arquitectes.

Nota: Aquesta és una opinió "en calent", sense conèixer el projecte a fons, ni l'operació projectada epr a aquest front de carrer d'aquestes dues illes. Potser veient el conjunt aquest edifici té algun sentit... deixem el benefici del dubte de moment.

xirinacs i philip roth

Avui la C. m’ha enviat un article del Lluís Maria Xirinacs, parlant de la mort, de les dificultats que tenim per a assumir-la, per tenir-la present en les nostres vides i en nosaltres mateixos. Gràcies. Fa dies em va tocar molt, la seva mort. Era un senyor de fortes conviccions, i molt quixotesc en la manera de lluitar per elles. Tant de bo molts més catalans se li assemblessin ni que fos una mica! La seva mort, diguem-ne el seu suïcidi, em va tocar perquè la mort de persones coherents amb ideals que un comparteix fa que un se senti culpable per tot el que podria fer i no fa, per les petites covardies de cada dia... Així em vaig sentir jo, almenys. Era a Almeria quan me’n vaig assabentar, envoltat de persones amb les que no vaig ser capaç de compartir aquesta barreja de tristesa i culpa. M’ho vaig quedar a dins, tot i que em vaig arrossegar melancòlic tot el dia.
Per a mi, Xirinacs ha estat el Gandhi català. Les seves vagues de fam davant de la presó model per demanar l’amnistia dels presos polítics, amb pallisses policials incloses, la seva acció al senat, on va quedar-se dret durant sessions i sessions perquè no li era permès parlar en català (si això ho fessin tots els diputats catalans del congrés “otro gallo cantaría”), la seva campanya “em planto per la independència”, que va durar mesos i bastant solitari... Fins i tot diria que va dur el seu pacifisme al límit en les seves declaracions sobre “ser amic d’eta”. Per als que no entenen aquestes paraules en la vida d’un pacifista com ell, els diria que molta més gent hauria d’haver dit això, el carrer s’hauria d’haver omplert de pancartes a favor de la llibertat d’expressió, en aquells moments. Les paraules de Xirinacs jo les vaig entendre com una manera de deixar en evidència la llei de partits (recordeu que abans de dir la famosa frase va deixar anar: “declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal...”), una llei descaradament contra la llibertat d’expressió, de pensament i d’associació. Una llei, que seguint l’estela de les lleis antiterroristes, considera més assassí un membre d’Eta que un que mata per plaer o per malaltia mental...
Però bé, més enllà d’aquest petit pensament sobre la figura de l’home, el tema de la mort em permet rescabalar un llibre que he llegit fa poc, que vaig portar de New York. Es tracta de “Everyman” de Philip Roth (“Elegia” en la versió catalana). Tenia molt bones referències d’aquest deixeble de Saul Bellow (els meus amics del Grup de lectura se’n recordaran del llibre “Experiència”, del Martin Amis), del seu llibre “Portnoy’s complaint” (El trastorn de Portnoy), de les seves obres crítiques amb el seu país... I el llibre realment ha connectat amb mi. És el repàs de la vida d’un home qualsevol (com bé indica el títol), pels seus pensaments, pels alts i baixos de la seva vida, les alegries, les pors, els fracassos, les derrotes o els errors que ens acompanyen per sempre... Aquest llibrre té tot el sentit en un autor de 73 anys. Es tracta d’una narració en tercera persona, descriptiva, però a la vegada un se sent molt identificat amb el protagonista únic de la novel·la. Diria que d’aquí ben poc, quan la recordi, pensaré que estava escrita en primera persona. M’ha commogut especialment els moments en què un sent la mort propera, les sensacions complexes de sentir-se poc útil, de voler acabar, i a la vegada el vertígen, l’aferrar-se al poc que queda quan un en sent l’olor... Aquesta part lligaria amb en Xirinacs i amb l’article que avui he rebut de la C.

“There was a short, plump elderly woman at both the funerals who swept so uncontrollably that she seemed moret han a mere friend of the dead and instead, impossibly, the mother of both. At the second funeral, she stood and sobbed only a few feet from him and the overweight stranger next to him, who he assumed was her husband, even though (or perhaps because), with his arms crossed and his teeth clenched and his chin in the air, he remained strikingly aloof and apart from her, an indifferent spectator who refused any longer to put up with this person. If anything, her tears would seem to have aroused bitter contempt rather than sympathetic concern, because in the midst of the funeral, as the rabbi was intoning in English the words of the prayer book, the husband turned unbidden and impatiently asked, “You know why she’s carrying on like that?” “I believe I do”, he whispered back, meaning by this, “It’s because it is for her as it’s been for me ever since I was a boy. It’s because it is for her as it is for everyone. It’s because life’s most disturbing intensity is death. It’s because death is so unjust. It’s because once one has tasted life, death does not even seem natural.” I had thought – secretly I was certain – that life goes on an on. “Well, you’re wrong,” the man said flatly, as though having read his mind. “She’s like that all the time. That has been the story for fifty years,” he added with an unforgiving scowl. “She’s like that because she isn’t eighteen anymore.”

agost a barcelona

L'agost és imminent. Aquest cap de setmana molta gent ha marxat de la ciutat. El festival GREC s'ha acabat. La vida cultural sembla suspesa fins a setembre. A l'estudi, ahir va ser el darrer dia de la temporada, amb dinar de despedida inclòs. Tots se'n van de vanaces. Jo em quedo. Treballant enmig de la xafogor i els turistes. És el meu primer Agost sencer a la ciutat. I tinc certa curiositat per veure com el viuré. I algunes expectatives: de la inexistència de trucades a l'estudi, del ritme pausat i reflexiu en el treball creatiu, de les cervesetes en una terrasseta desconeguda, de les persianes abaixades i el silenci a moltes zones de la ciutat (si és que els transformadors instal·lats arreu per FECSA ho permeten). En fi, com si descobrís una nova ciutat. Això sí, a les rambles ni posar-hi els peus. A no ser per observar l'espectacle de carns rosades en moviment i amb poca roba.

tornem-hi

Vinga, sí, tornem-hi. Com que he perdut el costum, començaré amb una petita perla que m'han fet arribar avui. No us ho perdeu, el nostre millor cantautor versionant la petarda aquesta guapíssima. Perquè diguin que la interpretació no és important!

despedida

marta, guido, simone, pep, amparo, sonja, kassandra, erminio, pedro, bruno, césar, guillem, miquel, marta, kohilam, camilla, joseph, gaia, jorge, jordi, sheila, marc, so young, mario, joseph i maria merz, oscar, rick, raul, i un munt d'anònims...

Gràcies per la companyia. Ha estat un gran plaer estar entre vosaltres. Demà agafo l'avió de tornada a casa. A reveure.

*Per acompanyar aquest adéu, cliqueu en la imatge, us portarà a un petit curt, molt bo, un petit homenatge a la ciutat. Un curt que vaig veure en un cinema a la fresca fa unes setmanes, i em va entrar bastant endins.